Aquest any tampoc, i ja en van trenta. Els intents de consensuar una llei electoral catalana han tornat a fracassar. El Parlament de Catalunya té competències i mandat estatutari per fer una llei que reguli les eleccions a Catalunya i disposa d'aquestes facultats des de l'Estatut de 1979, ja superat per l'actual. Es perd novament una oportunitat per ajustar el sistema electoral a la realitat del país i per acostar els representants del poble a la ciutadania, quelcom que -donada la desafecció actual- no estaria gens malament.

Aquí, el fre no és cap recurs d'inconstitucionalitat, ni l'actitud anticatalana de ningú. Madrid, en aquest cas, no hi té res a dir. No hi ha enemic exterior, ni real ni imaginari. Tot i així, no hi ha acord.

Una llei electoral s'ha d'aprovar com és lògic per una majoria qualificada. No és possible amb que un partit o un govern que tingui majoria absoluta  pugui imposar el seu criteri en una qüestió tant sensible per la democràcia com són les regles del joc electoral. Aquesta circumstància, que hauríem de valorar en positiu, es torna en un malson quan l'amplitud de mira política és insuficient o quan hom no és capaç de treure's ni per un moment la capa partidista.

Els responsables del desacord són tots però, com gairebé sempre passa en política, de culpables n'hi ha que ho són més que d'altres. Convergència i Unió ha decidit donar continuïtat a la trista història dels darrers trenta anys en matèria de legislació electoral catalana. A diferència de la resta de partits, els representants de CiU a la ponència no han abandonat la seva posició inicial de partit, diferenciada de l'informe dels experts on s'aposta per un model mixt que compagini proporcionalitat i representació territorial.

L'argument oficial de la federació que lidera Artur Mas és el de "no voler abandonar el territori", donant a entendre, d'aquesta manera, una suposada intenció d'abandó per part de la resta. No cal analitzar gaire els resultats de tres dècades d'eleccions a Catalunya per constatar l'interès de determinades formacions en això que s'anomena  "territori".  La qüestió és: ¿S'accepta el principi "un ciutadà un vot" amb els correctius que calgui perquè tots els territoris tinguin representació parlamentària, sí o no?.

El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.

Fa dies que ho sabem. El Govern català no aprova aquest dimarts, 5 de gener, l'avantprojecte de llei de vegueries, pensat, escrit i defensat, sembla que en solitari, pel conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC). És evident que alguns 'deures' es deu haver deixat de fer aquest conseller quan s'ha organitzat el galimaties que estem veient (alcaldes que discrepen, territoris que reclamen el seu fet diferencial, informes que dubten de la solidesa jurídica i de la sostenibilitat econòmica del projecte, i manca d'acord en el sí del propi Govern). És evident que alguna cosa s'ha fet malament quan l'aprovació tenia data en l'agenda del conseller -aquest 5 de gener precisament- i ara està ajornada sine die, per molt que ERC intenta pressionar perquè sigui la setmana que ve, o màxim l'altra.

Ens podem plantejar, raonablement, unes quantes preguntes:

• Es podrà consensuar en dues setmanes el que no s'ha fet en més de tres anys de legislatura?

• Es pot permetre ara mateix Catalunya (i el Govern, en concret) una tempesta de protagonismes i sensibilitats territorials segurament tant legítimes i comprensibles com complicades de gestionar?

• Es caurà per segona vegada en la història recent de Catalunya (el precedent és el de CiU amb la LOT de 1987) en l'error d'impulsar o fins i tot imposar una organització territorial "per escons", sense haver-ho parlat i pactat amb el territori i el món local que tenen reconeguda la seva autonomia per l'Estatut, per la Constitució i per les lleis vigents?

ERC segueix pressionant perquè no vol que una de les qüestions de les quals ha fet bandera es quedi en el tinter de la legislatura. El PSC vol donar compliment a un compromís del Govern d'Entesa però es troba amb una tempesta al territori que és tant com dir a les seves pròpies files. Més enllà de l'argument oficial, s'estén entre els dirigents socialistes catalans la creença que no es donen les condicions polítiques suficients per tirar endavant un projecte que requereix de diàleg i d'esforç de consens en grans dosis. El tercer membre del Govern, Iniciativa-Verds, ja parla de deixar-ho per a una altra legislatura.

