El Camino, Cinco horas con Mario o Los santos inocentes. La sombra del ciprés es alargada, la novel·la amb la qual va guanyar el Premi Nadal l’any 1947 está ambientada a Ávila i Barcelona. Ha rebut El Príncipe de Astúrias i el Premio Cervantes. Era Acadèmic des de l'any 1976. L'últim llibre que va publicar va ser Viejas historias y cuentos completos... Són detalls d'una extensa biografia.

"¿Qué valores humanos habrán visto en mí, cuando en los últimos años no he hecho otra cosa más que respirar?", va dir no fa molt. Es deia Miguel Delibes, era de Valladolid, tenia 89 anys d’edat i ha mort la matinada de l’11 al 12 de març a casa seva. “Al palpar la cercania de la muerte, a tu alrededor no encuentras más que banalidad”. Delibes no parava de dir frases que podríem anotar una darrera de l’altra i fer amb elles una autopista, lliure i serena, plena d’intel·ligència i lucidesa. Les paraules de Miguel Delibes són adustes, sòbries, castellanes, i les deia amb la calidesa i la fredor autèntica de la realitat.

Malgrat que el cinema s’ha aficionat a destrossar algunes de les històries més excelses de la literatura, hi ha un exemple de tot el contrari. Mario Camus va portar al cinema Los santos inocentes l’any 1984 i són extraordinàries les imatges que va deixar a la nostra memòria. Una dona de poble vestida de negre, Terele Pávez, un home que s’arrossega com un gos davant l’amo, Alfredo Landa, i la veu, aquella veu, la de Francisco Rabal...: “Milana, Milana bonita”.

Vist des del punt de vista de l'optimista viatger del segle XXI, donar la volta al món en 72 dies no planteja cap problema. Uns quants avions i es pot recórrer els cinc continents en una setmana. Però la cosa canvia només situant el projecte l'any 1889, quan els mitjans de transport més potents eren els trens i el vaixells. I en aquest moment, una dona va tenir la idea de protagonitzar l'aventura. Es deia Nelly Blay i era una popular reportera novaiorquesa que un dia es va plantejar reduir el temps literari que el Phileas Fogg de Julius Verne va necessitar per donar la volta al món. "A vegades resulta difícil explicar exactament l'origen d'una idea", diu Blay, que un dia es va trobar sense arguments per escriure un article i va desitjar estar a l'altra banda del món. I per què no?

Nelly Blay, pseudònim d'Elizabeth Jane Cochran, va ser una de les primeres dones que es van dedicar al periodisme. I no només va ser una de les poques dones que existien durant aquells anys dedicades a aquesta professió, sinó que, a més, va desenvolupar nous mètodes per treballar els seus reportatges. Blay va obrir portes i va utilitzar l'enginy per explicar el seu temps.

Al llibre La vuelta al mundo en 72 dias, de la nova Ediciones Buck, Nelly Bly realitza un reportatge del segle XIX que al segle XXI podem llegir com una novel·la social. Sabrem, per exemple, com eren els trens americans, anglesos o francesos o com viatjaven per tot el món els burgesos nord-americans i europeus. La comoditat i el luxe per mirar el món des dels ulls dels privilegiats.

Blay va deixar la seva professió quan es va casar i després va fracassar dirigint l'empresa familiar. Però va tornar al periodisme i va deixar pàgines molt interessants, com la seva visió de la Primera Guerra Mundial a Europa.

“Kjell Olla Dahl demostra que no només els suecs dominen el gènere a la perfecció. Els noruecs també”. La referència del Frankfurter Rundschau serveix per introduir la tercera novel·la de l'autor, Un paso en falso (Emecé). Les altres han estat La muerte en una noche de verano i Un muerto en el escaparate. Els títols no enganyen, com el cotó, es tracta del gènere negre i una sèrie amb la qual Kjell Ola Dahl va debutar l'any 1993. Gunnarstranda i Frolich són els personatges fetitxes i hores d'ara els policies més coneguts de Noruega.

