La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

A la vista dels fets podríem convenir que davant d'una crisi econòmica com la que patim els marges d'actuació d'un govern és petita. Sí és difícil lluitar contra aquest vendaval depressiu que s'ha apoderat  de l'economia mundial per als Estats Units i per la Unió Europea, com no ho ha de ser per al govern d'Espanya?

Però una cosa és la dimensió del problema i una altra que l'actuació i els missatges per donar-hi resposta estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Des del punt de vista dels missatges i de les propostes, el Govern Zapatero està cometent errors gravíssims de turpitud. La cerimònia de la confusió que estem veient en els darrers dies -particulament en les últimes hores- al voltant de la jubilació i del sistema de pensions porta a pensar que és difícil fer-ho pitjor a l'hora de comunicar o d'obrir debats tant importants i sensibles com és el de les prestacions per jubilació. 

En quatre hores, Moncloa va haver d'enviar a Brussel·les una segona segona versió del pla d'estabilitat (que són les garanties que Espanya presenta davant el sistema financer per assegurar que és solvent i que podrà pagar els seus crèdits). El motiu: s'havia “colat” una al·lusió a una hipotètica revisió del sistema elevant de 15 a 25 els anys de cotització necessaris per calcular la quantia de les pensions.
Tant si ha estat una ocurrència o un error com si s'ha tractat d'un globus sonda per obrir el debat, els conseqüències sobre la ja malmesa confiança econòmica són terribles.

Zapatero no és culpable de la crisi però sí és el responsable de la resposta que en doni el Govern.

En sectors del mateix Govern i del PSOE comencen a alertar sobre els missatges que està percebent la societat espanyola. No és d'extranyar que així sigui, perquè aquells que demostren tenir molt clar el mal que tot això fa en la confiança dels ciutadans són -òbviament- els dirigents del Partit Popular. Esperanza Aguirre no ho ha dubtat ni un moment: urgida per tapar les seves pròpies vergonyes de lluita acarnissada pel poder dins del PP, la presidenta madrilenya s'ha llançat en tromba verbal a reclamar eleccions generals avançades.

L'Aguirre va al seu rotllo. Però el Govern Zapatero, de quin rotllo va?

Ha arribat el moment. S'han acabat els marejos de perdiu, els globus sonda i les especulacions. Aquesta és ja l'hora de la veritat per al Govern Zapatero i la seva gestió de la crisi. La inevitable pujada d'impostos està anunciada i detallada i el ball pressupostari (les negociacions per l'aprovació dels comptes de l'Estat) ha començat.

Es posaran a prova, sobretot, les arts pedagògiques del Govern, l'habilitat i la capacitat de comunicació que no han brillat precisament durant l'any i mig que portem de legislatura.

Ha caigut un allau de critiques sobre el Govern central per la pujada d'impostos prevista. Retrets que vénen de la dreta, sobretot, però també de l'esquerra. Algú esperava aplaudiments davant una mesura com la d'apujar l'IVA en dos punts? En tot cas ara veurem com se'n surt Zapatero en la prova més difícil dels seus cinc anys de mandat.

Té raó el ministre Celestino Corbacho quan recorda que en altres països europeus on s'ha apujat l'IVA, el consum no se n'ha ressentit.  Per contra, al Regne Unit s'està aplicant durant tot aquest any 2009 una reducció de l'IVA al 15% com a una de les mesures d'estímul a l'economia intentades pel govern de Gordon Brown. Com que els efectes no han estat espectaculars, els britànics tornaran a pagar el 17,5% de l'IVA a partir de l'1 de gener de 2010.

És veritat que Espanya, fins i tot amb la pujada de l'IVA general al 18 per cent, estarà per sota de la mitjana europea en la càrrega fiscal que suposa aquest impost.

De dades per l'anàlisi n'hi haurà moltes en un sentit o en un altre i al Govern no li faltaran arguments per explicar-se. Però que recordin Zapatero i els seus ministres que la millor explicació, l'únic argument de pes contra la demagògia,  contra l'escepticisme o contra el rebuig dels ciutadans són els fets. Els contribuents han de notar realment els efectes en política social de l'esforç solidari que ara el Govern reclama.

A vegades al blocaire se li acumula la feina, les ganes o la necessitat de dir coses. Aquests dies l'actualitat empeny i em porta a acumular un parell d'apunts en aquest post.