Les controvertides vegueries han esdevingut una altra teranyina d'aquestes que acostumen a deixar atrapada la política catalana. I si féssim l'exercici de frenar i de mirar una mica enrere? Què tal si repassem el que diu exactament la lletra del mandat estatutari? Què diu l'Estatut, quines són les bases que marca per una futura organització territorial de Catalunya?

ARTICLE 83. ORGANITZACIÓ DEL GOVERN LOCAL DE CATALUNYA

1. Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries

ARTICLE 85. EL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. El Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic. Una llei del Parlament regula la composició, l'organització i les funcions del Consell de Governs Locals.

ARTICLE 90. LA VEGUERIA

1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.

2. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.

ARTICLE 91. EL CONSELL DE VEGUERIA

1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.

2. El president o presidenta de vegueria és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.

3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions.

4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si s'escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució.

ARTICLE 94. RÈGIM JURÍDIC

1. L'Aran disposa d'un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Per mitjà d'aquest règim es reconeix l'especificitat de l'organització institucional i administrativa de l'Aran i se'n garanteix l'autonomia per a ordenar i gestionar els afers públics del seu territori.

De la lletra de l'Estatut, es desprenen alguns conceptes molt clars:

• Es reconeix l'autonomia dels governs locals i de la vegueria com a adminstració intermunicipal

• S'ordena escoltar el territori (Consell de Governs locals) sen la tramitació de projectes que afectin les administracions locals

• Les vegueries substiuiran les diputacions

• Per alterar els límits provincials (àmbit territorial de les actuals diputacions) "si s'escau" cal l'aprovació de les Corts Generals, tal i com estableix la Constitució. Així doncs, té poc sentit i una utilitat nul·la regular una divisió territorial sense haver buscat abans el consens necessari al Congrés dels Diputats.

• L'Estatut, a més a més, no ordena alterar els límits d'una determinada manera o d'una altra. Tampoc l'Estatut no diu enlloc que el nombre de vegueries hagi de ser de ser de set, sis, cinc, quatre o X. El que sí diu és que l'Àran té un règim especial, i en aquest article estatutari basa el Síndic, Francés Boya, la seva oposició a que el seu territori sigui integrat en una hipotètica vegueria de l'Alt Pirineu. 

Sembla doncs que la llei bàsica catalana dóna amplitud de terreny suficient com per fer les coses amb flexibilitat i amb tota la calma que calgui. Cal posar en joc no només les passions identitàries del territori sinó també les lògiques demogràfiques, econòmiques i socials. Estem parlant d'una reforma destinada -se suposa- a millorar la governació del territori i, en definitiva, els serveis que reben els ciutadans.

Mai no és bona idea començar la casa per la teulada i menys en aquest cas, quan encara no està ni plantejada la solució al problema més greu que té l'administració local: el seu finançament.

Hem pogut llegir força als diaris d'aquest cap de setmana sobre com la teoria de l'oasi català salta pels aires amb l'escàndol del Palau, les activitats fraudulentes del lladre Félix Millet i -atenció- amb les noves dades que apunten directament al finançament de sigles polítiques o de fundacions vinculades a partits.

És un fet que s'ha situat en primera línia de l'agenda política l'afer dels 630.000 euros aportats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas, de CDC, conegut en els darrers dies i reconegut pel secretari general adjunt de la formació nacionalista, Felip Puig. Ho hem sabut, tot just després de conèixer de boca d'Àngel Colom, actualment dirigent també de CDC que Millet va lliurar diners (72.000 euros, segons Colom; 150.000 segons les factures) per pagar la fallida econòmica del fracàs polític del Partit per la Independència (PI).

A aquestes alçades, per si algú ho dubtava, queda més que clar que fa dècades que arrosseguem dos problemes: un, que un 'excés de confiança' institucional en Millets i Montulls hauria fet possible l'escàndol més importants comès amb diners públics en la història recent de Catalunya; l'altre, que el sistema de finançament dels partits polítics és una assignatura pendent a aquest país que, de no abordar-se d'una manera clara, transparent i valenta, pot agreujar la ja malmesa confiança de la ciutadania en la política. El tema es cola, com era d'esperar en la precampanya electoral, però més enllà de justificacions i acusacions convindria la màxima transparència.

A CDC li toca ara donar explicacions més enllà de la primera resposta de Felip Puig: que els diners rebuts per la fundació del partit eren fruit de “convenis legals amb diners oficials” amb l'objectiu d'organitzar actes per promocionar la cultura catalana. El temps i la investigació acabarà dient si té raó o no Artur Mas quan es queixa que els socialistes volen "empastifar" el seu partit. Al PSC, dit acusador en aquest cas, li tocaria prendre la iniciativa política, com a primer partit del Govern català i com a part molt important del grup socialista al Congrés dels Diputats, per impulsar una revisió a fons del sistema de finançament dels partits.