A Un paso en falso Frank Frolich es troba amb l'amor, la passió i l’obsessió per la mirada blava de la germana d'un perillós delinqüent, Jonny Faremo. El policia, un home experimentat en les lluites al carrer, no vol fugir d'allò que li aconsella la intuïció i cau de quatre potes en l'engany sibil·lí de l’atracció fatal. El policia que es converteix en sospitós, la dona que utilitza el policia, el policia que demana ajuda als altres policies... El paisatge humit i fred. “L'única perspectiva lluminosa eren les vacances” i els quadres de Munch a les jaquetes en un vespre ventós. Tots els elements del gènere formen part d'aquesta història, escrita per l’hereter de les qualitats de Henning Mankell, diuen.

Si els premis rebuts serveixen com a guia de la qualitat, Kjell Ola Dahl té una bona qualificació. Ha rebut els quatre millors premis més importants de la novel·la negra dels països nòrdics.

Salvador Espriu no era un home d'escola, no tenia mestres, no necessitava aliances. Era un home sol que mirava el món des de la seva pròpia drecera. Els autèntics poetes porten aquests lluents vestits, com un far que il·lumina la seva pròpia essència. Alguna vegada he sentit dir que la poesia és quelcom més que literatura, o potser és això i alguna cosa més o totes juntes. Ordenar l'abundància de síl·labes, construir un tot i sorgir del no res per explicar allò que resulta més difícil de dir és una operació complicada.

"Em considero un home intuïtiu, un "artesà de la llengua, que aprèn constantment, va dir Salvador Espriu, i amb la màxima concentració i sense estridències, deixava aquesta sentència: "estic totalment entregat al poble català, a la nació catalana, a la meva llengua i a la meva cultura". L'empremta d'Espriu en la literatura catalana és fonamental i imprescindible, com ho són també Ramon Llull o Mercè Rodoreda. 

Del cementiri de Sinera

Espriu era un home polifacètic i la seva prosa era molt pura, enèrgica i plena de mobilitat, però sempre l'he considerat només un poeta, potser perquè es va dedicar especialment a escriure versos per eludir la censura de la dictadura franquista. "La censura no sabia de poesia", va explicar a Josep Maria Espinàs en una entrevista a La Vanguardia. En el seu propi exili interior, Espriu va meditar llargament sobre la mort i el pas del temps, que ens porta cap a l'únic final possible. Ara que ja descansa al seu especial Cementiri de Sinera se sent la remor d'unes paraules que canten: "Quina petita pàtria/ encercla el cementiri!/ Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol!".

Salvador Espriu està enterrat des de 1985 al cementiri d'Areny de Mar. Ara que es compleixen 25 anys de la seva mort, fa impressió veure la seva làpida sense epitafi. La modèstia del nínxol del tercer pis d'aquesta paret de cementi demostra que el poeta no necessita res de la gent que ha deixat enrere. Només cal llegir la seva poesia, concentrada i adusta, com ho era ell.

Salvador Espriu i Castelló, va néixer a Santa Coloma de Farners, però va viure la major part del seu temps entre Arenys de Mar i Barcelona. En el seu món particular havia creat la seva pròpia geografia: Espanya, era el nom jueu Sepharad, Arenys era Sinera, i Barcelona, la seva Lavinia.

Aquest és un fragment de l'entrevista que fa fer Joaquín Soler Serrano a Salvador Espriu l'any 1976 al programa de TVE A fondo. 

Parlava l'altre dia sobre les novel·les inèdites de Terenci Moix que ha publicat recentment Planeta. Aquestes obres de joventut del llavors Ramon Moix van aparèixer amb pseudònim a principi dels anys seixanta i van servir per guanyar unes pessetes a un jove escriptor que més endevant es convertiria en un dels autors catalans més populars dels últims temps.

Fins ara pocs sabien que Terenci Moix s'havia dedicat també al gènere negre. Passat el temps, sorprèn descobrir una nova dimensió del novel·lista. Besaré tu cadáver i Han matado a una rubia és van editar l'any 1963 i 1964 formant part de la col·lecció 'Fleve noir', amb el pseudònim de Ray Sorel. Les dues obres estaven destinades a ser venudes als quioscos i van ser editades per l'Editorial Mateu. Ara han aparegut en un mateix volum.