Cas Millet: presó per al lladre
Com ha dit el president de la Generalitat, aquest afer "remou els budells". És urgent que la societat catalana passi de l'estat de shock a l'acció, del lament per la inexistència o ineficàcia dels controls fiscalitzadors a la correcció contundent d'un sistema que evidentment no ha funcionat durant 30 anys. I és fins i tot necessari -i em consta que no sóc l'únic que pensa així- que es decreti presó preventiva per al senyor Fèlix Millet. Ara ja no només sabem que Millet és un lladre confés sinó que la seva suposada confessió (amb l'objectiu únic d'evitar la presó) sembla plena de mitges veritats o de mentides. Millet s'ha revelat com un autèntic pirata de la gestió cultural i les dades apunten que el botí acumulat és molt més important del que confessa. L'alarma social és un factor que, sovint, els jutges tenen en compte en la instrucció dels sumaris i aquí el grau d'alarma de la societat catalana és molt alt i el risc de fuga existeix.

La crisi, Zapatero i les crítiques
Si una situació tant adversa com la de l'economia espanyola va acompanyada per una política erràtica i la turpitud en la comunicació de les mesures i els plans del Govern, és lògic que sobre aquest plogui un allau de crítiques i de retrets. És normal que l'oposició, com fa en aquests moments el PP, intenti obtenir rèdit en la opinió pública dels errors i la feblesa del governant (una altra és, en aquest cas, si Rajoy recull o no els rèdits del desgast de Zapatero).
Fins aquí, tot normal. Són lògiques les crítiques polítiques i les mediàtiques. Però per a afinar més en l'anàlisi de tot plegat, no està de més explicitar allò que a ulls de molts ciutadans, internautes, lectors, oients o televidents pot resultar molt clar. Hi ha qui, per raons particulars i empresarials, posa la seva pròpia salsa en aquesta amanida del debat sobre la gestió de la crisi que fan José Luis Rodríguez Zapatero i el seu Govern. L'excés de gesticulació cansa i comença a ser una mica esgotador, com a lector d'El País, oient de la Cadena SER o espectador de Noticias Cuatro, desconnectar mentalment de la batalla particular del grup Prisa sobre la TDT de pagament per concentrar-se només en la informació sobre la crisi i sobre la gestió qüestionable que en fa el Govern Zapatero.

“L'aprovació de la TDT de pagament per tràmit d'urgència és un exemple del clientelisme més ranci”. “Utilitzar un tràmit excepcional per una qüestió sobre la qual no existeix demanda social remet als pitjors usos autoritaris i intervencionistes i deixa sense capacitat de defensa jurídica aquells que es puguin sentir perjudicats”. Les frases pertanyen a un dels editorials que publica aquest divendres el diari El País.  

“Un trajo a mida fet per a afavorir els interessos de Mediapro i LaSexta, la televisió que dirigeixen diversos amics del ministre Sebastiàn i de Zapatero”, repetia una i altra vegada aquest matí el conductor matinal de la Cadena SER.  El mal humor del grup que edita el prestigiós diari i la primera cadena de ràdio d'Espanya és evident.

El sector de la comunicació espanyol ja és molt donat a les frases contundents i els posicionaments apassionats. Però noi!, quan ens toquen el negoci, no s'hi valen matisos.

Què ha canviat en relació a aquell any 2005 que ara sembla tant llunyà? No va ser el mateix govern, presidit pel mateix Zapatero, qui va obrir ràpidament la via legal per facilitar que Canal + passés a ser l'actual televisió en obert Cuatro. No va donar resposta aquella decisió a una necessitat del mercat de la televisió privada i a un interès empresarial molt concret del mateix grup de comunicació que ara se sent agredit per la TDT de pagament?

No sembla que la situació d'ara sigui massa distant d'aquella, amb la diferència, això sí, que ara patim una profunda crisi econòmica. La TDT de pagament és una possibilitat comercial més per ajudar a sostenir la complicada indústria audiovisual y LaSexta, efectivament, ja té un projecte empresarial en marxa per explotar drets de futbol a través de la TDT de pagament.

Vol dir això que només s'autoritza la TDT de pagament per a la tele de Jaume Roures?. Evidentment, no. Si ho desitja Sogecable, la divisió televisiva de Prisa, pot dedicar un dels seus canals de TDT a continguts de pagament, com ho pot fer Telecinco o Antena 3 TV.