Del famós oasi, millor que en revisem el concepte. Preservem de l'oasi català allò que se suposa que distingeix la vida pública catalana del clima caïnita que domina la política de Madrid, però enterrem per sempre allò que hagi pogut tenir de gran catifa tapadora de brossa. Perquè és evident que, de catifa n'hi ha hagut i vés a saber quants Millets i bitllets s'hi han amagat a sota.

Hi ha lleis (no només les constitucions, els estatuts o els sistemes electorals) que més enllà que tinguin caràcter orgànic o que no, és bo i convenient que comptin amb el suport d'una àmplia majoria parlamentària. És evident, en el cas d'una Llei d'Educació, com que acaba de veure la llum al Parlament de Catalunya.

Des del curs vinent, el sistema d'educació pública de país, estarà regit per una norma avalada per les dues polítiques forces majoritàries (62,97% del Parlament) i que té igualment el suport de la tercera força. En total, el 78,53% dels representants del poble de Catalunya han votat favorablement la llei. És la primera vegada a Espanya que una llei d'educació neix amb una esperança de vida superior a la del govern de torn, perquè no s'ha fet amb l'estricta majoria aritmètica del govern sobre l'oposició. Fins i tot, com és sabut, en aquest cas una part del govern -el tercer soci de l'executiu català, ICV- ha mantingut la seva discrepància amb postulats molt rellevants de la llei i hi ha votat en contra.

La novetat d'una llei d'educació aprovada per ampli consens no és una simple curiositat històrica. Aquest és un país on massa sovint la meitat que tenia el poder ha volgut imposar un model educatiu sobre l'altra meitat. Com sabem, per el estudis i informes sobre la salut del nostre nivell educatiu, aquest és un luxe que no ens hauríem de permetre mai més.

El temps dirà si la nova llei és un instrument útil o no ho és per a millorar el nivell i la qualitat del nostre sistema d'educació pública (el temps i els diners del nou finançament que està per arribar encara), però d'entrada, el suport majoritari de les forces parlamentàries catalanes a aquest text te un avantatge addicional: fa d'escut polític davant alguns sectors de l'opinió pública conservadora espanyola que hi veuen una nova excusa per atiar el foc de l'anticatalanisme. És significatiu comprovar quines són les capçaleres de premsa escrita publicades a Madrid que avui aposten per tirar-se les mans al cap amb interpretacions esbiaixades del que recull la llei en matèria lingüística:

- El Mundo: Cataluña consuma la secesión lingüística con su ley educativa

- ABC: La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas de Catalunya

A un president de govern li toca ser-ho de tots els ciutadans. És un axioma admès universalment en tot sistema democràtic. Això no vol dir, però, que hagi d'oblidar el seu compromís amb un determinat model de govern, una manera d'entendre la política i el país per la qual va apostar una majoria d'electors.

Ara que s'acaba de complir el primer any de la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero i quan tant es parla de la solitud parlamentària del PSOE al Congrés dels Diputats, ve perfectament a tall una reflexió: Què ha canviat entre el Zapatero del període 2004-2008 i el Zapatero que hem vist en aquest últim any?.

Indubtablement, la crisi econòmica és un tret diferencial definitiu. Quan Zapatero va arribar al govern, el mes de març de 2004, l'economia espanyola creixia a un ritme superior al de la mitjana europea i el context mundial era de vaques grosses. Ara tenim serioses sospites que ja llavors s'estava covant la recessió mundial que patim en aquests moments. Però deixant a banda l'economia, és evident que s'ha produït un gir en l'orientació del govern del PSOE si repassem els cinc anys transcorreguts des de la primera victòria electoral.

En els primers moments Zapatero va llançar missatges molt clars cap al seu electorat, aquell que va aconseguir donar el tomb polític al país després dels vuit anys de l'era Aznar. Sortida de les tropes d'Iraq, llei d'igualtat, derogació del pla hidrològic, dret del matrimoni per als homosexuals, memòria històrica, el discurs de l'Espanya plural i la reforma dels estatuts d'autonomia. El líder socialista va dibuixar en la seva primera etapa un marcat accent d'esquerres i una visió d'Espanya allunyada de la imatge uniformista i monocromàtica del país que propugnava el PP d'Aznar.

