Totes les campanyes electorals -la basca no podia ser menys- estan plens de missatges destinats a la pròpia galeria i conviden al nostre exercici habitual d'agafar la lupa i mirar de llegir entre línies. En el cas d'Euskadi, a més a més, convé aplicar la lupa especialment al comportament de l'electorat que, en ocasions anteriors, ha votat per les candidatures de l'esquerra radical abertzale, connivent o silenciosa  davant el terrorisme d'ETA.

Anem a pams:

1- D3M i Askatasuna, les candidatures anul·lades per la Justícia s'han decantat per demanar el vot nul (el vot a les seves pròpies candidatures encara que no siguin legals) en comptes de propugnar l'abstenció. La tria entre una opció i l'altra no és una qüestió menor. Cridant la gent a votar, encara que sigui vot nul, deixen llibertat a aquells dels seus electors tradicionals que decideixin fer una cosa diferent i, per exemple, optar per Ibarretxe que constantment llença missatges destinats a recollir el vot independentista. En canvi, si haguessin demanat l'abstenció pesaria massa la intimidació que representen els interventors electorals abertzales prenent nota de qui ha anat a votar i qui no a cada mesa. Això és així de dur, especialment als municipis petits on tothom es coneix.

2 – Ibarretxe llença missatges al seu electoral per que es mobilitzin i evitin un Govern PSE-PP.  És normal que utilitzi el fantasma del "frontisme espanyolista" perquè al PNB li va anar molt bé aquella operació-tàndem de fa vuit anys entre Mayor Oreja (PP) i Redondo Terreros (PSE) que pretenien una coalició antinacionalista a Euskadi.   Però Ibarretxe sap que ara les coses no són així. El PSE va aprendre la lliçó que va rebre en forma de patacada electoral i Patxi López sap que Euskadi no es pot governar amb la força d'una meitat del país imposada sobre l'altra. El problema d'Ibarretxe és que si després de les eleccions, el PNB i el PSE s'entenen, el que potser no s'entendria gaire és el seu propi paper polític.  

3 – El Partit Popular juga sòl en aquestes eleccions basques juga sòl. En els seus discursos al País Basc, tant Mariano Rajoy com els dirigents locals presumeixen que és gràcies a ells que aquesta vegada no hi ha candidatures de l'esquerra radical abertzale. Res millor per a Patxi López. Que sigui el PP qui reivindiqui en solitari una qüestió sempre controvertida com és la il·legalització de partits, deixa el candidat socialista en una posició més centrada i allunyada de les posicions més dures.

Està clar que, aquesta vegada, en el terreny de joc sempre complicat de la política basca, hi ha partit.

Dilluns, 7 de juliol. Repasso el primer titular del nostre diari digital : "Laporta se salva de molt poc". Em pregunto si no hi hauríem d'afegir quelcom així com "de moment". Més d'un 60 per cent de rebuig és molt més que un "vot de càstig", expressió utilitzada pel mateix Joan Laporta, per aquest diari i per tots els mitjans de comunicació. Laporta diu que se sent "legitimat" però sap que moralment la censura contra la seva gestió ha triomfat clarament. A l'actual president Barça només li ha quedat agafar-se a la corda del que diuen els Estatuts del club per evitar caure per la pendent. L'altra opció seria avançar les eleccions però -es clar- això potser resoldria la crisi directiva del Barça, probablement no ajudaria gens a Laporta i als directius actuals.

Diumenge, 6 de juliol. Trobo que s'ajusta més a l'expressió 'Vot de càstig' el que ha passat aquest cap de setmana al congrés del Partit Popular de Catalunya. Déu n'hi do, Montserrat Nebrera, el 'festival' que ha aconseguit aixecar en pocs dies, quan al començament de l'aventura no estava gens clar que obtingués els avals necessaris per poder optar a la presidència del partit. Un 43% dels suports fan pensar què podria fins i tot haver arribat a descavalcar de la presidència a la candidata proposada 'digitalment' per la direcció del PP a Madrid. Nebrera havia dit fa moltes setmanes, en declaracions a aquest diari que jugava al "tot o al res". No ha guanyat però és evident que ara seguirà jugant després d'haver obtingut prop de la meitat dels suports en el congrés. De moment ella ja diu que el seu interlocutor no és Alícia Sánchez Camacho, sinó el propi Mariano Rajoy. Atents!

