“Humiliat davant Déu, dempeus sobre la terra basca, en record dels avantpassats, sota l'arbre de Gernika, davant els representants del poble, juro exercir fidelment el meu mandat”. La frase té tota la solemnitat que requereix una presa de possessió, té tot el valor històric d'haver estat pronunciada per primera cop pel lehendakari  José Antonio Aguirre l'any 1936. L'expressió “Humiliat davant Déu” pot  respondre a una tradició religiosa que mereix tots els respectes però és una anomalia absoluta quan qui la pronuncia en un acte oficial en és un responsable polític en democràcia, votat pels representants que ha escollit el poble.

Aquest dijous, quan arribi el moment de la seva presa de possessió, Patxi López pensa corregir el fet anòmal. Publica la premsa basca que el nou lehendakari podria  substituir la humiliació i la referència catòlica per l'expressió “humilment”. Seguim en el territori dels símbols que no resolen la crisi, ni la violència d'ETA ni la grip nova, però que tenen la seva importància en política. Perquè en democràcia el concepte 'humiliació' no hi té cap cabuda (ni per als representants públics ni per a a la ciutadania en general). 'Humilitat' és valor que es cultiva més aviat poc en la política i no està de més recordar-ho en el moment d'assumir una responsabilitat tant important com la de presidir el Govern d'Euskadi.

La humilitat és un concepte especialment aplicable a la política basca en aquests moments. Per a Patxi López perquè, tot i la indiscutible legitimitat del seu govern, ell sap que haurà de guanyar-se a pols el seu mandat i demostrar que vol realment governar per a tot Euskadi i evitar les divisions entre nacionalistes i no nacionalistes. Per a Ibarretxe i el PNB perquè el pas per l'oposició és un bany d'humilitat a vegades necessari, que serveix per recordar de tant en tant als polítics que no són el centre de l'univers ni els propietaris de la pàtria.

Que deixin les humiliacions per a la intimitat de les Esglésies i que apliquin humilitat a la vida pública i democràtica.

Molt bona noticia, la detenció, a prop de Perpinyà, de qui diuen que era el nou home fort de l'aparell militar de la banda terrorista ETA. Molt bona feina la que vénen fent en els darrers temps la policia espanyola i francesa que, en un any, han escapçat ETA en quatre ocasions.

Està més que demostrat que els grups terroristes, per afeblits o pseudoliquidats que estiguin, sempre poden trobar l'escletxa per cometre un atemptat i fer-se presents a ulls de l'opinió pública, fins i tot més enllà de la seva pròpia capacitat i -no cal ni dir-ho- molt per damunt de la seva presència real a la societat.

Això és el que està passant amb ETA. En qualsevol moment poden donar un disgust però els cops policials dels darrers anys i l'aïllament polític d'aquells que  s'hi vinculen l'han convertida en pràcticament l'únic reducte de l'anomenada lluita armada a l'Europa democràtica, amb permís dels nous il·luminats que s'autoanomenen 'IRA autèntic'. Uns quants irreductibles, potser sí, però reductes, al cap i a la fí.

ETA ha dit clarament en el seu comunicat que el futur nou govern de Patxi López és “objectiu prioritari” de les seves accions terroristes i diu que no reconeix “cap legitimitat” al nou executiu.  Deixant al marge el sarcasme que suposa que una  banda que assassina i extorqueix parli de legitimitat, i tenint molt clar que el caracter de legítim de qualsevol govern li dona un Parlament escollit en democràcia, un parell de reflexions:

- Al País Basc, les últimes eleccions han demostrat una força independentista i antiterrorista, Aralar, pot defensar les seves opcions al Parlament, que és on es fa política.

- Que ETA pretengui deslegitimar el nou govern que presidirà Patxi López, no és en sí mateix, un plus de legitimitat?

La composició del nou Parlament basc, sorgit de les eleccions d'aquest diumenge obliga a tothom a fer política amb majúscules. Tots hauran de parlar amb tots i del resultat d'aquest diàleg dependrà si surt un govern capaç d'afrontar la realitat d'Euskadi des del pacte i la concòrdia o si, per contra, s'accentua i s'agreuja una divisió política en dues meitats com la que hem vist en els darrers anys.

Una cosa sí que han deixat clara aquestes eleccions basques: el certificat de defunció del pla sobiranista de l'actual lehendakari, Juan José Ibarretxe. En les pròximes setmanes de reunions, negociacions i dubtes (també, a ben segur de reflexió interna al PNB), veurem si no s'esvaeixen també les opcions del propi Ibarretxe com a lehendakari.

Qualsevol fórmula de govern possible a Euskadi ha de comptar forçosament amb el PSE-EE de Patxi López que s'ha quedat a 8.000 vots del PNB encara que amb 6 escons menys (o 5, si el vot per correu d'Àlaba acaba decantant un escó que els socialistes tenen a tocar de mans).

És veritat que López, amb els vots del seu grup, els del PP i potser el de l'UPD de Rosa Díez, pot tenir la majoria absoluta necessària per a ser lehendakari i per desposseir el PNB del govern que ha tingut durant les tres últimes dècades. Però no està gens clar que un govern frontista com seria aquest sigui la millor fórmula per a Euskadi ni tan sols el que doni estabilitat al nou govern basc. El PNB ho sap, però sap també que Zapatero dóna suport a la decisió que prengui el líder dels socialistes bascos. El risc de quedar fora del govern és en aquests moments molt alt per als nacionalistes bascos.

Veurem moviments en direccions diverses en els propers dies i una opció no gens descartable podria ser un govern d'àmplia majoria en el qual hi hagi socialistes, penevistes i potser altres forces polítiques. A més del PP, López pot intentar buscar voluntat el suport del sector més moderat del PNB, que sempre ha vist amb desconfiança l'aventura sobiranista d'Ibarretxe. Atents.

