Hem pogut llegir força als diaris d'aquest cap de setmana sobre com la teoria de l'oasi català salta pels aires amb l'escàndol del Palau, les activitats fraudulentes del lladre Félix Millet i -atenció- amb les noves dades que apunten directament al finançament de sigles polítiques o de fundacions vinculades a partits.

És un fet que s'ha situat en primera línia de l'agenda política l'afer dels 630.000 euros aportats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas, de CDC, conegut en els darrers dies i reconegut pel secretari general adjunt de la formació nacionalista, Felip Puig. Ho hem sabut, tot just després de conèixer de boca d'Àngel Colom, actualment dirigent també de CDC que Millet va lliurar diners (72.000 euros, segons Colom; 150.000 segons les factures) per pagar la fallida econòmica del fracàs polític del Partit per la Independència (PI).

A aquestes alçades, per si algú ho dubtava, queda més que clar que fa dècades que arrosseguem dos problemes: un, que un 'excés de confiança' institucional en Millets i Montulls hauria fet possible l'escàndol més importants comès amb diners públics en la història recent de Catalunya; l'altre, que el sistema de finançament dels partits polítics és una assignatura pendent a aquest país que, de no abordar-se d'una manera clara, transparent i valenta, pot agreujar la ja malmesa confiança de la ciutadania en la política. El tema es cola, com era d'esperar en la precampanya electoral, però més enllà de justificacions i acusacions convindria la màxima transparència.

A CDC li toca ara donar explicacions més enllà de la primera resposta de Felip Puig: que els diners rebuts per la fundació del partit eren fruit de “convenis legals amb diners oficials” amb l'objectiu d'organitzar actes per promocionar la cultura catalana. El temps i la investigació acabarà dient si té raó o no Artur Mas quan es queixa que els socialistes volen "empastifar" el seu partit. Al PSC, dit acusador en aquest cas, li tocaria prendre la iniciativa política, com a primer partit del Govern català i com a part molt important del grup socialista al Congrés dels Diputats, per impulsar una revisió a fons del sistema de finançament dels partits.

Del famós oasi, millor que en revisem el concepte. Preservem de l'oasi català allò que se suposa que distingeix la vida pública catalana del clima caïnita que domina la política de Madrid, però enterrem per sempre allò que hagi pogut tenir de gran catifa tapadora de brossa. Perquè és evident que, de catifa n'hi ha hagut i vés a saber quants Millets i bitllets s'hi han amagat a sota.

Ja se sap que per a un català la relació amb Madrid sempre és, com a mínim, complexa. Si a més a més ets d'aquí, però has viscut alguns anys allà, el quadre emocional és, indubtablement, d'amor i odi.

La 'Villa y Corte' té la singularitat de fascinar-te en molts aspectes i de fer-se terriblement odiosa en molts d'altres. Tenir la seu del Govern i de les altes institucions de l'Estat marca la vida i el tarannà de la ciutat per bé i per mal. És tant obvi que Madrid treu profit del seu caràcter de capital com ho és que aquesta condició capitalina limita, condiciona i encarcara la vida cultural i social de la ciutat.

Malgrat totes les evidències materials (aeroport espectacular, una de les millors xarxes de metro del món...) n'hi ha prou amb un ràpid repàs pel present i per la història per comprovar la quantitat de 'danys col·laterals' que han pesat i pesen sobre la capital pel sol fet de ser-ho.

El primer, la inexistència d'una societat civil madrilenya tal i com l'entenem aquí (clar que el concepte de societat civil d'aquí l'haurem de revisar a ben a fons després del sotrac que significa el cas del lladre Millet).

A Madrid el poder l'ajuda molt però també l'ofega. Així és ara i així ha estat durant tota la seva història. Quan t'endinses en la vida d'aquella ciutat, en les converses de veïnat, de feina o en una tertúlia de cafè, te n'adones perfectament. El nucli de la incomprensió de mitja Espanya respecte Catalunya (i viceversa) habita quotidianament als carrers de Madrid. És difícil que els madrilenys entenguin que Espanya és una realitat plural i diversa si, durant generacions han estat corretja de transmissió d'una visió del país monolítica i autoritària per part del poder. Les etapes de democràcia i d'obertura de mires política han estat petits parèntesis en la història de Madrid i d'Espanya i, per tant, no han tingut prou força com per esborrar una cultura centralista i rònega rebuda durant segles. Caldrà temps i unes quantes generacions noves per superar massa prejudicis, desconeixements i incomprensions acumulats. Però això passa aquí i arreu del món.

