El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.

Han transcorregut prop de tres setmanes des de la febrada d'Arenys de Munt i aquest temps marca una distància raonable per aportar algunes dades i recollir algunes reflexions.

Tant va pujar la febre, sobretot la mediàtica, que un mitjà digital de titularitat pública (que no és el que acull aquest bloc) es va descomptar un pèl quan afirmava: "El més destacable d'aquest diumenge ha estat, sens dubte, la participació, que amb un 41% ha assolit una fita gairebé rècord al municipi, només superada per les cites electorals locals i pel referèndum sobre l'Estatut"

Les dades reals de totes les últimes consultes electorals celebrades a Arenys de Munt, desmenteixen aquesta afirmació moguda no sabem si per un error, fruit de la precipitació informativa, o de l'entusiasme subconscient d'algun redactor digital:

RESULTATS ELECTORALS A ARENYS DE MUNT
- Eleccions europees 2009: 35,14%
- Eleccions generals 2008: 70,39%
- Eleccions municipals 2007: 58,13%
- Eleccions al Parlament de Catalunya 2006: 63,19%
- Referèndum Estatut 2006: 55,87%
(Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació i Administracions Públiques)

És a dir, totes les cites electorals, llevat de les europees, van registrar votacions més altes que la consulta popular sobiranista del 13 de setembre passat i en aquesta, a més, podien votar joves de 16 i de 17 anys, que no tenen accés al sufragi en les eleccions oficials.

Els números són els que són però la qüestió més interessant no rau aquí. De l'allau d'opinions i anàlisis de tota mena que ha caigut aquests dies, triant i garbellant entre dites i escrits de representants polítics, tertulians, columnistes i blocaires, n'hi ha un parell d'aportacions que entenc valuoses i que m'han cridat l'atenció.

La primera aportació, de l'historiador Agustí Colomines, home convençut de la idea d'una Catalunya independent, però gens partidari de les estratègies de l'independentisme 'oficial'
“...Em sembla inaudit que els partits nacionalistes que tenen o han tingut responsabilitats de govern s'apuntin a una estratègia dissenyada per les CUP i plataformes d'aquesta mena, que inclou el futur partit muntat a partir de Reagrupament, amb Laporta al capdavant. L'agenda del catalanisme no pot marcar-la aquell que no té voluntat d'ocupar l'espai central de la política catalana ni fa cap esforç per fer-ho. Qui s'hi deixi arrossegar, estic segur que en pagarà les conseqüències, perquè la societat catalana no és tan radical (i empro el terme en un sentit de profunditat) com la imatge que en dóna la política...”

Per si l'ebullició de les últimes setmanes portés alguns sectors polítics i mediàtics a mirar el projecte de llei de consultes impulsat pel conseller Ausàs (ERC) com una nova plataforma per a consultes sobiranistes, Colomines recorda:“...la llei de consultes que ha presentat el conseller Ausàs és tan constitucional que, si s'aprova tal com està, mai no podria donar cobertura legal a una consulta com la d'Arenys de Munt. Aquesta llei no permet que votin els menors de 18 anys, ni deixa participar als immigrants i, a més, s'ha de convocar després d'obtenir el permís de l'Estat, que en cap cas permetria preguntar als ciutadans si volen que Catalunya sigui independent o no”

La segona reflexió se sustenta en la idea força que ha presidit la societat catalana durant les últimes dècades i que és segurament la clau de la nostra convivència civil: “Catalunya, un sol poble”. El concepte venia ja dels anys de la resistència contra el franquisme. Va ser un element clau en la transició democràtica i ha estat  peça cabdal en la política i a la gestió diària del país aplicada pels els diferents presidents de la Generalitat des de Jordi Pujol.

Les grans idees força estan per recordar-les si algú veu risc de desorientació o de situacions encara pitjors com eventual un clima de confrontació social entre ciutadans o entre territoris. Arenys de Munt es va apuntar entusiàsticament al joc. Altres poblacions catalanes, en funció de les seves majories municipals també hi estan disposades. No és el mateix cas a Lleida, ni a Tarragona, ni ho seria en absolut a Barcelona o a altres grans ciutats en el cas que algú plantegi un pronunciament municipal. En aquests dies de la febre, ja hem vist, llegit o escoltat alguns comentaris i opinions sobre la composició demogràfica d'aquest o d'aquell municipi, sobre l'origen majoritari o minoritari de la població a un lloc o a un altre.

