La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

Hi ha algunes coses que per molt que les llegeixis als llibres o als mitjans (no a tots, es clar), per molt que te les hagin explicat de primera ma alguns col·legues o per més que estiguin assumides més o menys per tothom, prefereixes -si tens l'oportunitat- comprovar-les per tu mateix.

Com que avui això de la tele ja no te les fronteres que tenia, i com que la TDT ha trencat més límits autonòmics que tots els mapes del temps de TV3 junts, jo m'he disposat aquest dilluns al vespre a mirar un 'Telenotícies' valencià, i a fer la meva 'prova del 9' particular. Es tractava de comprovar, per mi mateix i sense intermediaris ni prejudicis, si diuen la veritat aquells que acusen de manipulació i/o ocultació la televisió pública valenciana -Canal 9-, o si, per contra, exageren o fins i tot menteixen. I m'he dit: “Calla!, avui que torna a haver-hi notícia rellevant en això del cas Gürtel, avui que ni més ni menys que la secretària general del PP ha passat la públicament la pilota als seus companys del partit a València perquè facin “el que més convingui” i perquè actuïn de forma “contundent”, avui -he conclòs- miraràs la tele valenciana i sortiràs de dubtes! ....I n'he sortit, sí senyor.

Escaleta de l'informatiu 'Notícies 9', edició vespre (28-09-2009)

21.00h: Titulars i obertura de l'informatiu. Bloc extens de 8 minuts de durada sobre la gota freda amb les fortes pluges caigudes a Alacant, València i Castelló. Tractament impecable. Cobertura extensa i solvent per tot el territori. Jo també hauria obert el noticiari amb aquesta informació. En situacions com aquestes, el primer és el servei públic i la proximitat. Res a dir.

21.10h aprox: Bloc de política (Ara!, penso jo des del meu sofà):
Lògicament -i tampoc no és qüestionable- la pujada d'impostos, les seves raons i les seves reaccions encapçalen aquesta part de l'informatiu. Com que la reforma fiscal rep moltes crítiques de tot arreu no és fàcil determinar si hi ha càrrega ideològica o intencionalitat política en l'entradeta. Que el lector jutgi:

CANAL 9: “...El rebuig a la històrica pujada dels impostos està arribant des de tots els sectors de la societat. Són moltes les veus i els informes que consideren que les rendes baixes i mitjanes carregaran amb la pujada d'impostos...”

Surten uns segons de Zapatero argumentant la pujada en declaracions fetes al matí a la Cadena SER i també uns quants testimonis de comerciants i empresaris queixant-se per l'augment de l'IVA. Fins aquí tot més o menys normal. Seguim amb el bloc d'informació política...

...Atenció! Apareix el president Camps en pantalla! i el vicepresident Rambla! Ostres tu! A què resulta que són falses tantes acusacions contra la direcció de Canal 9!   Calma! -em dic a mi mateix- No et precipitis! Escolta i ja veurem...!

CANAL 9: “...Noves mesures contra la crisi del govern valencià. Demà, en el debat de política general, el president de la Generalitat presentarà un pla d'austeritat que reduirà gastos i mantindrà la qualitat dels servicis. D'esta manera, segons el Consell, es podran abaixar els impostos...”

La imatge mostra Francisco Camps reunit amb els seus col·laboradors directes, se suposa que preparant el discurs que l'endemà pronunciarà a les Corts. Serà un debat parlamentari del mateix format que el que tindrà al nostre Parlament el president Montilla amb els líders de tots els grups. Però a la tele valenciana, de moment, només parlen de les mesures i arguments que prepara el Govern de Camps. Com pot ser? Un debat de política general a la Comunitat Valenciana i ningú no parlarà ni preguntarà sobre el cas Gürtel ni sobre les ombres de suposat finançament il·legal?  Probablement sí -imagino- però com que la noticia no inclou cap referència o declaració de cap membre de l'oposició, ens quedem sense saber-ho. Segurament demà, o demà passat, quan hagin intervingut a les Corts tindran els seus quinze segons de glòria al 'Noticies 9'

Malgrat la decepció, el meu interès en l'informatiu es manté inalterable. Passant al terreny social, m'interesso per saber com tracten la notícia del primer dia de venda de la píndola postcoital...

