Ha començat el ball. L'orquestra toca la música prevista: suggestiva per alguns dels convidats (Montilla, Chaves) i una mica modesta i estrident per a alguns altres (Touriño i altres presidents socialistes) Desprès estan aquell altre grup de convidats als quals, soni la música que soni, el ball no els agradarà perquè qui no els agrada és l'amfitrió (Aguirre i, en generals, els presidents de comunitats del PP). El cas és, segons les regles, hi ha ball per a tothom i la gala no ha fet més que començar.

Des de Moncloa avisen que no és previsible tancar totalment el nou model de finançament autonòmic fins allà pel mes de març. És un missatge destinat a les comunitats de president socialista que no són ni Catalunya ni Andalusia, ni a aquelles del PP més proclius a aixecar la bandera del greuge comparatiu. Podem aventurar que serà una mica abans del mes de març, perquè el dia 1 d'aquest mes hi ha eleccions a Galícia i el socialista Emilio Pérez Touriño, es juga el segon mandat com a president.

Encara que el model general es tanqui d'aquí un parell de mesos, sembla molt probable -a jutjar per indicis i declaracions- que Catalunya tingui un principi d'acord tancat en els propers dies. Aquesta setmana -si pot més discretament encara que aquest dissabte- Montilla-Castells tornaran a parlar amb Zapatero-Solbes. No tot està resolt, però Zapatero sap que Montilla només podrà subscriure un bon model per Catalunya i que, sense l'acord de Catalunya, no hi ha model de finançament viable. Ha estat així històricament, també quan es va pactar el model actual entre el govern català de CiU i el PP de José Maria Aznar.

Es diu en algunes pàgines de diari que Moncloa ha assumit una peça fonamental del model que defensa Catalunya per al finançament. No només que prevalgui el criteri de població sinó també que el sistema posi algun límit a la redistribució dels diners entre les comunitats menys dinàmiques (pensis en Extremadura, Galícia, Astúries, Castella-Lleó, etc). Raó de mes perquè José Luís Rodriguez Zapatero, que formalment no pot convocar més que un sol ball, necessiti deixar respirar una mica a les comunitats "menors". Cal una mica de temps per explicar-los que, posant més diners al sistema, ningú no perdrà diners i tothom en rebrà més dels que rebia.

Després de tot això, el ball el ballarà tothom.

Temps de vaques magres, sí. Però se suposa que en democràcia la màquina del servei a la ciutadania ha de seguir funcionant en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia... Perquè la maquina treballi calen diners. Ho saben perfectament (millor que ningú, jo diria) els alcaldes, els dels més de 900 municipis catalans i els dels més de 8.000 del conjunt d'Espanya. Hi ha crisi, sí, però justament en temps de crisi "no m'escanyi", podrien dir col·loquialment alcaldes i regidors de tot arreu i de qualsevol partit al ministre d'Economia, Pedro Solbes.

Ara s'ha sabut que entre els plans de Solbes per als pressupostos de 2009, hi ha la reducció dels diners destinats als ajuntaments. En un primer moment, el vicepresident econòmic va fer per als municipis la mateixa promesa que per a les comunitats autònomes: que ningú no perdria amb la revisió del finançament.

És justament en temps de crisi quan moltes de les anomenades competències impròpies que fan els municipis (assistència social, gent gran, suport per a la vivenda, etc...) tenen més demanda i requereixen recursos. L'ajuntament és la primera porta a la qual pica el ciutadà quan té problemes. És la primera que espera trobar oberta.

És lògic -com està passant amb el finançament autonòmic- que, per damunt sigles polítiques, s'aixequin veus com la de l'alcalde de Saragossa, el socialista Juan Alberto Belloch, que animin a crear un front de contestació municipal a tot Espanya contra les intencions de Solbes.

Des de molt joves aprenem que en això dels números mana la llei dels vasos comunicants. Si en poses aquí, n'has de treure d'enllà. Al final el pressupost ha de quadrar. Però omplir més el vas autonòmic -cosa que al final passarà- a costa de buidar una mica la bossa dels municipis no és, ni de bon tros, una bona solució. Que el llegir, no ens faci perdre l'escriure, diuen.

El vicepresident econòmic Pedro Solbes ha volgut donar-li la volta a allò de que "dos no es barallen si un no vol". La culpa, la responsabilitat -diu Solbes- de què s'hagi incomplert el termini marcat per l'Estatut per a un acord sobre el finançament no és d'un, sinó de tots dos. Més aviat, el que diu Solbes és que la culpa de l'incompliment és de la part catalana i del seu NO rotund a les bases exposades pel ministre el mes de juliol. Estava clar que en aquests moments, la compareixença de Solbes serviria per a poca cosa més que per mostrar ben definides les diferents posicions però que no ajudaria gens a sortir de l'atzucac. Hauria servit per alguna cosa més la compareixença de Zapatero que tanta polseguera ha aixecat en els darrers dies?

Sincerament, penso que no. Ni Solbes ni Zapatero estan en condicions encara d'aportar-hi novetats. Potser sí que aquesta negociació sobre el finançament autonòmic s'ha obert de forma més transparent que altres del passat, però a hores d'ara el ball no ha ni començat i l'únic que sabem és que els participants volen repertoris musicals ben diferents. (Déu n'hi do, el joc que dona la ditxosa metàfora de la música). Més enllà dels 'actes transparents', la qüestió requereix moltes hores de converses, de negociació de números i de percentatges i amb tota probabilitat el nou curs polític serà intens en sessions de treball, reunions i trucades. Costaria de creure que part de tota aquesta feina callada no hagi començat ja, fins i tot mentre es produeix el xoc de posicions en públic.

