Fa un temps vaig veure la pel•lícula Las hermanas de la Magdalena, una aproximació a les institucions catòliques d'Irlanda gestionades per les germanes de la Misericòrdia. L'objectiu d'aquests centres era reconduir a les noies enviades per famílies o per orfandats. El mètode utilitzat treballar -en règim d'esclavitud-  rentant roba per així redimir la seva culpa i ser persones de profit per la societat. Aquesta història, basada en fets reals, en el seu moment, haig de dir, en va produir primer sorpresa, desprès malestar i finalment mala hòstia.

Pensava que les imatges que recull el film no les tornaria a recordar, atesa la sensació que m'havien produït. Malauradament, estava equivocat. Un informe fet públic a Irlanda constata que milers de menors van ser objecte d'abusos sexuals i tortures físiques i psíquiques en centres estatals gestionats per religiosos en els darrers 70 anys.

El cap de l'església irlandesa, cardenal Sean Brady, ha demanat disculpes i ha manifestat sentir-se avergonyit per tot això. Però, tot i les disculpes, són moltes les preguntes que em venen al cap. Si no s'hagués fes l'informe, hauria continuat aquesta situació que ja durava 70 anys? L'hauria denunciat el cardenal Brady?, Què passarà amb aquells que han abusat sexualment de menors? Hi ha prou amb disculpar-se? Què passarà amb les autoritats -policials i governamentals- que tot i coneixent les denuncies no van fer res i ho van tapar?...

 

 

Ens trobem davant d'un altre cas de cinisme. Cal arribar al fons de tot plegat i posar als culpables a la presó. No serveixen ni les disculpes, ni amagar-se ni darrera d'una fe ni darrera d'un vestit de cura o de monja.

Quina autoritat moral pot tenir una fe que permet aquest tipus de fets. Quina credibilitat pot tenir un govern o una policia que mira cap a un altre costat.

S'han de democratitzar les creences. S'ha de permetre no creure en res i facilitar les eines i els tràmits per aquells que volen no creure en res. S'ha de vetllar per oferir les mateixes opcions a totes les fes/religions/creences existents; el contrari és dictadura, tot i que sigui religiosa.

Ah! i no podem oblidar que el responsable de l'església catòlica, del Vaticà, en vetllar per la correcta aplicació de la doctrina de la fe, durant un període llarg de temps va ser l'actual Papa, Benet XVI, persona que va simpatitzar amb la ideologia nazi de Hitler.

En definitiva, quina autoritat en dir com s'han de fer les coses tenen aquells que no prediquem amb l'exemple, aquells que tenen entre el seu ramat ovelles descarrilades, aquells que critiquen el posicionament d'altres i no son capaços de mirar dins de casa seva.

Aquests dies estem llegint una de les novel·les de misteri i terror més dantesques de la història. A la trama hi intervenen un munt de personatges: Francisco, Alejandro, Alvaro, Francisco Álvarez, Ana, Esteban, Pablo, Francisco, Luis, Jesús, Ricardo, Gerardo i José, Vicente, Alberto i Antoine. El títol prou suggerent Gürtel i els autors, els veritables autors, encara no s'han identificat. Podem dir, que té tots els ingredients per convertir-se en una de les novel·les més llegides de la temporada.

Ja la seva presentació en societat apuntava a bestseller. Com a qualsevol narració amb pretensions compta amb un preàmbul: el desviament de diners públics per finançar un partit polític, a través d'una empresa que organitzava fiestas y festejos; un desenvolupament de la trama a llocs com València, Madrid, Galícia i Castella-Lleó; i un desenllaç incert que encara s'ha d'escriure. Si a tot això li sumen els comentaris que han fet els crítics literaris de l'editorial de la competència i les notícies publicades a la secció literària dels grans grups de comunicació, ens trobem davant un col·lecionable per fascicles.

Què en pensen de tot això els lectors?, els responsables finals en fer d'aquesta novel·la un número 1 en vendes o fer que quedi oblidada en la prestatgeria de la corrupció?. En un primer moment la sensació és d'estar davant un argument molt utilitzat per escriptors que dominen els subterfugis que et dona el poder... de l'escriptura. Un subterfugis molt utilitzats en èpoques passades però que continuen fent-se servir tot i que fa més de 30 anys que les tendències literàries d'aquest país son unes altres.

Alguns dels personatges --per obligacions del guió- van desapareixent, d'altres estan agafant protagonisme en la trama i d'altres han passat a exercir de comparses o simplement de secundaris de luxe. Però com s'acostuma a dir, encara han d'arribar sorpreses i nous noms que enriqueixin la novel·la i ajudin a mantenir l'interès. Gürtel és un nom recurrent que difícilment es pot oblidar en el temps i de fet alguns no l'oblidaran, ja que servirà d'argument als seus crítics per escriure noves novel·les d'aquí un mesos i també d'aquí un any i mig.

Però son els lectors els que han de posar als personatges en el seu lloc i defensar arguments nous per novel·les noves. Perquè tot i que els grans títols se'ls adjudiquen grans noms, les grans històries estan formades per petits gestos fets dia a dia per persones anònimes. Persones que trenquen cada quatre anys el seu anonimat per convertir-se en protagonistes.

  Aquests dies estem esmorzant amb pressupostos, trames de corrupció, corazonadas, debats de política nacional i... jubilacions milionàries. Tot i que tots son temes prou interessants, és aquest últim el que m'ha fet reflexionar desprès de meditar molt com enfocar-ho.

El meu cap em diu que he de ser metòdic i prudent, el meu cor em demana guerra perquè en temps de crisis i amb discursos com el que estem sentint per part de la patronal i el sector bancari és per indignar-se.

Per a tots aquells que encara desconeixeu de que us parlo, dir-vos que José Ignacio Goirigolzarri, conseller delegat del BBVA, cobrarà una pensió anual de 3 milions d'euros (500 milions de les antigues pessetes, és a dir, 1,36 milions de pessetes al dia, o dit d'una altra manera 57.000 pessetes l'hora). Ah!, però tranquils, perquè -tal i com argumenten des del BBVA- d'aquesta manera s'han estalviat una indemnització per cessament. Quina barra!!!

Les reaccions han estat diverses i algunes curioses. Hi ha qui diu que és una decisió d'una empresa privada i que com a tal el BBVA pot fer allò que vulgui amb els recursos que té i només ha d'explicar-se davant els seus accionistes, els quals finalment acabaran pagant aquestes jubilacions milionàries. Potser s'ha de recordar que va ser amb diners públics com és van socórrer a la banca privada per ajudar-la a sortir de la crisi.

Els números son clars. S'ha pagat a una única persona l'equivalent al que cobrarien en un mes, com a subsidi d'atur, 7.500 persones, o dit d'una altra manera, amb els diners de la jubilació del senyor Goirigolzarri es podrien crear uns 150 llocs de treball fixes.

Amb aquestes dades sorgeixen interrogants com: quina opinió té la patronal espanyola, la CEOE?; com es poden justificar -en cas que s'atorguin- nous ajuts a la banca?; quina autoritat tenen aquells que demanen congelacions salarials i de les pensions a les taules de negociació?; que en pensen els treballadors dels sector bancari als quals se'ls ha presentat un expedient de regulació o se'ls ha congelat el salari?