De vegades, mirant un telefilm, sents que el protagonista pregunta a la noia de torn: “¿Quin és el teu nom?”. Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla, penses. I tant, que no rutlla! ¿Quin parlant de català faria servir aquesta expressió de manera espontània? Cap. Cap ni un. Diríem: “¿Com et dius?”. I en castellà passa exactament el mateix. No diríem “¿Cuál es tu nombre?”, sinó “¿Cómo te llamas?”.

Problemes lingüístics com aquest passen més desapercebuts que d’altres. Per exemple, si algú diu que és al passillo reparant canyeries és més fàcil que el nostre radar caci els impostors que han desplaçat el passadís i les canonades. Però tornem a la pregunta d’abans. Dèiem: “¿Quin és el teu nom?”. A veure: ¿Que potser una d’aquestes paraules no surt al diccionari? Doncs no. ¿Que potser l’oració està mal construïda? Doncs tampoc. Ni una cosa ni l’altra. ¿Per què està malament, llavors? Doncs perquè en català i en castellà es diu d’aquesta altra manera i punt. És una qüestió arbitrària. És així i ja està, de la mateixa manera que les crispetes no són un marc de fotos, o que una samarreta no és una pilota.

I ara passem dels telefilms als dies de cada dia. Cada vegada és més habitual sentir que la propera setmana s’aprovarà una llei o que s’inaugurarà tal exposició el pròxim dimarts. Doncs bé, la manera típica de referir-nos, en català, a setmanes o dies de la setmana que vindran tot seguit no és amb paraules com proper o pròxim. Podem dir que la llei s’aprovarà la setmana que ve, la setmana entrant o la setmana vinent. I que l’exposició s’inaugurarà dimarts que ve o dimarts vinent. I hem de deixar estar aquests pròxims i propers amb setmanes o dies de la setmana. Si no ens fan nosa, ens n’haurien de fer. Tan català que sona això de proper, ¿oi? Doncs aquí està mal usat, ves per on. Aquestes construccions temporals amb pròxim i proper són castellanismes que s’han colat per aquí i que per dissimular s’han camuflat força bé. Però no us deixeu aixecar la camisa! Ni avui, ni demà, ni dimarts que ve, ni dimecres vinent, ni la setmana entrant.

El verb fer té força mala fama. ¿I per què ens el mirem de reüll? Doncs perquè tot sovint el convertim en un comodí, i fem qualsevol cosa: fem un ou ferrat, fem un edifici i fem un programa de televisió. Llavors arriba la professora de llengua, i després de llegir o sentir cinquanta-tres mil vegades el verb fer, ens pregunta si sabem que existeixen més verbs, i que potser tampoc no estaria malament cuinar un ou ferrat, construir un edifici o presentar un programa de televisió. Fins aquí, d’acord. El problema arriba quan a partir de l’observació del superàvit del verb fer arribem a la conclusió que ja no el podem fer servir més. I això sí que no! És cert que hi ha situacions en què podem optar per una alternativa de significat més precís, però d’aquí a repudiar, menysprear, desterrar i exiliar per sempre més qualsevol verb fer que se’ns posi al davant, doncs tampoc. 

Aturem-nos-hi. Hem dit que el “problema” que atribuïm al verb fer és que té un significat poc precís. Ara bé, si resulta que per esquivar-lo acudim a altres verbs que també tenen un significat vague, com realitzar o efectuar, doncs no només no guanyem res en concreció, sinó que a més topem amb l’agreujant que l’expressió es torna artificiosa i antinatural. ¿De debò us sembla millor efectuar un viatge que fer-lo? ¿Preferiu que els vostres fills realitzin els deures o que els facin? Amb aquesta croada contra el verb fer, en definitiva, desvirtuem o fins i tot prescindim de moltes expressions o maneres de dir que en català sempre s’han construït amb el verb fer. 

Reprenent els casos d’abans, hem de fer els deures mentre esperem les vacances, que aprofitarem per fer un viatge organitzat. També ens fem abraçades i petons. I els estornells, fan un xiulet ben estrident. I els veïns fan soroll. I aquest arbre fa goig, tan alt! O fem dieta. I aquest creuer, fa 215 metres d’eslora. Per cert, ¿amb l’Enric, t’hi fas gaire? ¿I quants anys li fas, a l’Anna? 

I, no ho oblidem, hi ha circumstàncies en què la imprecisió innata d’aquest verb pot ser-nos ben pràctica, perquè ens torna –verbalment almenys!- més delicats. Imagineu-vos circumstàncies en què pugueu preguntar a algú: “¿Ho fem?”. ¿Oi que va bé, de vegades, poder-se moure en la imprecisió de les paraules? 

Si us plau, ¿podríeu llegir en veu alta el títol de l’article? ¿Ja? Doncs bé, alceu el braç els que l’hàgiu llegit així: ¿V’ritat, T’resa?. M’imagino que deveu ser uns quants... Bé, doncs. Parlem-ne. 

El català té diversos fenòmens d’emmudiment. És a dir, que hi ha uns sons determinats que ens cruspim en alguns contextos. N’hi ha que es reflecteixen en la grafia, i n’hi ha que no. Per exemple, escrivim la –r final dels infinitius (cantar, compartir) tot i que la majoria de dialectes del català no la pronuncien (sí que ho fan els valencians), però no escrivim pas cap ena final en moltes paraules agudes que, tanmateix, la llueixen orgulloses en plurals o derivats (pa però pans, camió però camioner). Si tornem a les paraules que ens ocupen, i ens les mirem de prop, ens adonarem que en tots dos casos hem esborrat del mapa una vocal àtona emparedada, pobreta, entre una consonant i una erra. Tot seguit, per anar bé, hauríem de mirar si passa el mateix amb vocals d’altres paraules que es trobin en la mateixa situació, per saber si això passa només en paraules aïllades, o bé és un fenomen més general. ¿Dieu berenar o b’renar? ¿Dieu embarassada o emb’rassada? ¿Dieu però o p’rò? ¿Dieu interessant o int’ressant? ¿Dieu taronja o t’ronja? 

Probablement, si sou menjadors de vocals, feu desaparèixer alegrement les vocals marcades en negreta. I si no ho sou, potser us sembla una mica marcià que hi hagi parlants que ho siguin. La qüestió és: ¿per anar bé, com ho hauríem de dir? Hi ha acord entre els lingüistes a considerar que, sempre que ens trobem en un context formal, hem de ser respectuosos amb aquesta vocal i deixar-la sortir a saludar. Així doncs, si posem la veu en off en un documental, fem una conferència sobre la crisi econòmica o fem classe perquè som professors en un institut, hauríem de pronunciar-la sempre. Ara bé, si som enmig d’una conversa al bar amb els nostres amics de tota la vida, o comentem un capítol de House amb el nostre company de pis, no ens hem de preocupar gaire per si la fem o no la fem. 

Un cas curiós, ¿v’ritat?