 Moix va escriure a la seva biografia que els seus "sentiments més retorçats van aparèixer a Besaré tu cadáver i el vaig mantenir ocult durant molt de temps, com si aquest fos l'únic pecat de la joventut del qual penedir-se". És interessant la idea que envolta aquesta novel·la negra de Moix, el del "mal gratuït" que va descobrir André Gide a Sótanos del Vaticano. L'escriptor deia que Agatha Christie era la seva "avia predilecta", però durant la seva joventut es va allunyar públicament d'un gènere poc valorat durant aquella època. Es va entregar, amb actiuds de penitent, a les obres de Faulkner, Fitzerald, Papini o Pavese...

Per això té un valor afegit aquesta història amb sorpreses i amb alguns dels jocs característics del món que va emular Terenci Moix en gran part de la seva obra literària posterior: el món caduc i decadent d'una aristocràcia europea que ja no se sentirà mai més còmoda en un món en el qual poden barrejar-se les impostures de totes les classes socials. Terenci Moix va ambientar Besaré tu cadáver a Roma quan encara no havia trepitjat la capital italiana i no va mantenir les distàncies entre la ciutat i la seva història. La Via Veneto, una família francesa, l'odi i la tradició...

Ray Sorel, el nom que Terenci Moix va escollir per ocultar la seva personalitat, és la combinació de Ramon i Julien Sorel, l'enamorat protagonista d' El roig i el negre, d'Stendhal.

José Montilla ha obert oficialment l’Any Vicens Vives. El president de la Generalitat ha reivindicat la figura de l’historiador Jaume Vicens Vives en el centenari del seu naixement i els 50 de la seva mort i ha anunciat la propera exposició ‘Jaume Vicens Vives i la nova història’, al Museu d’Història de Catalunya.

El catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, Vicens Vives, va convertir el seu departament en un punt d’inserció de la historiografia espanyola, adaptant els nous corrents europeus. També va crear el Centre d’Estudis d’Història Internacional, la revista Estudis d’Història Moderna i l’Índex Històric Espanyol.

Vicens Vives va ser un dels pocs historiadors que van quedar a Espanya durant el franquisme, ja que la majoria havien marxat exiliats. Es va centrar durant els primers anys d’estudi en la Catalunya de la Baixa Edat Mitjana. Algunes de les seves obres són: Noticia de Catalunya, Història social y econòmica de España y América, España. Geopolítica del Estado y del Imperio, Biografias Catalanas o Història de los remensas en el siglo XV...

L'any passat va ser Clara Usón amb una història sobre els anys 80 a Barcelona. El 2010 ha donat una oportunitat als complexos mons que envolten la vida habitual de l'oficinista, de Guillermo Saccomanno. L'argentí no va poder assistir a l'entrega del Premi Biblioteca Breve que atorga Seix Barral, per problemes de salut, però ha arribat la filosofia de la seva història. Si diem una barreja de Kafa, Blade Runner o Dostoievski ens podem fer una idea del món vital que envolta un oficinista gris amb un objectiu: mantenir el seu lloc de feina sigui com sigui... Clara complexitat sota una pàtina de normalitat..

Surrealisme 

Més enllà de la filosofia oficinista i administrativa, la creativitat científica del somni i els desitjos. Des que André Breton va escriure Manifiesto surrealista s'ha dit molt sobre aquest assumpte. Els anys 20 i 30 del segle XX van ser enormement creatius (i destructius, tot s'ha de dir). Breton, científicament, va voler deixar clares les bases d'una corrent d'art que volia revelar molts enigmes. Però li va sortir un opositor que cridava als quatre vents els seus propis conceptes. "El surrealisme sóc jo", va dir Salvador Dalí i va sembrar el món amb els seus quadres.

És una bona notícia saber que durant un temps podrem veure al Museu Dalí de Figueres Sueño causado por el vuelo de una abeja alrededor de una granada un segundo antes de despertar. El seu propietari, el Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid ha cedit temporalment aquesta obra que Dalí va pintar l'any 1944.