Totes les campanyes electorals -la basca no podia ser menys- estan plens de missatges destinats a la pròpia galeria i conviden al nostre exercici habitual d'agafar la lupa i mirar de llegir entre línies. En el cas d'Euskadi, a més a més, convé aplicar la lupa especialment al comportament de l'electorat que, en ocasions anteriors, ha votat per les candidatures de l'esquerra radical abertzale, connivent o silenciosa  davant el terrorisme d'ETA.

Anem a pams:

1- D3M i Askatasuna, les candidatures anul·lades per la Justícia s'han decantat per demanar el vot nul (el vot a les seves pròpies candidatures encara que no siguin legals) en comptes de propugnar l'abstenció. La tria entre una opció i l'altra no és una qüestió menor. Cridant la gent a votar, encara que sigui vot nul, deixen llibertat a aquells dels seus electors tradicionals que decideixin fer una cosa diferent i, per exemple, optar per Ibarretxe que constantment llença missatges destinats a recollir el vot independentista. En canvi, si haguessin demanat l'abstenció pesaria massa la intimidació que representen els interventors electorals abertzales prenent nota de qui ha anat a votar i qui no a cada mesa. Això és així de dur, especialment als municipis petits on tothom es coneix.

2 – Ibarretxe llença missatges al seu electoral per que es mobilitzin i evitin un Govern PSE-PP.  És normal que utilitzi el fantasma del "frontisme espanyolista" perquè al PNB li va anar molt bé aquella operació-tàndem de fa vuit anys entre Mayor Oreja (PP) i Redondo Terreros (PSE) que pretenien una coalició antinacionalista a Euskadi.   Però Ibarretxe sap que ara les coses no són així. El PSE va aprendre la lliçó que va rebre en forma de patacada electoral i Patxi López sap que Euskadi no es pot governar amb la força d'una meitat del país imposada sobre l'altra. El problema d'Ibarretxe és que si després de les eleccions, el PNB i el PSE s'entenen, el que potser no s'entendria gaire és el seu propi paper polític.  

3 – El Partit Popular juga sòl en aquestes eleccions basques juga sòl. En els seus discursos al País Basc, tant Mariano Rajoy com els dirigents locals presumeixen que és gràcies a ells que aquesta vegada no hi ha candidatures de l'esquerra radical abertzale. Res millor per a Patxi López. Que sigui el PP qui reivindiqui en solitari una qüestió sempre controvertida com és la il·legalització de partits, deixa el candidat socialista en una posició més centrada i allunyada de les posicions més dures.

Està clar que, aquesta vegada, en el terreny de joc sempre complicat de la política basca, hi ha partit.

Finalment, ni el lehendakari, Juan José Ibarretxe, ni el líder basc de l'oposició i candidat socialista a lehendakari, Patxi López, seran jutjats per mantenir reunions polítiques amb els dirigents de l'esquerra abertzale. Més enllà de tractar-se d'una resolució que té tota la solidesa que correspon al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, la decisió significa -diguem-ho clar- que s'ha imposat el sentit comú. Ja sé que Justícia i sentit comú haurien d'anar sempre en parella però, no cal que recordem ara episodis i situacions en les quals no ha estat així o, si més no, no als ulls d'amplis sectors de la ciutadania.

Qui hauria pogut explicar raonablement en l'Europa democràtica que un president de govern i el cap de l'oposició, amb tota la legitimitat política que reben a partir de les urnes, s'enfrontessin a possibles penes de presó o d'inhabilitació per mantenir contactes polítics. És veritat que Batasuna i altres marques de l'esquerra abertzale estan il·legalitzades perquè han dinamitat la seva possible legitimitat, col·laborant o callant davant el terrorisme d'ETA. Però una cosa són les responsabilitats que pugui tenir el senyor Arnaldo Otegi per no tenir la capacitat, la valentia o la voluntat de desenganxar-se dels violents i una altra que als representants màxims de les dues primeres forces polítiques basques no puguin complir amb la seva obligació moral i social d'explorar al màxim les possibilitats d'un final definitiu del terrorisme etarra.

A part d'una victòria del sentit comú, la suspensió del judici té, de pas, un altre avantatge que no és pas menor. Ningú podrà utilitzar políticament un processament que hauria estat esperpèntic. No ho podran fer els sectors de l'acusació popular que havien provocat la causa, ni ho podran fer mitjans i sectors més o menys afins al Partit Popular que ja apuntaven maneres. Significativament aquest dilluns mateix, només saber-se la notícia de la suspensió del judici, un conegut comentarista televisiu, que fa alguns anys va ser cap de comunicació i portaveu del govern Aznar, s'exclamava “de com la fiscalia general de l'Estat no ha actuat en aquest cas”.

Tampoc no podran utilitzar-ho de forma victimista (i ha quedat molt clar que ho pretenien) el candidat Ibarretxe i el seu partit, el PNB. Ni ho farà l'esquerra abertzale (en qualsevol de les seves marques o formes, suposant que aconsegueixin colar-ne alguna per a les eleccions basques del dia 1 de març).

No descarto que el propi Patxi López tingués hagués pogut tenir alguna temptació victimista també, però la veritat és que la maquinària comunicativa del nacionalisme basc governant ja s'hauria encarregat de tapar l'ombra del candidat socialista tant com fos possible. “Tothom sap que aquí el perseguit és el lehendakari i és a ell a qui cal donar tot el suport”, deuria ser la lògica dels estrategues d'Ibarretxe.

Sense judici esperpèntic, les properes eleccions basques seran una mica més “normals”. El partit es juga el primer de març i el resultat -diuen- es presenta molt obert.