Com que estem parlant d'un dels grans pilars de la comunicació al país en el sector privat, hem de pensar que ens trobem davant una tempesta d'estiu. Quan d'aquí unes setmanes (o uns mesos) s'hagin superat les irritacions inicials hauran d'aflorar noves estratègies empresarials i nous projectes. Són temps difícils que no aconsellen gastar gaire energia en rebequeries.

Vaig considerar seriosament la possibilitat de modificar l'agenda del dimarts al matí per sumar-me a la munió de gent (informadors, polítics, representants de la societat civil i militar) present en un moment tant rellevant com la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. Finalment ho vaig desestimar per dos motius: el primer, necessitats de la feina; el segon, la certesa que si volia retenir determinats detalls i gestos, la millor opció era seguir-ho a través del monitor de televisió que tinc al costat de la meva taula de despatx.

No em vaig equivocar. Els primers plans durant els discursos, la mirada del president Montilla mentre Zapatero anunciava (“Ay, ay que me parece que ya!) la proximitat d'un acord de finançament. Impagables, les imatges preses amb steadicam del passeig del president del Govern central amb la pilota del Barça per la nova i magestuosa terminal.

Sense paraules, davant el moment colpidor de la càlida trobada entre Zapatero i el vicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira. No era precisament 'Casablanca', però la realització institucional servida per TV3 a totes les televisions i agències va recollir fidelment el moment: encaixada de mans amb un ample somriure de Zapatero, resposta no menys somrient de Carod i immediatament després un d'aquells gestos que els polítics reserven només per a comptades ocasions i sempre amb les càmeres com a testimoni. Zapatero va agafar afectuosament Carod amb les dues mans. Com diria aquell: “La guerra ha terminado”.

És el risc que tenen determinades 'plantades polítiques' quan s'està governant: al final la foto institucional surt corregida i augmentada. No sembla que això hagi preocupat gaire als primers càrrecs institucionals d'ERC (Carod i Benach) però tampoc no li ha importat ser-hi a d'altres dirigents republicans com el regidor Jordi Portabella, que va fer valdre la seva condició -institucional sens dubte- d'electe municipal per a saltar-se la plantada del seu partit.

Mirant a través de la pantalla els rostres dels dirigents polítics de tots els partits presents en la inauguració d'ahir vaig intentar fer l'exercici  que tant ens agrada als periodistes d'intentar endevinar el pensament d'uns i altres.  

Vaig concloure que tots eren conscients -cadascú, això sí, buscant la seva pròpia lectura i la seva legítima estratègia- que la T1 marca un abans i un després en la història dels darrers desencontres Catalunya-Espanya. En les pròximes setmanes i mesos, començaran a caure els fruits de les negociacions, pressions i tensions dels darrers mesos. La mirada de José Montilla semblava més relaxada que altres vegades. Seguirem informant.

Ja veurem. Poques hores abans de la reunió d'avui al Palau de la plaça Sant Jaume, el president Montilla, amb paraules molt mesurades com és el seu costum, ha advertit "que ningú no esperi" avui mateix "un acord sobre el traspàs de rodalies o sobre el finançament. En tot cas, diu el president de la Generalitat, la reunió amb Manuel Chaves pot signficar "un punt d'inflexió en les relacions entre els governs de Catalunya i d'Espanya".

Si apliquem el clàssic de Mayra Gómez-Kemp, "hasta aquí puedo leer". Les declaracions públiques de José Montilla són el mínim necessari per preparar un bon clima que desbloquegi els temes pendents, però el debat entre les dues parts és seriós i les conseqüències polítiques d'un desacord serien greus per a les dues parts. El propi PSC ha advertit que en cas de no resoldre's satisfactòriament els temes de Catalunya "perilla l'estabilitat dels governs català i central". És l'altra cara de la mateixa moneda. La màquina de la pressió màxima per a que Madrid reaccioni s'ha posat en marxa.

Montilla s'ha encarregat en les últimes setmanes d'ensenyar les cartes catalanes als nous membres del Govern Zapatero:

• Catalunya només acceptarà un bon acord de finançament que s'ajusti a les previsions de l'Estatut.

• No són discutibles els traspassos de competències que estableix la Llei catalana, aprovada pel Congrés dels Diputats i refrendada pel poble de Catalunya.

• La Generalitat no renuncia a tenir un paper principal en el nou model de gestió d'una infraestructura tant estratègica com l'aeroport d'El Prat.