Tot i la inèrcia de la història, segur que aquests trenta anys de democràcia i han servit per avançar en el difícil terreny de la comprensió Madrid-Barcelona, ni que sigui uns pocs metres. Bona part d'aquest avenç es va fer amb la fita olímpica de la capital catalana, l'any 1992. Jo vivia a Madrid aleshores i sé perfectament del que parlo. L'admiració i el respecte per les maneres de fer catalanes van fer un salt endavant a Madrid i a tot Espanya en aquells dies en que Barcelona i Catalunya van brillar davant la mirada del món. Per això podem estar segurs que el dia que Madrid sigui seu olímpica (sigui el 2016 o més tard) es produirà el mateix efecte en direcció inversa.

A vegades al blocaire se li acumula la feina, les ganes o la necessitat de dir coses. Aquests dies l'actualitat empeny i em porta a acumular un parell d'apunts en aquest post.

Cas Millet: presó per al lladre
Com ha dit el president de la Generalitat, aquest afer "remou els budells". És urgent que la societat catalana passi de l'estat de shock a l'acció, del lament per la inexistència o ineficàcia dels controls fiscalitzadors a la correcció contundent d'un sistema que evidentment no ha funcionat durant 30 anys. I és fins i tot necessari -i em consta que no sóc l'únic que pensa així- que es decreti presó preventiva per al senyor Fèlix Millet. Ara ja no només sabem que Millet és un lladre confés sinó que la seva suposada confessió (amb l'objectiu únic d'evitar la presó) sembla plena de mitges veritats o de mentides. Millet s'ha revelat com un autèntic pirata de la gestió cultural i les dades apunten que el botí acumulat és molt més important del que confessa. L'alarma social és un factor que, sovint, els jutges tenen en compte en la instrucció dels sumaris i aquí el grau d'alarma de la societat catalana és molt alt i el risc de fuga existeix.

La crisi, Zapatero i les crítiques
Si una situació tant adversa com la de l'economia espanyola va acompanyada per una política erràtica i la turpitud en la comunicació de les mesures i els plans del Govern, és lògic que sobre aquest plogui un allau de crítiques i de retrets. És normal que l'oposició, com fa en aquests moments el PP, intenti obtenir rèdit en la opinió pública dels errors i la feblesa del governant (una altra és, en aquest cas, si Rajoy recull o no els rèdits del desgast de Zapatero).
Fins aquí, tot normal. Són lògiques les crítiques polítiques i les mediàtiques. Però per a afinar més en l'anàlisi de tot plegat, no està de més explicitar allò que a ulls de molts ciutadans, internautes, lectors, oients o televidents pot resultar molt clar. Hi ha qui, per raons particulars i empresarials, posa la seva pròpia salsa en aquesta amanida del debat sobre la gestió de la crisi que fan José Luis Rodríguez Zapatero i el seu Govern. L'excés de gesticulació cansa i comença a ser una mica esgotador, com a lector d'El País, oient de la Cadena SER o espectador de Noticias Cuatro, desconnectar mentalment de la batalla particular del grup Prisa sobre la TDT de pagament per concentrar-se només en la informació sobre la crisi i sobre la gestió qüestionable que en fa el Govern Zapatero.

“Fèlix Millet confessa” “Aporta al jutjat 1,8 milions i una llista dels seus bens per compensar el dany” “Es mostra penedit i ofereix col·laborar amb la justícia”. En els últimes hores ens han arribat gran quantitat de titulars sobre el “gest” de l'expresident del Palau i de l'Orfeó Català, el reconeixement de la seva culpa i del seu “error” en haver desviat per al seu propi benefici més de 3 milions d'euros (segons confessió escrita)
 
Coincideixo plenament amb els col·legues periodistes als quals he llegit i escoltat en aquestes hores. És indiferent que el senyor Millet es disculpi ara, que se'n penedeixi o que estigui disposat a reparar econòmicament el que confessa haver robat. Tornar els diners és la seva obligació, tant se val si ho fa ara voluntàriament com si ho fa després quan li ho mani una sentència judicial. Amb respecte per totes les creences i costums, aquí no serveixen les regles del joc del sacrament de la confessió, ni el penediment i ni la penitència, sortides habituals i no poc “convenients” en diverses tradicions religioses.
  
La Justícia haurà d'aplicar el codi penal davant d'uns fets clarament delictius que tenen l'agreujant, com a tot cas de corrupció, de l'apropiació indeguda de bens procedenrts sobretot de subvencions o aportacions públiques. El penediment del senyor Millet és més que dubtós, però en cas que fos sincer també seria inocu.
  
Que plori si vol o si ho necessita. Que s'humiliï públicament tant com li dicti la seva consciència o com li aconselli la seva estratègia de defensa. Però que torni el que ha robat i que compleixi la condemna que, indefectiblement, dictarà en el seu moment un tribunal penal. Aquí no hi ha terreny per a la pietat!