CANAL 9: “...Des de hui, la píndola de l'endemà ja es pot comprar a les farmàcies de tot Espanya sense necessitat de recepta mèdica. Segons el Ministeri de Sanitat, la intenció és reduir els embarassos no desitjats i els avortaments. Tanmateix, la possibilitat que es puga accedir-hi sense control mèdic ha alçat la veu d'alarma...”

L'informatiu avança cap al seu final i, casualment, el primer dia de la píndola ha coincidit també amb la primera entrevista televisada que concedeix el nou arquebisbe de València. Un moment molt escaient per incorporar la informació corresponent...

CANAL 9: “...L'arquebisbe de València ha estat en ''La Tertúlia'' de Canal 9. Monsenyor Carlos Osoro ha tractat els temes principals que marquen l'actualitat social, política i econòmica. També ha reiterat el compromís d'estar prop de la gent i, especialment, dels joves..."

...una bonica i lloable declaració d'intencions per part del nou arquebisbe, amanida -naturalment- amb una declaració del clergue contrària a la nova legislació de l'avortament que impulsa el Govern Zapatero.

Ja n'he tingut prou! Com a comprovació ha estat suficient, penso. Feta la 'prova del 9', tanco la tele i me'n vaig al despatx a buscar un llibre que, de sobte,  m'han vingut unes ganes boges de rellegir. Es diu 'Mentiras en directo' i el va escriure, allà pel 2005, la periodista valenciana Mariola Cubells. Ella coneix Canal 9 millor que jo.

Aquest mes d'agost, tempestuós al cel i a la política, ens estem retrobant amb la 'teoria de la barbaritat'. Es tracta d'una senzilla regla matemàtica que apliquen alguns dirigents polítics i que no és, ni molt menys la primera vegada que veiem en pràctica. El teorema és simple: “tota barbaritat declarada serà directament proporcional al volum d'allò que es vol amagar o d'allò que es vol desviar l'atenció”. El ministre Rubalcaba ho descrivia més o menys així en la seva llarga roda de premsa d'aquest dimarts.

D'aquesta 'teoria de la barbaritat' n'hem tingut alguns exemples en els darrers cinc anys. Aquella famosa teoria de la conspiració (policíaco-etarra-islamista) al voltant dels atemptats de l'11M a Madrid en va ser un bon exponent.

Perquè la teoria de la barbaritat es compleixi de manera efectiva és imprescindible el concurs d'un bon aparell mediàtic que la difongui. El lector amb més memòria recent podrà recordar els quilòmetres de lletra impresa publicats per algun diari, alguna emissora de ràdio i algun mitjà digital al voltant del Titadine i dels suposats forats negres en la investigació de l'11-M. Com podria recordar també que en un acte polític, poc temps després de l'11-M i la derrota electoral del 14-M, José María Aznar va cridar davant un escalfat auditori de militants: “Han mentido”, referint-se a totes les crítiques rebudes per la política informativa dels darrers dies del Govern PP i del ministre Ángel lAcebes sobre els atemptats de Madrid. Teoria de la barbaritat en estat pur: si per desviar l'atenció, l'haig de dir ben grossa, la dic i prou.