• Una sentència negativa o restrictiva del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no seria admesa per la societat catalana, venint d'un tribunal molt tocat pel que fa a la seva credibilitat i legitimitat.

Teòricament, a Madrid són conscients de tot això. El propi José Luis Rodríguez Zapatero, en la reunió del Comitè Federal del PSOE, el passat cap de setmana, semblava donar algun símptoma públic -el primer en molts mesos- de tornar a girar la mirada cap a Catalunya. Però la paraula de Zapatero porta molt de temps devaluada per incompliments i inconcrecions. Montilla, conseqüent amb el que va ser el seu lema electoral l'any 2006, vol fets i no paraules. Entrem en els dies decisius.

Ritme. És la paraula més pronunciada per Zapatero i els vicepresidents i ministres (especialment pels nous). És la nova marca que promociona Moncloa i que ha desplaçat el ja desgastat 'talante'.

Enfoquem la nostra lupa per mirar d'analitzar les primeres mostres del 'nou ritme' governamental.

Ritme legislatiu mirant a l'esquerra
Zapatero trepitja l'accelerador en la iniciativa legislativa del govern i del grup socialista amb iniciatives que miren cap a l'esquerra de la cambra ara que necessita urgentment buscar suports parlamentaris. Anuncia que "en poques setmanes" arribaran al Congrés projectes de llei com la Llei d'Igualtat de Tracte i no Discriminació, la nova llei de l'Avortament, la llei de Llibertat Religiosa, la Llei Audiovisual o una reforma de la llei de la Ciència. El PSOE posarà la mirada legislativa en la part esquerra de la cambra (ERC, ICV-IU, BNG). El nou secretari del grup parlamentari socialista al Congrés, el jove diputat basc Eduardo Madina, sembla una bona aposta per buscar complicitats amb altres forces progressistes.

Ritme en el finançament autonòmic?
Ritme també és el que Zapatero i el seu nou equip voldrien imprimir a la negociació del finançament autonòmic encallada amb Catalunya i pendent amb el conjunt de comunitats autònomes. El Govern central té ganes i pressa per tancar el tema, a jutjar per totes les declaracions (el president, la vicepresidenta econòmica i el vicepresident territorial). Però atenció, perquè aquesta pressa pot comportar la intenció de fer rebaixar els plantejaments del Govern català, que està obligat -per cert- a defensar les previsions financeres de l'Estatut.

Això és el que José Montilla està repetint en els seus contactes d'aquests dies amb els nous ministres i això és el que el president de la Generalitat va venir a advertir ahir públicament en la roda de premsa posterior a la reunió del seu govern. Ritme sí, pressa per signar un mal acord, no!

Cal que Zapatero compassi els dos ritmes. La mirada ideològica cap a l'esquerra a l'hora d'aprovar lleis i la mirada territorial a Catalunya, d'on van sortir un bon grapat dels vots d'esquerres que li van donar la victòria.

Els titulars de premsa són un bon termòmetre per mesurar el rastre que deixen les remodelacions de govern.  Mirem què diuen aquest dimecres algunes de les capçaleres de la premsa, llunyanes o properes a l'Executiu i a Rodríguez Zapatero.

El diari que més ens posa en la pista és El Mundo, amb una de les acostumades portades interpretatives de Pedro J.: “Zapatero descarta el pacto de Estado y forma un Gobierno de confrontación”. ABC va molt més a la lletra gruixuda: “Un Gobierno con carné”. Des d'una altra òptica editorial, El Periódico de Catalunya també en la càrrega política i ideològica que té la nova composició del Govern: “Zapatero buida el PSOE per trampejar la crisi”.

Si el president del Govern volia donar un missatge polític al seu propi electorat podríem dir: “Primera prova superada”. Així queda ben palès per la clara lectura que fan d'aquesta remodelació els diaris de la dreta principalment.

Que el missatge del nou Govern estigui clar ja és tot un valor, especialment després de la inexplicable aparició filtrada de la crisi de govern. Ara bé, aprovat el primer exame,  Zapatero, els seus tres vicepresidents i els 14 ministres restants s'enfronten a un curs força dens i a unes assignatures molt dures.

