Va dir que ho faria i ho ha fet. Mariano Rajoy s'ha passejat pels jardins de Pedralbes entre els aproximadament tres milers de convidats a la recepció de institucional de Sant Jordi. La política té els seus moments i les seves oportunitats i a can PP han considerat que aquest Sant Jordi, -dia de llibres, roses i bon rotllo- era una bona ocasió per generar una imatge “simpàtica” del líder del partit del recurs contra l'Estatut.

El ritual estava cantat, i així s'ha produït: núvol de periodistes i fotògrafs al voltant del polític gallec, que no ho ha tingut difícil per treure's una hipotètica síndrome de convidat de pedra, davant l'expectació mediàtica.  L'autora de l'idea i de l'operació es  la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho. Una de les seves obsessions -a jutjar per les vegades que ho repeteix en públic i en privat- és que la seva formació deixi de ser vista com un partit anticatalà. Desconec si li agraden els toros però és evident que la primera responsable del PP català és partidària de torejar encara que el toro sigui difícil i que la plaça i l'afició no li siguin favorables. A mí els toros ni m'agraden ni m'interessen però, en termes polítics, la senadora Camacho no toreja malament.

Això sí, el gest 'simpàtic' no canvia gaire res. Ningú no havia d'esperar que Rajoy deixés la porta oberta a una eventual retirada del recus d'inconstitucionalitat contra l'Estatut ni que es convertís en el primer dels “catalans” a l'hora de defensar el millor dels finançaments per Catalunya.  Això sí, la presència de Rajoy ha condicionat -en uns casos més que en d'altres- el comportament d'alguns polítics catalans.

Suposant que Artur Mas hagi volgut evitar fer-se una foto amb el líder del PP, indubtablement se li hauria de reconèixer l'èxit. El cap de l'oposició a Catalunya ha estat, naturalment a la recepció, se l'ha vist i, com és natural, ha fet declaracions als periodistes. Però un tema de conversa entre alguns assistents a la recepció -ja se sap de que mala baba n'hi ha molta- era la casual no coincidència, en cap moment, entre Artur Mas i Mariano Rajoy amb tot el seguici que l'acompanyava. Si el líder de CiU s'ha fet fonedís expressament o no, ho deuen saber ell i els seus col·laboradors més directes però el que està clar és que no s'ha vist foto cordial ni de cap altra mena que pogués recordar ni de lluny allò que un dia es va negar fins i tot davant notari.  

Deixant el 'Moment Rajoy' a banda, ha estat una recepció més o menys com les altres. Menys esmorzar que l'any passat perquè la crisi ho mana i potser més conversa política que en altres ocasions, perquè el finançament, l'Estatut i els nous ministres marquen l'actualitat d'aquests dies.

En els grupets de la gent dels mitjans, molt comentada la pèrdua de lideratge de Catalunya Ràdio, entre els polítics, alguns pensant ja en el que sortirà en el proper baròmetre del CEO que s'ha de conèixer d'aquí poques setmanes.

Aquesta setmana els ciutadans de Sant Adrià de Besòs voten sobre el futur de les tres xemeneies de la tèrmica de Fecsa. Fa un parell de dècades, quan això que ara se'n diu skyline de Barcelona no tenia més perfils destacats que la Sagrada Família, la punta de la Catedral, i el monument a Colom i el gratacels de Drassanes, allà estaven elles, traient fum i, de pas, recordant-nos quin era l'ús que la Barcelona industrial del segle XX havia decidit donar a la seva façana marítima: el de traster o el quarto dels mals endreços.

Els que vam viure la infantesa i primera joventut al Barcelonès Nord ens vam acostumar a trobar-nos amb les tres imponents presències cada cop que ens acostàvem a la línia visual d'alguns carrers de la frontera entre Santa Coloma i Badalona que anaven a desembocar al mar. Ara les xemeneies ja no treuen fum i Fecsa no les vol per a res. L'elèctrica està disposada a enderrocar-les desatenent el seu valor.

Les nostres torres bessones -en aquest cas tres- són tot un símbol del que va ser i ja no és. M'atreviria a dir que ara, en plena, crisi, el seu valor simbòlic es reforça encara més. Si abans regnaven en solitari al delta del Besòs, ara contrasten amb els moderns i brillants gratacels aixecats a la zona del Fòrum. Volem una prova més de la transformació de la zona que aquest contrast?

Si pogués votar a la consulta popular que ha convocat l'Ajuntament de Sant Adrià ho faria i, sens dubtar-ho, apostaria perquè les torres segueixin dempeus i perquè siguin reutilitzades com a equipament local. A diferència d'altra mena de símbols, com el jou i les fletxes que encara embruten moltes  façanes a ciutats i pobles de Catalunya i de tot Espanya, les Tres Xemeneies sí que han format i formen part del paisatge vital de molta gent.