Dissabte, 5 de juliol. Finalment transcendeix el greu accident patit fa més d'una setmana pel cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, intendent Xavier Vilaró, en rebre l'impacte d'una bola de goma disparada pels Mossos quan dispersàven un grup de violents a la plaça d'Espanya. Es poden entendre alguns raonaments en el sentit de no magnificar uns incidents que evidentment van ser minoritaris a la ciutat. Naturalment s'ha de preservar i respectar -i em consta que s'ha fet- la intimitat de Vilaró i del seu entorn familiar en una situació de salut molt delicada. Però, un cop tingut tot això en compte, sorgeixen inevitablement algunes preguntes:

• "Què esperava aconseguir l'Ajuntament de Barcelona ocultant durant cinc dies un incident com aquest ?

• Com creien els responsables municipals que sortiria el cas a la llum?

• No hauria estat millor una informació clara, precisa i tant prudent com hagués calgut sobre un accident malaurat?

A vegades, el silenci no fa més que complicar les coses. El més important, però, és que Vilaró, un home al qual conec, un molt bon servidor públic i una bona persona, es recuperi el més aviat possible.

L'escenari ha canviat. Forçosament la política s'haurà d'ocupar ara del que més preocupa ara mateix la ciutadania. Quan l'economia puja al primer pla, els polítics han de posar-se les piles. Els del govern i els de l'oposició. Ja està passant. Al govern li toca buscar solucions, donar la cara. A l'oposició li escau plantejar alternatives, presentar propostes que vagin més enllà dels crits o el soroll.

La crisi econòmica trastoca l'agenda política a tothom:

• A Zapatero, perquè l'obliga a buscar la difícil fórmula de lluitar contra la crisi sense tirar enrere una política d'avenços socials

• A Rajoy, perquè -un cop que ha aconseguit treure's de sobre l'aznarisme- la situació actual representa per ell primera oportunitat (potser l'única) de fer oposició sense haver de tirar dels vells fantasmes (ETA, "España se rompe", etc.)

• A CiU, perquè amb aquest panorama, la federació nacionalista haurà de mullar-se donant suport al Govern Zapatero o no en la gestió de la crisi. En el cas que el PP confirmi el seu gir al centre i que la cojuntura econòmica pugui posar en dificultats el govern del PSOE, CiU recupera el seu vell paper de núvia desitjada per uns i altres.

• Al Govern Montilla, per les conseqüències sobre la política catalana que es puguin derivar del paràgraf anterior.

Amb un panorama on la taxa d'atur que preveu el propi ministre de Treball és de propr de l'11 per cent per a l'any vinent, passen inevitablement a un segon terme els plans Ibarretxe, les polèmiques lingüístiques o les hipotètiques consultes sobiranistes d'aquí a 2014. I no cal anar tant lluny en el temps, tot fa indicar, fins i tot que fins i tot la pressió ambiental sobre el Tribunal Constitucional i l'Estatut, baixarà. En els propers mesos res no serà ni semblarà tant important com l'economia. És l'hora de la Política amb Majúscules.

A la vida també hi trens que no paren a totes les estacions. N'hi ha que passen de llarg i deixen el passatger palplantat a l'andana, per molt important i notable que el passatger sigui. Si ha un terreny on aquesta metàfora del tren sembla ajustar-se com un guant a la realitat d'alguns personatges, aquest terreny és el de la política.

Hillary Clinton pot estar essent un cas clar. Feia anys que la carrera política de la senadora semblava tenir un destí presidencial gairebé incontestable. Ella era vista per milions de nord-americans i de ciutadans d'arreu del món com la primera dona de la història amb possibilitats reals de ser presidenta dels Estats Units. Fa tan sols un un any, Clinton apareixia com l'alternativa més sòlida després de l'era Bush. Però ara el tren de Hillary sembla disposat a passar de llarg. Probablement hi hagi passat ja, encara que la senadora i encara candidata, es negui -ara per ara- a reconèixer-ho.