L'última tesi doctoral sobre el nostre vell conegut teorema de la barbaritat l'ha feta, sense cap mena de dubte, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Ara sabem, perquè ho ha dit el propi president del partit, Mariano Rajoy, que tot el partit (?) comparteix les paraules de la dirigent popular: “vivim en un Estat policial on el Govern utilitza els instruments de l'Estat per perseguir l'oposició i està més interessat en la persecució del PP que en la lluita contra el terrorisme d'ETA”. Bingo! La frase és contundent com la que més. El titular, perfecte! Les proves?: “No vamos a entrar en más detalles y no tengo nada más que decir” (Rajoy, en roda de premsa ahir)

Primer apunt d'avui: El millor que s'ha de fer respecte a la pestilència de determinada premsa editada Madrid sobre el suposat tracte de favor a Catalunya en el finançament és, senzillament, ignorar-la. La ignorància és l'actitud més intel·ligent quan el periodisme es deixa de fer amb la intenció d'informar o d'expressar legítimament un punt de vista editorial, sinó que obeeix a una voluntat clara i contundent de destruir.

Res més. No cal afegir ni una sola paraula. Ni cites, ni enllaços, ni res que contribueixi a alimentar un monstre que, com ja hem vist altres vegades, acabarà morint per inanició.

És molt més interessant enfocar la nostra lupa cap a una altra banda. ¿Per què després d'escoltar les últimes declaracions de dirigents del PP, començant pel seu president, Mariano Rajoy, hom té la sensació que hi ha a dins del partit del centre-dreta espanyol una mena de polvorí que pot esclatar en qualsevol moment?

Apunts d'interès que convé retenir davant possibles esdeveniments:

• Rajoy decideix trencar el silenci i fer callar les veus internes i externes que pensen o sospiten que el tresorer i senador Luis Bárcenas, presumptament implicat en el cas Gürtel, està fent xantatge a la direcció del partit o al seu propi president.

• El president del PP diu també que “no sap” o “no li consta” si Bárcenas s'ha endut documents de la seu central del PP a Madrid.

• Alguns documents sobre la trama que formen part del sumari parlen de “Luis el cabrón”, apel·latiu que podria referir-se a Bárcenas. Són diverses les veus que veuen molt probable que en aquest cas es produeixi alguna “cabronada” (suposadament, un moviment de peces per part de Bárcenas)

• Esperanza Aguirre, en plan heroïna del 2 de Maig, desafia públicament Bárcenas a que faci pública qualsevol informació que tingui sobre ella.

• Cas Francisco Camps. Rajoy segueix dient que creu que el president valencià va pagar els seus vestits però comença a minimitzar el cas per si la Justícia determinés que hi ha hagut delicte: “La pena pel suborn impropi són 2.500 euros. És evident que Camps porta quatre mesos pagant una pena molt superior, i la pena de la banqueta (dels acusats) és molt més gran que aquests 2.500”.

La tempesta del finançament no durarà gaire. Aquesta, del cas Gürtel-Camps, no sé pas...

Entre els ecos i els silencis que es deriven aquests dies del cas Gürtel i, particulament, de la seva variant de corte y confección altrament dita cas Camps, destaca i brilla amb llum pròpia l'alcaldessa de València, Rita Barberà. És comprensible -faltaria més- la intenció política de sortir en defensa del seu company de files combinada amb una possible intenció (vés a saber) de fer-se visible en un moment en el qual alguns sectors del PP poden trobar a faltar algú que s'enfronti a les càmeres i micròfons dels periodistes sense por i sense pels a la llengua.

Si és així, evidentment, Rita no ha defraudat, i ha obert la peixateria (especialitat de la casa, les anxoves) per atreure l'atenció de polítics i periodistes i, de pas, distreure-la de l'afer de Camps i els seus vestits regalats o comprats segons la versió que hom vulgui creure. Amb tota probabilitat l'alcaldessa valenciana sap perfectament el que es fa quan aixeca pol·lèmica i escàndol arran de la seva estrambòtica comparació entre el possible judici contra Francisco Camps i les anxoves que regala el president de Cantàbria, Miguel Angel Revilla al president del Govern (i al del PP, i al propi Camps, i a d'altres dirigents polítics).

