I tot el que cau, es pot aixecar… o no.

Almenys això és el que he sentit sempre, i vull pensar que es pot traslladar a tots els àmbits de la vida.

Ara les borses estan caient. Bé, ja fa mesos, però els darrers set dies estan caient en picat. Avui, l’Ibex-35 cotitza aproximadament sobre els 9.000 punts, quan fa menys de dos anys estava per sobre dels 14.000 i per aquelles dates va arribar a superar els 16.000 punts en una sessió històrica.

Això passava el 2006: l’any en què la borsa va arribar als seus màxims més alts. Però també l’any en què la borsa va fer una escalada al·lucinant. Passant dels 10.000 punts al mes de març als 15.000 a l’octubre.

Però quan la borsa puja de manera tan escandalosa, no és preocupant. És igual que sigui perquè s’està inflant la bombolla (que sempre acaba explotant), si puja és bo. Ara bé, quan en una sessió la borsa perd mil punts, hem de córrer tots. Encara que el dia anterior n’hagués pujat 1.200.

Però el més preocupant no és això. És més preocupant que el president del Govern espanyol, el senyor Rodríguez Zapatero, digui en una conferència de premsa que Espanya “té el sistema financer més sòlid del món” i al cap d’una setmana faci una injecció de 50.000 milions d’euros a la banca.

Ara que ja no pot amagar la crisi, pretén fer-nos creure que passa a tot arreu, menys a Espanya.

Les turbulències viscudes pel sistema financer aquestes últimes setmanes, i que han desencadenat la fallida d’algunes entitats financeres, han generat escenaris de preocupació entre els ciutadans. Tot i que ens asseguren que el sistema financer espanyol és sòlid, la nostra, ja dilapidada, confiança en té més dubtes.

Realment s’han guanyat credibilitat perquè confiem cegament en tot el que diuen? Segurament no. Però també és ben cert que construir un discurs alarmista al voltant de tot allò que fa referència a la crisi fa més mal que bé. No és positiu deixar créixer el rumor que els estalvis dels clients dels bancs i caixes d’Espanya corren perill. Els motius que hi ha darrera d’aquestes informacions se’ns escapen lleugerament, tot i que podem endevinar quin és el seu origen.

És evident que, en aquests moment d’incertesa, els discursos catastrofistes arriben amb més força als ciutadans. I molts d’ells, presos per la por al que veuen i escolten dia rere dia, adopten aquest mateix discurs com a propi sense qüestionar-se d’on ve i perquè s’està fent.

Dit això, però, tampoc es pot pecar d’innocent i pensar que la crisi econòmica s’esfumarà sense que passin coses pel camí. Així, doncs, adoptar una postura racional i serena ens permetrà analitzar la situació sense ser víctimes de l’"apocalipsis" que s’anuncia des d’alguns fronts o formar part dels amants del tremendisme.

La lupa ha d’estar posada a l’evolució del sistema financer. Això està clar. Però no oblidem que la paraula crisi és molt suculenta políticament. Tots els bàndols la utilitzen amb fins partidistes. Potser la postura més sàvia és no fer cas ni a uns ni a altres. Potser aleshores podrem fer una lectura aproximada del que passa.

El pessimisme s'ha apoderat dels índexs borsàtils. L’estrepitosa caiguda que va experimentar Wall Street ahir, afectada per la fallida de l’empresa Lehman Brothers, ha desencadenat una clima d’incertesa entre analistes, inversors, governants i ciutadans. La inquietud que ha generat aquesta situació convé reflexionar sobre els possibles efectes reals que pot produir.

La globalització, aquest terme que s’utilitza per explicar-ho tot, ha connectat les economies d’arreu de tal manera que els efectes de les crisis de l’altra punta del món ens arriben de forma directe i pràcticament amb la mateixa intensitat que si es produïssin aquí. Així, doncs, aquest esfondrament dels mercats borsàtils pot ser negatiu per nosaltres, pobres ciutadans corrents, de diverses maneres.

Per un costat, el més probable és que el preu dels diners s’encareixi a curt termini. I per un altre, la liquidesa escassejarà, la qual cosa provocarà que les entitats financeres siguin més restrictives a l’hora de concedir préstecs. No hem d’oblidar que els bancs i caixes espanyoles necessiten diners de l’exterior per refinançar el seu deute. 

Així, doncs, la mala gestió comesa durant tant de temps pel grans bancs internacionals comença a passar una cara factura al sistema financer. La crisi no para de créixer i, enmig de tot això, els de sempre, patint i aguantant el temporal com podem.

Després que els analistes econòmics portin mesos dient que Espanya (i Europa i tot el món) pateix una crisi econòmica galpant, ara apareix el vicepresident i ministre d'Economia del Govern espanyol, Pedro Solbes, i ens diu que existeix la "possibilitat que l'economia espanyola entri en recessió".

Què vol dir que existeix la possibilitat? En quin món viu aquesta gent?