Quan l'origen de la població entra en joc com a base d'un argument polític, ja podem posar-nos a tremolar. És que algú es planteja seriosament que hi hagi un xoc de legitimitats entre la Catalunya 'autòctona' i la Catalunya 'nouvinguda' ?  O entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya rural?

Per evitar-ho està el valor de la unitat del poble i per a recordar-ne la seva importància estan els presidents. El president José Montilla recorda sovint la necessitat de preservar aquesta unitat civil treballada durant dècades, en mig de no poques dificultats. No és extrany que ho hagi fet també en aquest debat de política general celebrat al Parlament. I és normal que ho hagi fet igualment -amb un to menys institucional però d'una manera preclara- el vicesecretari general del Partit dels Socialistes de Catalunya, Miquel Iceta. Seva és la segona aportació valuosa, a judici d'aquest humil blocaire:
“...Precisament ara, quan la nostra societat es fa més plural i complexa, és quan el catalanisme ha de ser factor d'unió i no de divisió. No serà la divisió que alguns volen entre separatistes i unionistes la que ens farà avançar. Encara eens queda molt a fer per aconseguir que molts ciutadans de Catalunya s'identifiquin suficientment amb el país, la llengua i la cultura catalanes com per pitjar l'accelerador cap al no res. En els trens que no s'aturen a cap estació no puguen més viatgers”.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha citat els màxims responsables executius de TV3 i de la CCMA perquè expliquin l'episodi de l'encadenat de programació que es va poder veure dijous passat per la primera cadena autonòmica entre el missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional i una aparició especial de “l'altre president Montilla”, el que ens ensenya cada setmana el 'Polònia'.

No és la intenció d'aquest post la de dramatitzar, i molt menys la de criticar la feina del company Sergi Mas, que fa pocs dies deia la seva sobre aquest episodi al seu bloc. Però el que ha passat mereix un cert toc d'alerta i no ha d'estranyar ningú que l'ens regulador pregunti a les persones que dirigeixen la televisió pública què és el que va passar aquell dia o a quin criteri es va atendre a l'hora d'emetre la continuïtat de la manera com es va fer.

La direcció de TV3 va demanar disculpes l'endemà, en una nota llegida al 'Telenoticies', però això no impedeix que el Consell de l'Audiovisual compleixi amb el paper que li assigna la llei.

Atenció perquè aquí estem davant d'una ratlla molt fina. Com a consideració general hem de celebrar que un programa com 'Polònia' hagin obert finestres d'aire fresc i lliure per parodiar els polítics o el que calgui. No està de més recordar que un programa de característiques semblants no havia estat possible en la televisió pública catalana d'etapes anteriors. Però hi ha un límit de respecte institucional que el servei públic de televisió ha de respectar i jugar amb el dia i el moment en el qual el president del país s'adreça als ciutadans amb motiu de la diada Nacional estaria fora de lloc arreu d'Europa.

Si hi ha un terreny pantanós en política aquest és sens dubte el de les possibles remodelacions de Govern. Resulta del tot arriscat elucubrar sobre decisions que en qualsevol Govern (tant si és molocolor com si es tracta d'una coalició) depenen d'una persona, el president. Especular amb remodelacions de Govern té alt risc periodístic quan es tira de rumors  (i fa setmanes que hi ha qui s'hi dedica Internet) però també és molt arriscat quan qui ho fa públicament és un polític  -ni que sigui amb to de suggeriment- des d'una de les formacions que formen part del Govern. El president d'ERC, Joan Puigcercòs, ha llançat la idea aquest diumenge i ell sabrà el risc que assumeix. Si al final Montilla no toca cap conseller  algú malintencionat podria interpretar que les propostes del líder segon partit del Govern no són escoltades. Ja se sap com són les coses quan s'està -com estem ja, de facto- en campanya electoral.

