En últim any la qüestió del finançament ha copat tanta atenció i energies en la vida pública catalana que ara amb prou feines som capaços tots plegats de resituar-nos i canviar de registre. Un cas de clara descol·locació és, en aquest cas, és el de Convergència i Unió. El seu “no” al nou sistema pactat pel Govern tripartit amb el Govern central xoca amb la satisfacció mostrada pels principals agents econòmics, per la societat civil del país tant al·ludida per la pròpia CiU com per la resta de partits.

És lògic que les dificultats del govern format per PSC, ERC i ICV per aconseguir un bon acord de finançament hagin estat fins ara un arma de desgast en mans d'Artur Mas i de CiU. Hauria format part de la normalitat política que CiU hagués coincidit amb la Cambra de Comerç i amb les organitzacions empresarials del país en el rebuig a un mal acord. Qui hauria pogut discutir la posició crítica de CiU si estigués denunciant un fracàs assenyalat objectivament com a tal pels sectors econòmics del país? Però resulta que no ha estat així i CiU pot quedar atrapada en una mena de solitud argumental si basa tota la seva estratègia dels propers mesos en intentar desmuntar la idea que s'ha aconseguit un bon model de finançament. L'acord és percebut positivament per la societat catalana i, ha servit al Govern tripartit per sentir-se enfortit.

Inevitablement, la campanya electoral per a les eleccions catalanes de 2010 ha començat. Els socialistes començaran aquest cap de setmana a explicar l'acció de govern i el nou sistema de finançament als carrers de les ciutats catalanes. Els dos partits de la federació nacionalista -Convergència i Unió Democràtica- es reuneixen aquest dimarts en sessió extraordinària del seu òrgan conjunt de direcció. Serà, de ben segur, una bona ocasió per analitzar les dades sobre el finançament i, sobretot, per reflexionar sobre l'estratègia política a seguir.

Amb una ciutadania catalana tant políticament cansada com s'ha demostrat recentment, el sentit comú hauria d'aconsellar a uns i altres comportar-se amb molta claredat i poc soroll. Als del govern els toca explicar feina feta i projectes de futur. Als de l'oposició els toca presentar davant els ciutadans una alternativa constructiva. D'entrada, algunes complicitats mediàtiques o acompanyaments editorials que ha tingut fins ara l'estratègia convergent de donar per sentat que hi hauria un mal final per al finançament, es podrien estar refredant.

Va dir que ho faria i ho ha fet. Mariano Rajoy s'ha passejat pels jardins de Pedralbes entre els aproximadament tres milers de convidats a la recepció de institucional de Sant Jordi. La política té els seus moments i les seves oportunitats i a can PP han considerat que aquest Sant Jordi, -dia de llibres, roses i bon rotllo- era una bona ocasió per generar una imatge “simpàtica” del líder del partit del recurs contra l'Estatut.

El ritual estava cantat, i així s'ha produït: núvol de periodistes i fotògrafs al voltant del polític gallec, que no ho ha tingut difícil per treure's una hipotètica síndrome de convidat de pedra, davant l'expectació mediàtica.  L'autora de l'idea i de l'operació es  la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho. Una de les seves obsessions -a jutjar per les vegades que ho repeteix en públic i en privat- és que la seva formació deixi de ser vista com un partit anticatalà. Desconec si li agraden els toros però és evident que la primera responsable del PP català és partidària de torejar encara que el toro sigui difícil i que la plaça i l'afició no li siguin favorables. A mí els toros ni m'agraden ni m'interessen però, en termes polítics, la senadora Camacho no toreja malament.

Això sí, el gest 'simpàtic' no canvia gaire res. Ningú no havia d'esperar que Rajoy deixés la porta oberta a una eventual retirada del recus d'inconstitucionalitat contra l'Estatut ni que es convertís en el primer dels “catalans” a l'hora de defensar el millor dels finançaments per Catalunya.  Això sí, la presència de Rajoy ha condicionat -en uns casos més que en d'altres- el comportament d'alguns polítics catalans.

Suposant que Artur Mas hagi volgut evitar fer-se una foto amb el líder del PP, indubtablement se li hauria de reconèixer l'èxit. El cap de l'oposició a Catalunya ha estat, naturalment a la recepció, se l'ha vist i, com és natural, ha fet declaracions als periodistes. Però un tema de conversa entre alguns assistents a la recepció -ja se sap de que mala baba n'hi ha molta- era la casual no coincidència, en cap moment, entre Artur Mas i Mariano Rajoy amb tot el seguici que l'acompanyava. Si el líder de CiU s'ha fet fonedís expressament o no, ho deuen saber ell i els seus col·laboradors més directes però el que està clar és que no s'ha vist foto cordial ni de cap altra mena que pogués recordar ni de lluny allò que un dia es va negar fins i tot davant notari.  