L'escocès Ian Rankin es va fer amb el V Premi Pepe Carvalho. En un dels moments fonamentals de la setmana negra, l'autor del solitari i pre jubilat inspector Rebus ha començat una nova sèrie, protagonitzada per Malcom Fox. Rankin estava content per rebre el Pepe Carvalho, i ha dit que Barcelona i Ediburg són molt similars.

Besaré tu cadáver
Aquest és el títol d'una novel·la policíaca de Terenci Moix rescatada per la seva germana, Ana Maria Moix, i presentada durant aquesta setmana. L'altra desconeguda de Terenci es diu Han matado a una rubia. Les dues han estat editades per Planeta, estan incloses en un mateix volum i estan prologades per Pere Gimferrer.

Moix va escriure aquestes novel·les quan tenia 20 anys i encara es deia Ramon. Es van publicar per a quiosc amb un pseudònim, Ray Sorel, en homenatge al protagonista de El Rojo i negro, el clàssic d'Stendhal. Interessant descobriment!.

De l'1 al 5 de febrer Barcelona es vesteix de negre, de Setmana Negra i Criminal. Aquest any els organitzadors utilitzaran les xarxes socials i estaran a http://twitter.com/bcnegra. L'experiment conviurà amb la programació tradicional. L'escriptor Jordi Cervera ja ha començat a escriure una novel·la titulada Serial chiken, dividida en microcapítols que es poden llegir a Twiter. La protagonista és una gallina assassina i el primer capítol diu: "He vist molts crimens, però cap com aquest, no hi ha res que justifiqui una gallina al mig de la ciutat".

La trama d'assassinats i intriga es pot seguir també des de Facebook, Vimeo i Flickr. Aquí els seguidors poden penjar fotos de les pistes que la gallina deixi per Barcelona. A més, el web principal incorpora una eina de Google Maps que permet seguir de prop els llocs del crim.

La idea té precedents a altres països, però és la primera novel·la twiter d'Espanya. Fa unes hores, hem llegit un altre capítol de la novel·la. Deia: "No té proves, comissari. No pot detenir un escriptor i un showman només per ser de Reus. Hi ha qui diu que és un mèrit".

Fora d'Internet, aqui teniu el programa d'avui: http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/programa1.html

Sorpresa Majúscula! i no només pel tema del premi Ramon LLull d'aquest any. També ha estat una sorpresa la mort de David Salinger. L'autor de The Catcher in the Rye, El guadian entre el centeno no escrivia des de l'any 65 i poca gent notava la seva vida latent, amagat i misteriós, més de 50 anys després d'escriure la seva petita gran obra, l'any 1951.

Per cert, serà veritat que Stieg Larsson no és l'autor real de la trilogia Millenium?. El seu antic cap, Anders Hellberg, assegura que és impossible que el pòstum milionari hagi escrit Els homes que no estimaven les dones... perquè la prosa del periodista mort no era molt ordenada i, sintàcticament, molt pobre. Hellberg diu que és més probable que la veritable autora de Millenium fos la companya de l'autor suec, Eva Gabrielsson, la mateixa que s'ha quedat sense l'herència dels enormes beneficis de la trilogia, ara en mans del pare i el germà Larsson.

Agafem la llibreta detectivesca i anotem algunes consideracions?

-La mateixa persona, escriptor-periodista, pot tenir dues formes d'escriure, a l'estil Dr. Jeckill i Mr Hyde? Per una banda, una més lleugera i precipitada, la del periodista que vol descriure el seu tema quan abans millor, i per l'altra, la de l'escriptor de literatura, més tranquil i perfecte? 

-No seria la primera vegada que una dona escriu l'obra literària d'un home. Això passava quan les dones no tenien dret a expressar-se. Però, que sentit tindria ara?

-L'enveja! quantes pàgines de la històries ha escrit. L'enveja, que es disfressa amb mil cares i màscares...

-Un corrector, com Gabrielsson, té una gran importància en qualsevol obra literària. Però podríem dir que corregir és igual a inventar les paraules i les històries?

-Amb el nom de Larsson s'ha fet una ruta a Suècia, s'ha creat una agència de viatges... i ara ...