Les remodelacions de Govern es fan, no s'anuncien. Anunciar canvis abans de fer-los acostuma a ser font de problemes per a tots els implicats, començant per qui en parla, encara que aquest fos el mateix president que les ha de decidir (recordi's aquella remodelació frustrada del Govern de Pasqual Maragall).

Quina utilitat té per a un polític especular amb possibles canvis en l'Executiu? A més de córrer el risc d'equivocar-se, es pot estar donant munició a l'adversari polític i, sobretot, es col·loca el focus de l'atenció política en un aspecte que, probablement és el que menys preocupa i motiva la ciutadania.

El president Montilla no és gaire amic de sacsejos. Ho diuen els que hi estan més a prop i ell mateix n'ha donat algunes mostres al llarg d'aquests prop de tres anys de Govern.

Vaig considerar seriosament la possibilitat de modificar l'agenda del dimarts al matí per sumar-me a la munió de gent (informadors, polítics, representants de la societat civil i militar) present en un moment tant rellevant com la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. Finalment ho vaig desestimar per dos motius: el primer, necessitats de la feina; el segon, la certesa que si volia retenir determinats detalls i gestos, la millor opció era seguir-ho a través del monitor de televisió que tinc al costat de la meva taula de despatx.

No em vaig equivocar. Els primers plans durant els discursos, la mirada del president Montilla mentre Zapatero anunciava (“Ay, ay que me parece que ya!) la proximitat d'un acord de finançament. Impagables, les imatges preses amb steadicam del passeig del president del Govern central amb la pilota del Barça per la nova i magestuosa terminal.

Sense paraules, davant el moment colpidor de la càlida trobada entre Zapatero i el vicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira. No era precisament 'Casablanca', però la realització institucional servida per TV3 a totes les televisions i agències va recollir fidelment el moment: encaixada de mans amb un ample somriure de Zapatero, resposta no menys somrient de Carod i immediatament després un d'aquells gestos que els polítics reserven només per a comptades ocasions i sempre amb les càmeres com a testimoni. Zapatero va agafar afectuosament Carod amb les dues mans. Com diria aquell: “La guerra ha terminado”.

És el risc que tenen determinades 'plantades polítiques' quan s'està governant: al final la foto institucional surt corregida i augmentada. No sembla que això hagi preocupat gaire als primers càrrecs institucionals d'ERC (Carod i Benach) però tampoc no li ha importat ser-hi a d'altres dirigents republicans com el regidor Jordi Portabella, que va fer valdre la seva condició -institucional sens dubte- d'electe municipal per a saltar-se la plantada del seu partit.

Mirant a través de la pantalla els rostres dels dirigents polítics de tots els partits presents en la inauguració d'ahir vaig intentar fer l'exercici  que tant ens agrada als periodistes d'intentar endevinar el pensament d'uns i altres.  

Vaig concloure que tots eren conscients -cadascú, això sí, buscant la seva pròpia lectura i la seva legítima estratègia- que la T1 marca un abans i un després en la història dels darrers desencontres Catalunya-Espanya. En les pròximes setmanes i mesos, començaran a caure els fruits de les negociacions, pressions i tensions dels darrers mesos. La mirada de José Montilla semblava més relaxada que altres vegades. Seguirem informant.

Ja veurem. Poques hores abans de la reunió d'avui al Palau de la plaça Sant Jaume, el president Montilla, amb paraules molt mesurades com és el seu costum, ha advertit "que ningú no esperi" avui mateix "un acord sobre el traspàs de rodalies o sobre el finançament. En tot cas, diu el president de la Generalitat, la reunió amb Manuel Chaves pot signficar "un punt d'inflexió en les relacions entre els governs de Catalunya i d'Espanya".

Si apliquem el clàssic de Mayra Gómez-Kemp, "hasta aquí puedo leer". Les declaracions públiques de José Montilla són el mínim necessari per preparar un bon clima que desbloquegi els temes pendents, però el debat entre les dues parts és seriós i les conseqüències polítiques d'un desacord serien greus per a les dues parts. El propi PSC ha advertit que en cas de no resoldre's satisfactòriament els temes de Catalunya "perilla l'estabilitat dels governs català i central". És l'altra cara de la mateixa moneda. La màquina de la pressió màxima per a que Madrid reaccioni s'ha posat en marxa.