Per a qui governa ara Zapatero ? Lluny d'aquella intensitat ideològica dels primers temps, Zapatero sembla haver caigut en un costum de molts governants quan arriben al seu segon mandat: governar pensant més en no incomodar els adversaris que no pas en acontentar el propi electorat. Es nota especialment en el discurs autonòmic. El PP va desplegar molta artilleria política durant el procés de l'Estatut català i ara el PSOE sembla replegat en una tàctica preventiva per evitar que revifi el clàssic discurs de la dreta espanyola ("España se rompe"). Quelcom semblant es detecta en les polítiques relacionades amb l'Església catòlica, si observem els 'peus de plom' amb els quals caminen el Govern central i el PSOE en relació a la necessària reforma de la llei de l'avortament.

Governar pensant en aquells que voten a l'adversari polític és un error perquè és bastant poc probable que aquests canviïn el sentit del seu vot per molt que s'intenti diluir el perfil ideològic. Quan l'esquerra fa això corre el risc de perdre suports entre el seu propi electorat i la possibilitat de trobar suports en altres forces polítiques. El 9 de març de 2008 Zapatero va rebre, a través del PSC, una pluja de vots de Catalunya que el van portar a la victòria.

Ha passat només un any des de les eleccions i el president del Govern i el PSOE estan a temps de corregir el rumb. Ho hauran de fer tornant a mirar cap a Catalunya. En cas contrari, la legislatura pot resultar més dura per a Zapatero del que ja ho serà a causa de la crisi econòmica.

"El tema no dona més de si". El president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, ha volgut ajudar amb aquesta frase a fer que totes les aigües tornin al seu cabdal, després de l'enrenou aixecat pels comentaris publicats de la Reina Sofia. Compleix amb el seu paper i amb la seva responsabilitat i fa bé.

Pel Govern no haurà quedat, ni pel partit que el sustenta principalment, el PSOE. S'han esforçat en apagar un incendi que han provocat la imprudència institucional i la turpitud política comeses per una o per un conjunt de persones del palau de la Sarsuela. Les úniques veus autoritzades a parlar han estat les del propi Zapatero i la vicepresidenta De la Vega per destacar la forma "exemplar" i "impecable" amb la qual el Rei i la Reina han desenvolupat el seu paper constitucional durant tots aquests anys.

Des del minut 1 de la polèmica -quan dijous al matí apareixen reproduïdes a la premsa algunes de les cites reials- el PSOE va fer arribar a tots els seus la consigna de silenci. "El PSOE no farà cap valoració sobre aquest llibre" deia el cap de files parlamentari José Antonio Alonso públicament per deixar més clar el gest.

Per contribuir a l'extinció de l'incendi el PSOE ha amagat la seva pròpia incomoditat o irritació (això deu anar segons els casos) per llegir en boca de l'esposa del cap d'Estat afirmacions contra lleis aprovades sobiranament pel Congrés dels Diputats i abanderades pels socialistes.

Associacions de gais i lesbianes han acceptat (més o menys) els arguments de disculpa de la Casa Reial i és evident l'ascendència que el PSOE té sobre bona part d'aquests col·lectius tenint en compte que qui fins fa pocs anys era el seu líder més destacat, Pedro González Zerolo, ocupa avui un lloc a l'Executiva Federal socialista.

L'esforç de contenció per part de l'esquerra majoritària resulta encara més evident en veure que el PP -ideològicament coincident amb algunes de les afirmacions recollides en el llibre sobre la Reina- no ha aconseguit la mateixa disciplina de silenci. A les files populars la cosa s'ha dividit entre algú que ha criticat l'actuació de la Reina i d'altres que aplaudeixen l'esposa del Rei i arremeten contra el company que s'atreveix a censurar-la.

Apagat l'incendi i calmades les aigües, una altra cosa pot ser el que passi a partir d'ara. Com viuran el seu debat sentimental de fons aquells que tenen el cap en el marc institucional actual i el cor en la idea de la república? Des de la sana distància que permet la mirada de determinades qüestions aquí a Catalunya, el diputat del PSC Joan Ferran en fa una reflexió serena en el seu bloc: "Hi ha moments puntuals -aparentment intranscendents- en la política que fan accelerar les reflexions mentals de la gent. Vaja, que desperten allò que hom pensa que és just però, que hem deixat reposar a l'espera de temps millors."