La Justícia en el seu moment, i les decisions polítiques en el seu cas, determinaran si el futur polític de l'actual president de la Generalitat valenciana és llarg o curt. El que queda molt clar és que Rita Barberà considera que ella no té tot el peix venut.

La dreta ha guanyat les eleccions europees pràcticament arreu d'Europa. Catalunya és una de les poques excepcions. A Espanya ha guanyat, indubtablement el PP. Els rivals interns de Mariano Rajoy al seu propi partit ja poden anar perdent tota Esperança de substituir-lo com a candidat a les pròximes eleccions generals.  ¿Però, quin és el PP que ha guanyat? ¿De quin dels diversos Marianos Rajois que hem conegut estem parlant ara?

¿Ha guanyat el Rajoy del discurs agre i faltón que tant es va prodigar la legislatura passada i que ha revifat aquesta passada campanya? ¿Estem parlant del PP que reivindica públicament Aznar com fa Jaime Mayor Oreja? ¿Ens hem de referir a aquell que qüestiona l'estat autonòmic com hem escoltat aquests dies d'Aleix Vidal-Quadras? ¿Parlem potser d'un PP que, igual que el cardenal Cañizares, considera més greu l'avortament que els abusos a menors? (Mayor Oreja coincideix amb jerarca de l'Església catòlica)

¿O, per ventura, ens trobarem un altre PP i un Rajoy diferent? Aquell mateix que vam poder veure als jardins de Pedralbes fa només un mes i mig i que fins i tot va jugar a que semblés possible la retirada del recurs contra l'Estatut al Tribunal Constitucional.
Quan el PP hagi digerit la seva eufòria haurà de determinar què vol ser quan sigui gran, és a dir, què vol fer durant els tres anys vinents. Els populars saben que tres anys és el temps que falta per a les eleccions generals per molt que llancin el fantasma de la moció de censura o reclamin al Govern Zapatero que plantegi una moció de confiança. A hores d'ara, cap dels grups minoritaris del Congrés dels Diputats no està disposat a donar suport a una eventual moció de censura presentada pel PP que tregui Zapatero de la Moncloa per entregar-ne les  claus a Mariano Rajoy. Les coses no van així.

Un gir al centre i, sobretot, un canvi radical en la política autonòmica que passés per retirar la impugnació de l'Estatut de Catalunya podria posar les coses més fàcils a Rajoy si els resultats de les eleccions de 2004 fessin possible una majoria entre el PP i els nacionalistes catalans.  Les eleccions europees d'aquest diumenge han evidenciat que el PP té un tap que li impedeix créixer a Catalunya. La pregunta és: ¿permetran alguns dels companys de files de Mariano Rajoy que el president del partit intenti treure el tap?

Mirant-ho des del punt de vista de l'estratègia de comunicació, la compareixença davant els mitjans que ahir va fer Mariano Rajoy, acompanyat per tota la cúpula del Partit Popular, en una imatge no gens habitual, va ser força efectista. La idea va ser de l'alcaldessa de València, Rita Barberà. Es tractava de fer pinya i la van fer. Es volia sortir al pas d'una investigació judicial per presumpta corrupció que afecta alguns militants i dirigents locals del PP i la sortida va ser el contraatac: petició de recusació del jutge Baltasar Garzón, petició de dimissió d'un ministre i trencament del pacte de la Justícia. Tot molt cohesionat, tot molt contundent, tot "de grans titulars".

Però en aquestes coses de les estratègies de comunicació està molt clar que cadascú en té la seva. Esperanza Aguirre, que viu en mig d'un dels huracans que afecten el PP aquests dies, no va faltar -naturalment- a la foto de família ideada per l'alcaldessa valenciana. Però tothom sap que a la presidenta de la Comunitat de Madrid no se li escapa ni per un moment el que vol dir cada gest mediàtic, la lectura que es pot fer de cada foto o el que implica estar o no en l'angle de les càmeres de televisió.