Sant Cugat. 14.30 hores. Redacció d'informatius de TVE a Catalunya. Acabat el programa en directe, el personal es va aplegant al voltant d'una companya. És una periodista de la casa, jove (cinquanta-tants) i aquestes són les seves darreres hores de servei a Ràdio Televisió Espanyola. Per veure-la aquest dia també han vingut companys seus que ja no estan a la casa. N'hi ha que ara treballen a altres empreses i n'hi que ja han passat pel mateix, abans que la nostra amiga.

A algun despatx de Madrid, el nom d'ella i les sigles E.R.E deuen estar junts i arxivats a qualsevol document en format Excel. Aquí i ara, a Sant Cugat, a quarts de tres de la tarda d'un dia 30 de setembre, els treballadors que es reuneixen a la redacció de TVE no necessiten cap document. Saben perfectament qui és i què representa la protagonista d'aquesta petita història.

Inevitablement arriba el moment "que parli, que parli...". Ella no es resisteix gaire. Sap que li toca i parla: "Contenta d'aquests 20 anys (...) No em vaig equivocar triant la feina de periodista..." És una dona emocional però no li tremola la veu quan anima els que queden a treballar amb il·lusió i a estimar l'ofici. Potser algú que l'escolta -algun o alguna dels més joves- s'estimi més ser famós i sortir a la pantalla. Tant se val. Ella se'n va amb els deures ben fets, disposada ara a ensenyar el que millor que sap fer, el que ha fet tota la vida: explicar notícies.

En aquest ofici s'ha de ser de fusta. Com a tots els gremis, n'hi ha de més bona i de més corrent. La fusta de periodista de la nostra protagonista és fusta noble. De les millors. Allà RTVE i el seu E.R.E.

En recepcions com la de la Diada de Sant Jordi a un li ve al cap aquella vella idea aplicada a aquesta mena de convencions socials i polítiques: "Hi ha el tot Catalunya". Certament hi havia molta gent i, naturalment, tota la classe política (excepció destacada l'ex president Pujol) i molts representants d'això que se'n diria "les forces vives" de la societat catalana (excepció notable, també, el president del FC Barcelona, Joan Laporta). El "tot Catalunya" podria resultar discutible i per això deixarem estar el concepte. Ens quedarem en els temes que van animar les múltiples converses sota un Sol de Justícia als jardins de Pedralbes. Sort, per cert, de l'amnistia que proporcionaven els para-sols i els arbres.

No tant el nom de la persona, però sí el càrrec de delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, va ser l'estrella de 'petit comitè' entre polítics i periodistes. El nom de la persona -per qui no el sàpiga- és Lluís Salvadó. Pertany a ERC i, essent el representant del Govern de Catalunya a aquell territori, va mostrar la seva "incomoditat" amb la prolongació del minitransvassament de l'Ebre decidida pel "seu" Govern. Salvadó i altres responsables d'ERC a l'administració catalana d'aquelles terres van amagar amb dimitir la setmana passada. Ahir, el president José Montilla va dir que "els càrrecs no són obligatoris", deixant clar que el delegat del govern ha d'assumir allò que el govern faci o bé ha de marxar.

El cas del delegat del Govern a l'Ebre i la posició d'ERC en la crisi de l'aigua eren indubtablement el primer tema de la recepció. Joan Puicercós es va esforçar en defensar la presència dels dirigents republicans, el 18 de maig, en la manifestació prevista contra la canonada que portarà aigua a Barcelona. No cal dir que, en altres grupets de conversa, amb protagonistes polítics d'altres formacions, la cosa es veia de manera molt diferent. El nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va ser especialment crític amb la doble actitud d'ERC. Artur Mas animava directament els republicans a sortir d'aquest Govern -se suposa que per acabar entrant en un altre- però el Govern es va fer una unitària foto de família davant les escales del Palau de Pedralbes.

Per animar els canapès, les copes de cava, els vins, i els refrescos, no va faltar un altre tema: l'embús polític que pateixen la ràdio i la televisió públiques de la Generalitat. Ara resulta que si no es desbloqueja la designació d'un director general (que ja no correspon al Govern sinó al Consell de la CMMA votat per àmplia majoria al Parlament) "s'hauran de fer canvis a la llei", segons avisa el conseller Tresserres. Les expressions col·loquials poden ser molt socorregudes en aquests casos, i al final resultarà que per desgovernamentalitzar la tele pública s'haurà fet "un pa com unes osties".

La veritat que aquesta recepció de Sant Jordi va ser rica en temes de conversa i en protagonistes. L'ex ministre i ex alcalde Joan Clos va lluïr molt somrient les incògnites sobre el seu proper destí polític. A l'ombra d'un arbre, algú altre -que no era de l'oposició- ja s'atrevia a fer números electorals per les eleccions autonòmiques de l'any 2010. I més o menys li sortien els comptes.