Montilla s'ha encarregat en les últimes setmanes d'ensenyar les cartes catalanes als nous membres del Govern Zapatero:

• Catalunya només acceptarà un bon acord de finançament que s'ajusti a les previsions de l'Estatut.

• No són discutibles els traspassos de competències que estableix la Llei catalana, aprovada pel Congrés dels Diputats i refrendada pel poble de Catalunya.

• La Generalitat no renuncia a tenir un paper principal en el nou model de gestió d'una infraestructura tant estratègica com l'aeroport d'El Prat.

• Una sentència negativa o restrictiva del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no seria admesa per la societat catalana, venint d'un tribunal molt tocat pel que fa a la seva credibilitat i legitimitat.

Teòricament, a Madrid són conscients de tot això. El propi José Luis Rodríguez Zapatero, en la reunió del Comitè Federal del PSOE, el passat cap de setmana, semblava donar algun símptoma públic -el primer en molts mesos- de tornar a girar la mirada cap a Catalunya. Però la paraula de Zapatero porta molt de temps devaluada per incompliments i inconcrecions. Montilla, conseqüent amb el que va ser el seu lema electoral l'any 2006, vol fets i no paraules. Entrem en els dies decisius.

Ritme. És la paraula més pronunciada per Zapatero i els vicepresidents i ministres (especialment pels nous). És la nova marca que promociona Moncloa i que ha desplaçat el ja desgastat 'talante'.

Enfoquem la nostra lupa per mirar d'analitzar les primeres mostres del 'nou ritme' governamental.

Ritme legislatiu mirant a l'esquerra
Zapatero trepitja l'accelerador en la iniciativa legislativa del govern i del grup socialista amb iniciatives que miren cap a l'esquerra de la cambra ara que necessita urgentment buscar suports parlamentaris. Anuncia que "en poques setmanes" arribaran al Congrés projectes de llei com la Llei d'Igualtat de Tracte i no Discriminació, la nova llei de l'Avortament, la llei de Llibertat Religiosa, la Llei Audiovisual o una reforma de la llei de la Ciència. El PSOE posarà la mirada legislativa en la part esquerra de la cambra (ERC, ICV-IU, BNG). El nou secretari del grup parlamentari socialista al Congrés, el jove diputat basc Eduardo Madina, sembla una bona aposta per buscar complicitats amb altres forces progressistes.

Ritme en el finançament autonòmic?
Ritme també és el que Zapatero i el seu nou equip voldrien imprimir a la negociació del finançament autonòmic encallada amb Catalunya i pendent amb el conjunt de comunitats autònomes. El Govern central té ganes i pressa per tancar el tema, a jutjar per totes les declaracions (el president, la vicepresidenta econòmica i el vicepresident territorial). Però atenció, perquè aquesta pressa pot comportar la intenció de fer rebaixar els plantejaments del Govern català, que està obligat -per cert- a defensar les previsions financeres de l'Estatut.

Això és el que José Montilla està repetint en els seus contactes d'aquests dies amb els nous ministres i això és el que el president de la Generalitat va venir a advertir ahir públicament en la roda de premsa posterior a la reunió del seu govern. Ritme sí, pressa per signar un mal acord, no!

Cal que Zapatero compassi els dos ritmes. La mirada ideològica cap a l'esquerra a l'hora d'aprovar lleis i la mirada territorial a Catalunya, d'on van sortir un bon grapat dels vots d'esquerres que li van donar la victòria.

En mig de la travessia del desert que suposa aquesta crisi, hem trobat en els darrers dies alguns oasis de bones notícies: Nissan fabricarà el seu nou model de furgoneta a la seva planta de la Zona Franca de Barcelona, Volkswagen podria confirmar aquest mateix dimarts que el futur Audio Q3 es farà a Martorell, ja sabem que al mes de maig finalment sí que hi haurà Saló de l'Automòbil i potser -vés per on- serà la més brillant de les últimes edicions. Fa algunes setmanes, en temps tants durs com els que estem vivint, es confirmava la compra de companyia Spanair per empreses i institucions catalanes.