La mateixa Aguirre que sovint busca el focus dels objectius, la mateixa que és capaç de presentar-se a la premsa amb mitjons de supervivent després d'una massacre a Bombai, va ser tot un exemple de discreció i de manca de protagonisme en la foto de família del seu partit. La presidenta madrilenya va quedar (casualment ?) col·locada en un segon pla més que discret, en una posició lateral, lluny de l'objectiu dels fotògrafs i, naturalment, fora de l'abast de les càmeres de televisió que recollien la declaració de Mariano Rajoy.

Talment, com si hagués tornat a la nit electoral del 9 de març de l'any passat quan la foto era la clàssica del balcó de Gènova. Aquell dia vam veure una Esperanza discreta, mirant-s'ho tot des de la barrera, a través d'un vidre de la seu popular. Ni per un moment deuria passar pel cap de la senyora Aguirre sortir al balcó de la derrota, on es trobaven Mariano Rajoy i la seva esposa Elvira, Ángel Acebes, Pío Garcia Escudero, Manuel Pizarro i Soraya Sáenz de Santamara. No sembla probable que ahir tingués cap dubte tampoc sobre quin era el seu lloc a la foto.

Fa alguns dies, en els inicis d'aquest serial d'espies que, segons es diu i es publica, interpreten alts càrrecs del PP madrileny, em va cridar l'atenció un comentari a una tertúlia de ràdio. “Estic per treure un bol de crispetes i assistir a l'espectacle”, deia un col·laborador radiofònic. Òbviament era un comentari malintencionat. No cal tenir gran capacitat de deducció per concloure que el seu autor no era precisament un simpatitzant del Partit Popular.

Més enllà de frases més o menys ocurrents, al darrere de la broma de les crispetes, hi ha un tema prou seriós. Tant com perquè els populars de la Comunitat de Madrid, amb la seva majoria absoluta a l'assemblea regional, hagin decidit finalment acceptar que es posi en marxa una comissió parlamentària d'investigació. Així, de pas, el PP deixa en “suspens” la investigació interna oberta per la direcció nacional del partit. Potser d'aquesta manera es busqui que el ressò mediàtic i polític de la suposada trama quedi més circumscrit a l'àmbit de la Comunitat de Madrid i no contamini l'actuació de tot el PP en general. Mala peça al teler, una vegada més, per a Mariano Rajoy.

La política és una capsa de sorpreses però, si hom vol ser just amb Mariano Rajoy, s''ha de reconèixer que ell ha tingut molt poc marge per escriure el seu propi guió. Sovint, l'actual president del PP s'ha vist condicionat per decisions que algú altre ha pres per ell o que més d'un ha adoptat sense comptar gens amb ell.

N'hi ha prou amb un ràpid repàs als darrers cinc anys. El 2004, José Maria Aznar el designa com a successor, segurament convençut d'una nova victòria electoral que pràcticament tothom, inclosos la majoria de votants socialistes, donava per descomptada. L'11-M i la gestió que en va fer Aznar, Acebes i Zaplana van capgirar totes les previsions.

Rajoy ha caminat amb el pas marcat, qui sap si des d'aquella aparició televisiva, la nit abans de les eleccions, en plena onada de protestes al carrer (“Soy Mariano Rajoy, candidato del Partido Popular) . Després de la primera derrota electoral, el polític gallec no aconsegueix dibuixar un perfil propi. Pràcticament tota l'atenció se centra en la causa política que fan Acebes i Zaplana sobre les circumstàncies que envoltaren l'11-M i en la famosa “teoria de la conspiració”.

És ben cert que, al final de la legislatura passada, Rajoy posa algunes condicions per a tornar a ser candidat i per poder marcar el seu propi estil. Aconsegueix la sortida d'Acebes i de Zaplana, però això li costa una reprimenda en públic per part de José María Aznar, en ple congrés del partit i deixa tot el camp lliure a Esperanza Aguirre com a cap visible del sector dur. Rajoy no pot controlar Aguirre, entre d'altres coses, perquè és presidenta amb majoria absoluta d'una plaça tant estratègicament important com és la Comunitat de Madrid.