ALGUNS APUNTS SOBRE EL NOU GOVERN

Manuel Chaves. Serà home clau en les relacions amb Catalunya. Com a president d'Andalusia va impulsar un Estatut molt semblant al català i una negociació bilateral amb l'Estat que ha acabat amb el reconeixement del deute històric amb la Junta. Coherent amb aquestes actuacions seves ben recents, ara hauria de desencallar el ditxós finançament i els traspassos pendents. La història del socialisme espanyol des de la transició s'ha basat en bona part en un pacte entre els dos grans pesos pesants de la rosa i el puny: el PSC i el PSOE andalús. Chaves fa molts anys que és interlocutor dels socialistes catalans des del PSOE, ara veurem com van les coses essent l'interlocutor des del Govern central.

Elena Salgado. Diuen que, cansaments a banda, un dels problemes de Pedro Solbes al Govern és que la seva ortodòxia xocava amb els compromisos de despesa social assumits per Zapatero. Salgado serà ara l'encarregada d'aplicar la política de despesa pública prevista pel Govern i incrementada pels plans de lluita contra la crisi. Sembla que l'ortodòxia quedarà ara en un segon pla.

José Blanco. És el contraatac de Zapatero a la pèrdua del Govern a la Xunta de Galicia per part dels socialistes. Com a ministre de Foment i al mateix temps número 2 del PSOE, Blanco intentarà treure millor profit polític que Magdalena Álvarez a l'esforç inversor que està fent l'Estat en matèria d'Infraestructures. Fer-ho millor que Álvarez, en termes d'imatge i comunicació, no li resultarà difícil.

Ángeles González-Sinde. Ja ho veurem. El seu nomenament és una picada d'ulls molt evident al sector de les indústries culturals i especialment les audiovisuals. Crida l'atenció la hostilitat extrema amb què l'han rebut en sectors que passen per ser els portaveus dels internautes.  D'aquest tema concret, com que hi ha molt a parlar, i ens hi dedicarem en un altre post.

És difícil d'entendre com és que hem assistit a l'espectacle inaudit d'una remodelació de govern filtrada, publicada i passejada durant 48 hores per totes les tertúlies i digitals confidencials però no pas confirmada.

Si tinguéssim el dubtós bon gust de citar l'exministre Acebes, diríem  que, en aquest cas, hi hauria dues línies d'investigació:

a)alguns estrategues en comunicació del Govern i del PSOE treballen directament per al PP (o almenys això sembla)

b)algú fa filtrar els plans de Zapatero per fer la guitza al propi president del Govern, justament en el gran dia de la seva foto amb Obama.

Tant en un cas com en un altre, hauríem de convenir que Zapatero i el PSOE tenen algun problema (de comunicació és evident que el tenen)

La política i els mitjans de tot Espanya s'han convertit en un garbuix de sensacions durant dos dies, des de diumenge a la tarda, quan la Cadena SER i el diari El País llançaven els noms d'una travessa que ràpidament es va estendre com la pólvora.

Malestar: el del propi Zapatero amb la guitarra de la sorpresa aixafada i la foto amb Obama amagada en titulars de segona fila.

Incomoditat: la de ministres (recanviables o no) i dirigents del PSOE obligats a guardar silenci per les circumstàncies i pel malestar del jefe amb la conseqüent suspensió d'aparicions i intervencions públiques. El cas més evident, el de la secretària d'organització socialista Leire Pajín que va anul·lar la seva habitual roda de premsa dels dilluns posterior a la reunió de l'Executiva.

Desconcert: el de mitjans de comunicació i formacions polítiques en general, inclòs el propi PSC a Catalunya. Miquel Iceta, a diferència de la seva companya d'Executiva Federal, sí que va assumir el complicat repte de comparèixer davant els periodistes que, lògicament, pressionaven el portaveu dels socialistes catalans perquè valorés una remodelació de Govern sense estar confirmada.

En definitiva, tot el contrari del que se suposa que vol aconseguir Zapatero amb els canvis de ministres i de carteres: recuperar la imatge d'un Govern sòlid per recuperar la iniciativa política i afrontar la duresa de la crisi.

Evidentment la clau de l'èxit o del fracàs del nou Govern no estarà en l'episodi extravagant de les últimes 48 hores. Importarà més si Manuel Chaves es capaç de desbloquejar els temes que interessen a Catalunya o si Elena Salgado (si no s'equivoquen les travesses) sabrà maniobrar amb la política econòmica per contrarestar els efectes de la crisi.

Probablement els plans de Zapatero -els que s'han publicat o alguns de semblants- vagin en la direcció correcta. Llàstima que el primer pas, que ha estat el de la comunicació, hagi estat tant erràtic com incomprensible.