Estem farts de sentir a la ràdio i llegir als diaris que cada dia hi ha més aturats, que hi ha expedients reguladors de treballadors a les empreses, que puja la inflació a nivells de la crisi econòmica de començaments dels 90...

Avui mateix sentia a la ràdio que tres grans empreses fabricants de vehicles (Ford, General Motors i Seat) han plantejat presentar expedients de regulació de treballadors. Així, SEAT eliminarà el torn de nit i produirà 300 cotxes menys al dia. En principi, aquests expedients seran temporals, almenys fins que remonti l'economia.

No sembla una mala mesura. Però els proveïdors de materials per a la fabricació de cotxes, generalment petites empreses, es veuran alhora obligades a reduir la seva producció i això es tradueix en més expedients de regulació de treballadors.

En fi, que és un espiral sense fi, una crisi des del punt de vista de la majoria dels analistes i, sobretot, de la població, que som els que ho patim.

Però el Govern espanyol encara no ho té clar...

Ostres, tu, quina alegria! A la tele i als diaris (potser no a tots, no ho sé) tothom està que salta d'alegria perquè la inflació al mes d'agost ha caigut... 4 dècimes i se situa al 4,9%.

El 4,9%! I estan contents?

Un dels motius de la caiguda (lleu, molt lleu) de la inflació és la baixada del preu del petroli. Però el cas és que fa tan sols un any (el mes d'agost del 2007) la inflació se situava al voltant del 2,2%. El mes de juliol passat, la dada era esgarrifosa: el 5,3%, la inflació més elevada des de desembre del 1992.

Sembla ser que l'alegria els ve perquè és l'única dada "positiva" en vistes de tota la resta de coses que cauen, com és el cas dels llocs de treball.

I encara diuen que no hi ha crisi? Jo no entenc res...

Avui sortia als diaris que el turisme durant el mes de juliol ha caigut un 8% respecte el mateix mes de l'any passat. Fa l'efecte que als estrangers ja no els és suficient allò tan "typical spanish" del sol, la platja, la "siesta" i la paella.

A l'hora de definir les possibles causes d'aquest descens del turisme, són moltes les opinios: la crisi, l'augment de preus dels hotels i restaurants a Espanya, etc.

No sé si la crisi econòmica que vivim a nivel mundial ha augmentat el dèficit de turisme a Espanya, però el que sí que sé és que els preus han augmentat a unes proporcions exagerades. Passar una nit a un hotel, sortir a sopar o senzillament anar a fer una "birra" cada cop fa més mal a la butxaca.

El que sembla que està clar és que als turistes europeus que tradicionalment venien a Espanya ja no els surt econòmic venir a casa nostra. Les diferències dels preus dels seus països al nostre ja no són tan evidents i suposo que prefereixen anar a d'altres llocs on passar-hi més dies per menys diners. El mateix que ens agrada fer a nosaltres.

Potser no és gaire normal que sigui més car sortir a sopar un dia de juliol a una zona turística de Barcelona que a una zona turística de Paris. A la capital francesa, és fàcil sortir a sopar pel barri llatí i trobar menús de nit per 10 euros per cap. I a sobre, amb una atenció excel·lent. Aquí és molt complicat.

A veure si ens posem les piles (bé, qui ho hagi de fer) per tal que els turistes estrangers (i els "nacionals") tornin a omplir els nostres carrers com havien fet fins ara. 

El procés de les primàries dels partits demòcrata i republicà dels Estats Units ha copat un quota considerable de projecció mediàtica als mitjans informatius d'arreu del món. És per això que hem estat testimonis d'excepció de com Obama i Hilary, entre d'altres, mantenien fogosos duels sobre política internacional, immigració, economia o sanitat.

En un sistema electoral nord-americà venerat i envejat internacionalment per la seva transparent qualitat democràtica, assistir a aquests intercanvis dialèctics "mega-televisats" (per favor!) a molts mesos vista de les autèntiques eleccions va suposar constatar quines serien les polítiques definitòries de tots els candidats. Aquest "show-business" enlluernador que tenen muntat els ianquis sobre el procés electoral, però, amaga una altra realitat: el finançament privat de les campanyes de tots els candidats (els que beneeix prèviament l'establishment, clar).

Aquesta privatització del sistema condiciona enormement l'enfocament dels presidenciables respecte els temes que "guanyen" els vots de l'electorat, entre ells les polítiques que defineixen l'Estat del benestar. Dins d'aquestes, hi ocupa un lloc destacat la sanitat. Als Estats Units, com ja se sap, el sistema sanitari està vertebrat sobre una financiació privada gestionada per les companyies d'assegurances. Que primer passis per caixa encara que t'estiguis morint, vaja.

Aquesta ineficiència sanitària (tot i que ningú dubta de l'excel·lència dels seus centres mèdics i de la preparació del personal sanitari) és un dels factors que més preocupen a gran part dels americans, que veuen cada procés electoral com una nova oportunitat per avançar en aquest sentit. Però malgrat que més del 60% dels ciutadans desitgen que es garanteixi un accés al serveis sanitaris mitjançant una financiació pública, cap dels candidats de les primàries (almenys aquells que més hem vist per la tele) s'ha compromès a aquesta universalització en el sistema sanitari.