Arriba la segona derrota electoral, l'any passat, i Rajoy dóna algun signe de dubte sobre la seva pròpia continuïtat. Finalment decideix seguir al capdavant de la nau, malgrat tenir una tripulació tant agitada que és capaç de virar el rumb en el moment més inesperat. Una prova més: ara que Rajoy creia tenir agafat Zapatero pels balanços de crisi econòmica i que les enquestes començaven a castigar el PSOE i donar un cert rendiment al Partit Popular, salta l'enrenou del suposat espionatge i Rajoy torna a quedar desaparegut.

M'expliquen que a Madrid, en això que diuen els “mentideros”, no són pocs els dirigents del PP que en privat dubten obertament que Rajoy arribi a les eleccions de 2012 i menys que torni a repetir com a candidat del PP. És evident que tindria tot el dret del món a estar cansat i el seu partit, l'obligació d'estar-li molt agraït per la seva capacitat de mantenir el vaixell sobre l'aigua, malgrat tots els temporals.

Aquest diumenge la jerarquia de l'Església catòlica espanyola ho torna a fer. Reuneix desenes de milers de persones a la plaça Colón de Madrid en un acte que en diuen "religiós" i "no polític", en homenatge a "la família". En el fons, més implícita o explícitament una demostració de rebuig a seguir avançant en el camí de la laicitat, els drets de ciutadania i la llibertat religiosa,  conceptes que xoquen directament amb els interessos dels que manen a l'Església catòlica.  Res que no haguem vist, per part dels bisbes, en aquests darrers cinc anys des que el PP va perdre les eleccions de 2004.

A vegades, les raons surten directament de l'epidermis. A mi em passa, ho reconec, amb la jerarquia de l'Església catòlica. Un dels seus caps més visibles, el bisbe Antonio Cañizares (Primat d'Espanya i prefecte de la Congregació per al Culte Diví i Disciplina dels Sacraments), és tot un filó. Ha dit aquest senyor, en declaracions prèvies a la celebració eclesiàstica d'aquest diumenge que "no es pot col·laborar amb el Mal". El bisbe es referia en concret a aquells que no objecten contra la assignatura d'Educació per a la Ciutadania. Naturalment, les meves raons són del to oposades a la del bisbe, però em declaro totalment d'acord amb la frase. És més, afirmo que més enllà de no col·laborar-hi, el "Mal" se l'ha de combatre.

És una de les raons que personalment em va dur, el dia 2 de juliol de 2005 a prendre un avió que em portés a Madrid per unes poques hores, a la mateixa plaça Colón on setmanes abans s'havia manifestat (en un acte totalment politic, i acompanyats per polítics del PP, per cert) els bisbes Cañizares, Rouco, etc... Ells hi havien estat per rebutjar el reconeixement d'un dret, el del matrimoni per a persones del mateix sexe, que ha situat aquest país en entre els més avançats en llibertats individuals. Jo, per contra, hi anava per celebrar-ho i, a diferència dels senyors Rouco i Cañizares, per mostrar al carrer un cert orgull -perquè no dir-ho?- de viure a un dels països del món pioners en la eliminació dels motius de discriminació per raó d'orientació sexual i en la millora dels drets de ciutadania.

Pocs mesos després d'aquella manifestació al juliol de 2005 i de l'entrada en vigor de la reforma del Codi Civil, vaig tenir el mateix sentiment quan feia ús de la llei i contreia matrimoni al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Ho admeto: a més de l'alegria per una circumstància personal i privada, vaig tenir la sensació de posar un modest granet de sorra en l'avenç social i democràtic del país i en el combat del "Mal" . El mal d'aquells que pretenen, com havien fet sempre en el passat, imposar la seva "moral" per damunt de la llibertat de les persones.