De polítics que mai no han pogut agafar el tren presidencial per al qual semblaven predestinats, en podem comptar uns quants. Manuel Fraga és un bon exemple en la política espanyola. Dues derrotes successives com a candidat alternatiu als primers governs del PSOE van acabar amb les seves aspiracions de president del Govern. Això sí, el cas de Fraga va tenir una peculiaritat. Per evitar quedar abandonat a l'andana, el fundador del PP va optar per prendre un altre tren, més modest, però que el va conduir directament a la presidència de Galícia.

Entre els dirigents catalans, el paradigma del passatger sense tren és, sens dubte, Miquel Roca. Capacitat inqüestionable, pare de la Constitució i del primer Estatut, solvència contrastada com a estadista... Un bon perfil presidencial, en definitiva. És ben cert que Roca que va agafar el tren de l'anomenada 'operació reformista' de 1986. Aquell no li va passar de llarg, però no es va moure ni un quilòmetre, quedant-se clavat a la via. Però al marge d'aquella aventura fracassada, qui pot assegurar Miquel Roca i Junyent no hauria estat capaç d'agafar el tren presidencial del postpujolisme a Catalunya? El problema és que els seus no li van permetre ni tan sols acostar-s'hi.

També hem tingut algun cas notable de tren agafat pels pels: Pasqual Maragall. Al final, allò que en els anys 90 semblava un futur polític brillant i llarg per a l'alcalde olímpic, va ser una mica menys de tot (menys llarg i menys brillant) Però Maragall pot comptar-se entre els que no van perdre el tren.

La imatge del tren que donaria per a molt més. Casos del passat, del present i qui sap si també del futur. És bastant probable que Mariano Rajoy tingui ja interioritzada la metàfora. I Artur Mas, què en deu pensar?

Jugadora de mus, reina del dribling, dominadora del joc... Esperanza Aguirre ha aconseguit el que volia aquest dilluns a la nit, a TVE-1. Evidentment no es tractava d'aclarir les seves intencions de futur, sinó d'alimentar la seva pròpia figura política. No es presentarà com a candidata alternativa a Mariano Rajoy en el congrés de juny (o això sembla que diu) però més enllà d'una ambigüitat absolutament calculada, una cosa sí que deixa clara la presidenta de la Comunitat de Madrid. Es vol situar com a un referent visible i identificable quan apunta l'objectiu per al PP de guanyar les llunyanes eleccions generals de 2012. Si li pregunten, diu que no ha pensat mai en optar a la presidència del Govern,  però, a aquestes alçades de l'enfrontament intern a dins del PP, qui pot esperar sinceritat en totes i cadascuna de les declaracions dels seus dirigents.

La 1 de Televisió Espanyola no va dubtar en avançar l'hora d'emissió habitual del programa '59 segundos' i el va situar ahir en horari estel·lar, en ple 'prime time'. Per la cadena pública el morbo general per l'Espe era una bona aposta en audiència. Per ella. era la millor plataforma televisiva que podria esperar. Vaig perdre el compte de les vegades que Esperanza Aguirre va fer referència als més de 10 milions de persones que van votar el PP en les passades eleccions del 9 de març. A ells, sobretot a ells, està dirigint la seva estratègia, mal disfressada -per cert- d'autocrítica per la derrota electoral.

Aguirre no correrà el risc de veure's escombrada en un congrés del partit, però creu que pot guanyar-se el cor de la dreta sociològica espanyola, decebuda per dues derrotes consecutives i més encara per un balanç històric que ella mateixa es va encarregar de subratllar. Quan acabi aquesta legislatura, l'any 2012, en tres dècades de democràcia espanyola, els socialistes hauran sumat 22 anys de govern; el PP, només vuit.

Potser sí que no té prou suports a tot el PP per a optar al lideratge, però mentre disposi de tribunes públiques que facin arribar el seu discurs als militants i votants de totes les Espanyes, ella va fent. Esperanza sí que es presenta, però a un altre congrés, el de l'opinió pública. I aquí, ni els estatuts ni els reglaments ni els barons, poden garantir la victòria de Rajoy.