Deixant el 'Moment Rajoy' a banda, ha estat una recepció més o menys com les altres. Menys esmorzar que l'any passat perquè la crisi ho mana i potser més conversa política que en altres ocasions, perquè el finançament, l'Estatut i els nous ministres marquen l'actualitat d'aquests dies.

En els grupets de la gent dels mitjans, molt comentada la pèrdua de lideratge de Catalunya Ràdio, entre els polítics, alguns pensant ja en el que sortirà en el proper baròmetre del CEO que s'ha de conèixer d'aquí poques setmanes.

Prova superada! És una expressió que podrien subscriure una immensa majoria de militants de Convergència Democràtica de Catalunya. Per cenyir-nos a les dades objectives del seu congrés celebrat aquest cap de setmana, el 98,3 per cent dels convergents valoren com a "prova superada", aquests darrers quatre anys difícils -els més difícils, segons ha reconegut el propi Artur Mas- viscuts pel partit que va fundar Jordi Pujol. No és fàcil resistir el fred de l'oposició. Sobrertot, després d'haver governat ininterrompudament durant 23 anys. CDC ha aguantat sòlidament, mostrant un bon estat de salut, la gèlida situació de perdre el govern de la Generalitat.

És perfectament lògic i normal que en aquest congrés no hagi hagut sorpreses, ni ensurts, ni crits ni tan sols crítiques. A CDC, a CiU, l'objectiu ara és sortir del desert de l'oposició i convé que la caravana es mantingui junta i ben coordinada. Si s'ha d'accentuar el perfil sobiranista, s'accentua... Si s'ha d'integrar a la direcció algú que defensa posicions diferents, se l'integra. Les contradiccions queden aparcades o directament s'obvien. El cas és no perdre ni un gram d'energia en disputes que no farien sinó destorbar de cara l'objectiu principal. Artur Mas ho sap perfectament i prova d'això és el seu anunci, també lògic, que la pròxima cita electoral serà la seva última oportunitat.

Això sí, en política els discusos públics ja se sap que són un territori abonat per alguns excessos. La "urgència nacional" dibuixada per Artur Mas en la cloenda del congrés cal situar-la en aquest context. Troba el lector una majoritària sensació d'urgència nacional als carrers de Catalunya?  

Exageracions a banda, el cert és que el nostre sistema democràtic -que és i serà sempre imperfecte- té ja un cert grau de maduresa. Els dos grans partits de Catalunya CDC, i PSC saben el pa que s'hi dona a l'oposició, el fred que hi fa i han après que la primera recepta -encara que no la única- és la unitat interna. La capacitat de sumar començant pels de dins.

Per als socialistes catalans van començar a millorar a les coses quan es van posar seriosament a "casar" les diferents cultures del partit i posar-les totes al servei de l'objectiu de governar Catalunya. Aquella feina de cohesió interna la va gestar amb èxit Narcís Serra durant els anys que va ser primer secretari del PSC. Convergència no havia passat el tràngol fins ara. I ho està fent.

A la vida també hi trens que no paren a totes les estacions. N'hi ha que passen de llarg i deixen el passatger palplantat a l'andana, per molt important i notable que el passatger sigui. Si ha un terreny on aquesta metàfora del tren sembla ajustar-se com un guant a la realitat d'alguns personatges, aquest terreny és el de la política.

Hillary Clinton pot estar essent un cas clar. Feia anys que la carrera política de la senadora semblava tenir un destí presidencial gairebé incontestable. Ella era vista per milions de nord-americans i de ciutadans d'arreu del món com la primera dona de la història amb possibilitats reals de ser presidenta dels Estats Units. Fa tan sols un un any, Clinton apareixia com l'alternativa més sòlida després de l'era Bush. Però ara el tren de Hillary sembla disposat a passar de llarg. Probablement hi hagi passat ja, encara que la senadora i encara candidata, es negui -ara per ara- a reconèixer-ho.

De polítics que mai no han pogut agafar el tren presidencial per al qual semblaven predestinats, en podem comptar uns quants. Manuel Fraga és un bon exemple en la política espanyola. Dues derrotes successives com a candidat alternatiu als primers governs del PSOE van acabar amb les seves aspiracions de president del Govern. Això sí, el cas de Fraga va tenir una peculiaritat. Per evitar quedar abandonat a l'andana, el fundador del PP va optar per prendre un altre tren, més modest, però que el va conduir directament a la presidència de Galícia.