"No es pot col·laborar amb el Mal". Hi estic tant d'acord que sóc tot un entusiasta de marcar la creueta de la declaració de Renda destinada a "altres fins d'interès social", que teòricament deixarien l'Església catòlica sense aprofitar-se gens del rendiment de la meva feina. Les entitats socials depenent de l'Església, com Càritas, tenen altres vies de finançament públic i aquestes sí que les trobo encertades.

Naturalment el senyor Cañizares i el seus companys no es queixen pel fet que després de la opció lliurament expressada pels ciutadans, l'Estat completi igualment el finançament de l'Església catòlica, en virtut d'un conveni amb el Vaticà que ve de la transició i que ja seria hora d'anar revisant.

"No es pot col·laborar amb el Mal", ha dit el bisbe Cañizares. Quina llàstima que aquesta frase no l'hagi aplicat la jerarquia eclesiàstica espanyola durant la dictadura franquista!. Què lamentable que el mateix Papa Pius XII no ho tingués gens clar durant l'holocaust dels jueus en l'Europa sotmesa al terror nazi.

"Un cèntim d'euro per cada socialdemòcrata que em prefereixi a mí com a lìder del PP"
Se la juga Esperanza Aguirre? Sembla evident que, ara per ara, no compta amb suports suficients dins del Partit Popular per poder descavalcar Mariano Rajoy del liderat quan arribi el congrés del juny. Li ho va deixar bastant clar el seu col·lega valencià, Francisco Camps: "Todo el mundo... Y cuando digo todo el mundo, quiero decir todo el mundo" està amb Rajoy a dins del PP, va sentenciar.

Però ella no es rendeix. Prefereix fer veure que hi ha partit i jugar-hi. Fent honor al seu nom, Esperança insisteix en mantenir viva la seva pròpia flama. La presidenta (que no es conforma amb ser-ho de la Comunitat de Madrid) ja fa temps que va optar pel paper de corredora de fons. Durant els primers anys 90, ja va mirar de destacar com a regidora d'una junta municipal de districte a l'Ajuntament de Madrid. Tant se'n va sortir en l'objectiu de destacar, que va arribar a número dos del consistori, primera tinent d'un alcalde de Madrid tant oblidable com José María Àlvarez del Manzano.

Amb l'arribada d'Aznar al poder, Aguirre va tocar ministeri. El departament d'Educació i Cultura va ser la primera plataforma que va tenir Espe a la política de l'Estat i és evident que s'enyora. Aquella ministra va aconseguir passar de puntetes pel damunt de ficades de pota i contestació per part d'alguns sectors de cultura, especialment el del cinema. La seva cursa de fons la va portar l'any 1999 a la presidència del Senat.

Sense saber-se ben bé com, i essent ja presidenta de la Comunitat de Madrid, Aguirre ha vist com ha quedat oblidat completament aquell l'episodi de la seva primera arribada al poder, després d'unes eleccions repetides l'any 2003. Qui se'n recorda ja d'aquell escàndol de transfuguisme protagonitzat per dos diputats autonòmics del PSOE i de l'estrany paper de qui va ser secretari regional del PP a Madrid, Ricardo Romero de Tejada?  La corredora de fons va superar tot allò i avui pot exhibir majories absolutes incontestables.

En la seva obsessió per barrar el pas al seu gran rival de cursa, Alberto Ruiz Gallardón, Espe no va dissimular gens un interès merament instrumental pel càrrec que ocupa com a presidenta d'un govern autonòmic. Estava disposada a dimitir per poder anar a les llistes amb Rajoy si Alberto també hi anava.

Amb aquesta trajectòria. Pot esperar algú que Esperanza Aguirre es dóni fàcilment per vençuda en la batalla interna pel poder al PP?  No hi té res a perdre. Si de cas, algun que altre cèntim d'euro.