Ni Barack Obama, la cara visible del canvi, s'ha manifestat en termes de transformació immediata en aquest camp. Per aspirar a aquest nou escenari, fa falta alguna cosa més que l'aparició del fenomen de masses que ha suposat el candidat demòcrata, necessari per renovar alguns dels vicis ancestrals del país, però insuficient per alterar i regenerar el seu fons estructural. Per aspirar-hi de debó, fa falta un canvi del sistema electoral. Bé, i del sistema en general.

La crisi económica altera, a ritme pausat però segur, els nostres hàbits quotidians. El procés de reserva de les vacances no en podia quedar exclòs. Actualment escollim establiments més barats, la qual cosa ha fet baixar lleugerament el preu mitjà de la despesa. 

Però malgrat aquests canvis, el turisme ja s'ha consolidat com una activitat de "primera necessitat" i no com un "producte de luxe" del qual es pot prescindir. És a dir, sacrificarem dies i alguns privilegis però continuarem viatjant. Part dels recursos que disposem els destinarem a trobar uns dies per escapar-nos, desconnectar de la rutina diària i canviar d'entorn. 

Així, doncs, el percentatge d'ocupació hotelera al país es preveu estable respecte l'any passat, quan es van registrar unes xifres del 45% als establiments de l'interior i d'entre el 80 i el 90% a la costa. Algunes de les zones més assequibles a l'hora d'alquilar pisos o apartaments són Granada, Màlaga, Almeria, València, Tenerife i Murcia.

Els dies d'estada també es veuran reduïts a causa de l'impacte econòmici i les vacances també es decidiran més a curt plaç, de manera més improvitzada. Conseqüències, totes elles, del context de crisi (perdó, de recessió) econòmica en el qual ens trobem immersos. Però tranquils...les vacances no ens les toca ningú. Només faltaria.

Des que la crisi econòmica va fer acte de presència, no s'havien valorat els efectes negatius i la repercussió real que han tingut en el camp de la contractació laboral. I les xifres comencen a ser, si més no, preocupants.

Es tracta de la baixada més gran de la contractació durant el primer semestre de l'any des de la recessió de l'any 1993. Fins i tot, en xifres absolutes, la caiguda d'enguany és superior. Si aleshores la contractació va caure en 440.376 contractes, en l'actualitat ha baixat 660.000 entre gener i juny respecte el mateix periode del 2007.

L'informe del Avance del Mercado Laboral, elaborat per analistes financers internacionals i la patronal de les grans empreses de treball temporal, apunta que durant el segon semestre de 2008 es produirà la fi del procés de creació de treball que ha definit l'economia espanyola durant els últims tretze anys.

Els experts constaten que el procés de deteriorament del mercat de treball és més pronunciat que durant la crisi que es va viure al país entre 1992 i 1994. Aquesta situació portarà a un creixement continuat de l'atur durant els pròxims dos anys. Serà aleshores quan el PIB tornarà a créixer entre el 2,5% i el 3% perquè l'increment de l'ocupació permeti reduir la taxa d'atur, que ara es fixa en el 9,6%. 

Avui mateix, el Ministre d’Economia, Pedro Solbes, compareixia en una roda de premsa per comentar les dades de l’IPC referents al mes de juny. Pel que he sentit a la ràdio quan anava cap a la feina aquest matí, que sigui el Ministre d’Economia qui comenta aquestes dades no és habitual.

I és clar que, que la inflació arribi al 5%, tampoc és habitual. Ni positiu, com ha afirmat el propi Solbes, qui també ha dit que aquesta pujada és a causa de l’augment del preu del petroli i dels productes frescos. Com si no ens n’haguéssim adonat.

De fet, aquesta escalada de preus és la més alta dels darrers 13 anys, i la taxa interanual del mes de juny se situa en 6 dècimes més que el mes de maig.

Però en la roda de premsa, Solbes s’ha afanyat a dir que la inflació espanyola segueix mantenint un diferencial d’un 1% en relació a la mitjana de l’eurozona (que ara està entorn al 4%, la més alta des de fa 11 anys), per tal de justificar que això no només ens passa aquí. “Mal de muchos, consuelo de tontos”, que diuen.

Amb tot, Solbes també ha destacat que l’economia espanyola està “a prop del creixement zero”, cosa que vol dir que creix per sota de les previsions del Govern (que si no recordo malament deia que creixeria un 2% anual).

Però malgrat la força de les dades, i malgrat la situació de crisi econòmica internacional, el Govern d’Espanya continua afirmant que no hi ha crisi...

Al final, s’ho acabaran creient ells mateixos.

Al web del Instituto Nacional de Estadística (INE) hi trobareu les dades del IPC.