Entre els dirigents catalans, el paradigma del passatger sense tren és, sens dubte, Miquel Roca. Capacitat inqüestionable, pare de la Constitució i del primer Estatut, solvència contrastada com a estadista... Un bon perfil presidencial, en definitiva. És ben cert que Roca que va agafar el tren de l'anomenada 'operació reformista' de 1986. Aquell no li va passar de llarg, però no es va moure ni un quilòmetre, quedant-se clavat a la via. Però al marge d'aquella aventura fracassada, qui pot assegurar Miquel Roca i Junyent no hauria estat capaç d'agafar el tren presidencial del postpujolisme a Catalunya? El problema és que els seus no li van permetre ni tan sols acostar-s'hi.

També hem tingut algun cas notable de tren agafat pels pels: Pasqual Maragall. Al final, allò que en els anys 90 semblava un futur polític brillant i llarg per a l'alcalde olímpic, va ser una mica menys de tot (menys llarg i menys brillant) Però Maragall pot comptar-se entre els que no van perdre el tren.

La imatge del tren que donaria per a molt més. Casos del passat, del present i qui sap si també del futur. És bastant probable que Mariano Rajoy tingui ja interioritzada la metàfora. I Artur Mas, què en deu pensar?

En recepcions com la de la Diada de Sant Jordi a un li ve al cap aquella vella idea aplicada a aquesta mena de convencions socials i polítiques: "Hi ha el tot Catalunya". Certament hi havia molta gent i, naturalment, tota la classe política (excepció destacada l'ex president Pujol) i molts representants d'això que se'n diria "les forces vives" de la societat catalana (excepció notable, també, el president del FC Barcelona, Joan Laporta). El "tot Catalunya" podria resultar discutible i per això deixarem estar el concepte. Ens quedarem en els temes que van animar les múltiples converses sota un Sol de Justícia als jardins de Pedralbes. Sort, per cert, de l'amnistia que proporcionaven els para-sols i els arbres.

No tant el nom de la persona, però sí el càrrec de delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, va ser l'estrella de 'petit comitè' entre polítics i periodistes. El nom de la persona -per qui no el sàpiga- és Lluís Salvadó. Pertany a ERC i, essent el representant del Govern de Catalunya a aquell territori, va mostrar la seva "incomoditat" amb la prolongació del minitransvassament de l'Ebre decidida pel "seu" Govern. Salvadó i altres responsables d'ERC a l'administració catalana d'aquelles terres van amagar amb dimitir la setmana passada. Ahir, el president José Montilla va dir que "els càrrecs no són obligatoris", deixant clar que el delegat del govern ha d'assumir allò que el govern faci o bé ha de marxar.

El cas del delegat del Govern a l'Ebre i la posició d'ERC en la crisi de l'aigua eren indubtablement el primer tema de la recepció. Joan Puicercós es va esforçar en defensar la presència dels dirigents republicans, el 18 de maig, en la manifestació prevista contra la canonada que portarà aigua a Barcelona. No cal dir que, en altres grupets de conversa, amb protagonistes polítics d'altres formacions, la cosa es veia de manera molt diferent. El nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va ser especialment crític amb la doble actitud d'ERC. Artur Mas animava directament els republicans a sortir d'aquest Govern -se suposa que per acabar entrant en un altre- però el Govern es va fer una unitària foto de família davant les escales del Palau de Pedralbes.

Per animar els canapès, les copes de cava, els vins, i els refrescos, no va faltar un altre tema: l'embús polític que pateixen la ràdio i la televisió públiques de la Generalitat. Ara resulta que si no es desbloqueja la designació d'un director general (que ja no correspon al Govern sinó al Consell de la CMMA votat per àmplia majoria al Parlament) "s'hauran de fer canvis a la llei", segons avisa el conseller Tresserres. Les expressions col·loquials poden ser molt socorregudes en aquests casos, i al final resultarà que per desgovernamentalitzar la tele pública s'haurà fet "un pa com unes osties".

La veritat que aquesta recepció de Sant Jordi va ser rica en temes de conversa i en protagonistes. L'ex ministre i ex alcalde Joan Clos va lluïr molt somrient les incògnites sobre el seu proper destí polític. A l'ombra d'un arbre, algú altre -que no era de l'oposició- ja s'atrevia a fer números electorals per les eleccions autonòmiques de l'any 2010. I més o menys li sortien els comptes.