De tot aquest 'ball a porta tancada' no en sabrem res o molt poca cosa fins que un dia algú digui públicament que hi ha 'fumata blanca' sobre el finançament o per contra que s'ha fracassat en l'intent. Això últim -per moltes amenaces o advertències tàctiques que faci Solbes- sembla altament improbable si molts -especialment el PSOE i el PSC- volen evitar entrar en el camí d'un cert suïcidi polític.

Zapatero ha dit fa pocs dies que resoldre el model de finançament autonòmic "portarà temps". El nou sistema de finançament hauria d'entrar en vigor el mes de gener. El rellotge ha començat a córrer.

El PSC ha advertit del risc de "radicalització" en la societat catalana si no es resol prou bé el finançament català. Ja se sap que la política no seria política sense una certa dosi de dramatisme. Que ningú no imagini barricades al carrer o una vaga general per culpa de la manca d'entesa entre Castells i Solbes  o entre Montilla i Zapatero. Això no vol dir, però, que la qüestió no sigui seriosa.

Més enllà del previsible incompliment de la data marcada per l'Estatut -el 9 d'agost- i de la negociació estricta sobre uns quants milions d'euros de més o de menys, el que realment s'ha obert amb aquesta negociació del nou sistema de finançament autonòmic és el meló de les regles del joc. Les normes de convivència territorial en aquest Estat plural, complex i complicat que anomenem Espanya.

El que veiem aquestes setmanes i veurem en els propers mesos podrien ser, en el fons, els episodis premilimars d'una nova etapa històrica. 30 anys després de la seva fundació, el model d'Estat emparat per la Constitució, està en crisi de creixement. És evident que una reforma constitucional trigarà i que quan aquesta reforma s'abordi no resultarà gens fàcil avançar, però també està molt clar que l'any 2006 l'Estatut de Catalunya amb la seva llarga, feixuga i accidentada aprovació, va obrir el camí d'una mena de segon període constituent des de la recuperació de la democràcia.

Per l'estabilitat de l'Estat és essencial l'equilibri polític i econòmic entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ho sabien els polítics de la transició fa 30 anys i els límits els van posar les cincumstàncies polítiques d'aquell moment.

Què és el que està en joc ara ho saben a tots els partits actuals, des de CiU fins a Ciutadans (seguint l'ordre parlamentari). I n'és particularment conscient el partit del president José Montilla perquè té la responsabilitat de govern més important i, de forma molt especial, per la seva relació amb el PSOE.

El PSC ha de passar ara la prova de la seva pròpia història. Acaba de fer 30 anys, els mateixos que tenen la democràcia i l'Estat autonòmic. Ara, en la seva majoria d'edat, té el desafiament de liderar un nou acord Catalunya-Espanya.

Diguem-ho sense embuts encara que al vicepresident econòmic Pedro Solbes li sembli exagerat. El que passa es diu crisi econòmica i és el problema més greu que tenim ara i tindrem en el futur més immediat. Pel que sembla, així serà durant una bona colla de mesos.

Segurament Solbes fa el que li toca quan s'esforça per fer una anàlisi de la situació que s'allunyi de l'Apocalipsi tant com sigui possible.

També és lògic que el president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero,  insisteixi en llançar missatges de confiança a tort i a dret. Confiança per als empresaris catalans que el van escoltar l'altre dia al Cercle d'Economia; confiança als consumidors, garantint que el Govern no avalarà una pujada de l'electricitat de l'11% com la que proposava la Comissió Nacional de l'Energia, i confiança fins i tot per al president Montilla, a qui li toca negociar el nou finançament en una època que no és precisament de ‘vaques grasses'. A Zapatero se li ha d'exigir capacitat de reacció davant la crisi però no se li pot demanar que estigui dient tot el dia que la situació es un desastre, perquè si ho fes segur que no ajudaria a sortir de la crisi.

Zapatero ha anunciat aquest cap de setmana noves mesures per reactivar l'economia i sap que li tocarà buscar un pacte amb sindicats, empreses i la resta de forces polítiques. El líder del PSOE s'ha d'enfrontar ara una de les grans proves de foc per a tot governant.  Fer front a una crisi econòmica i sortir-ne políticament ben parat, és un repte pel qual han passat bona part dels grans governants europeus de les darreres dues dècades.

Tots els indicadors ofereixen motius per a preocupar-se:

• 9,6% de taxa d'atur en el primer trimestre de l'any segons l'EPA

• A tot Espanya hi ha ara 318.000 aturats més que fa un any

• La puja anual de preus està ja en el 4,7% i portem camí de passar del 5% si segueixen amb la tendència actual el petroli i alguns aliments.

• La crisi del sector immobiliari afecta els Estats Units i tot Europa però els seus efectes poden ser devastadors a Espanya, massa abocada al diner-totxo en les darreres dècades. Els més pessimistes parlen del perill que es perdin fins a dos milions de llocs de treball relacionats amb la crisi immobiliària.

No faltarà en els propers mesos qui plantegi receptes de flexibilitat laboral. Els suplements d'economia dels diaris, aquest diumenge, ja eren una bona mostra. Patronal i consultores multinacionals parlen obertament d'aplicar reduccions de jornada i altres fórmules "poc utilitzades a Espanya".

Concertar amb uns i altres i preservar -com diu Zapatero- la política social és el gran repte d'aquest govern. Tota una prova de foc per al nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, i per al president del Govern.