Notícies a contracorrent de la tendència general que fan de baló d'oxigen per ajudar-nos a respirar millor l'aire viciat de tanta depressió econòmica i financera. És evident que per sí soles aquestes novetats no resolen tots els problemes però també és molt clar -com explicava aquest cap de setmana un diari català- que són exemples de la fórmula catalana contra la crisi: davant la dificultat, acció. La clau és tan elemental com necessària.

La fórmula l'aplica la societat catalana en el seu conjunt i, és de justícia reconèixer-ho, l'està impulsant en primer terme el Govern de Catalunya i el seu president. Quan fa poques setmanes els empresaris catalans del metall reclamaven mesures, llançaven el seu missatge a l'Administració en general però el to de reclamació semblava més encarat cap a Madrid. Aquells mateixos empresaris ja coneixien de primera mà, en aquells moments, l'activitat desplegada pel president de la Generalitat, José Montilla i per alguns dels seus consellers i departaments en la reacció davant la crisi.

Empreses com Seat, Nissan i Ficosa han rebut injecció de diners públics, bona part de les quals surten de l'Institut Català de Finances. Montilla ha entomat personalment bona part de les gestions per salvar tot el que es pugui del teixit industrial més estratègic. A París, ha mantingut contactes amb els directius de Renault, que són els amos de Nissan; al Japó ha parlat amb responsables de Sony i d'altres multinacionals presents a Catalunya. I aquí, al país, el propi president s'ha implicat directament en la tasca de concitar voluntats públiques i privades per tirar endavant projectes com el de la companyia aèria catalana.

Hi ha plats, com aquest del finançament autonòmic que s'està cuinant en aquests moments, que volen silenci i molta tranquil·litat a la cuina. És quelcom semblant a aquella prevenció domèstica per evitar que se'ns talli la salsa maionesa.

Un dels principals xefs d'aquesta salsa, el president José Montilla, té un paper complicat però cabdal en aquest procés d'elaboració silenciosa. D'una banda té el repte d'aconseguir un bon acord de finançament per Catalunya mantenint la pressió sobre el Govern central. De l'altra, en el cas d'aconseguir l'objectiu d'un finançament correcte i que s'ajusti a l'Estatut, el repte serà essent la discreció. No convindria que el xef Montilla sortís a saludar el públic del mejador per molt èxit que pogués tenir el plat servit a taula.

Montilla sap que no es pot permetre un hipotètic passeig triomfal si sortís bé l'acord de finançament. Per què? Senzillament perquè s'activarien totes les maquinàries de la crispació i de la fòbia anticatalana que ja vam veure funcionar quan es discutia l'Estatut. No són pocs els que estan esperant el moment de recuperar arguments com “se rompe España”, “Zapatero rehén de los nacionalistas”, ja sigui buscant el rendiment electoral o símplement, la desestabilització.

Com dèiem en un post anterior, aquí el que s'està cuintant és ni més ni menys que un model federal i un nou equilibri entre els poders de l'Estat, el central i l'autonòmic. Aquesta mesa de coses, a Espanya, sempre s'ha resolt, històricament, a crits o a cops. Es tracta de que ara, sigui diferent.

D'aquí menys de dos mesos, hi haurà eleccions a Galícia (un territori que també es juga bastant amb el finançament autonòmic però amb circumstàncies molt diferents a les catalanes) i al País Basc. Tant el PSOE com el PP s'hi juguen molt en aquestes eleccions. Els socialistes, mantenir el lideratge del govern gallec i poder aspirar a governar Euskadi. Els populars s'hi juguen la seva pròpia estabilitat interna començant pel lideratge de Mariano Rajoy que podria quedar realment molt tocat en cas d'un fracàs a Galicia.

La tensió i el soroll preelectoral es notaràn tot just després d'aquestes festes de Reis, o sigui que, el millor que pot fer el xef és tancar la porta de la cuina i seguir cuinant com si res. El bon plat requereix silenci i calma. Per al xef Montilla, aquestes no són condicions difícils.