Guardiola ha donat amb la tecla. Portava unes setmanes buscant la solució i l'ha trobada. Ha regirat primer el dibuix i després les peces fins a donar amb l'encaix. Del 4-3-3 al 4-2-3-1. Messi de fals nou quedava massa aïllat del joc col·lectiu (veure primera part del Barça-València). Al situar-lo per darrera d'Ibra topava constantment amb el suec, un nou massa estàtic. A la que li han posat per davant un davanter dinàmic capaç de caure a banda, d'abandonar el punt de penal constantment, com fa Henry... Eureka! L'argentí ha explotat i tot ha cobrat sentit (veure segona part del partit contra el València i el d'ahir contra l'Stuttgart). Penso que el retoc neix de l'assumpció que les peces claus de l'engranatge del mig del camp (Iniesta i Xavi) no estan tan afinats com l'any passat. Sense alta velocitat en la circulació l'equip es torna pla i previsible. El que està que se surt és Messi i calia redirigir els mecanismes per explotar el moment incommensurable de l'argentí encara que s'haguessin de prendre decisions incòmodes com deixar Ibra a la banqueta. Guardiola ha demostrat que no només és un gran gestor de grup, també sap trobar solucions als problemes a la pissarra. Podem respirar tranquils.

Minut 25 de la primera part. Higuaín supera Lloris i amb tota la portería per ell envía la pilota al pal. Hagués estat el 2-0 que catapultava el Reial Madrid cap els quarts de final de la Champions, però no va entrar. Higuaín ha passat de ser considerat el davanter més en forna de l'equip a ser comparat amb Cardeñosa en alguns mitjans. Torna a caure el Madrid a vuitens per sisena temporada consecutiva. Torna a fracassar el model Florentino. ADN Europa, prop de 300 milions d'inversió... tot per ser campions a la final del 22 de Maig del Bernabéu, un regal enverinat de Ramón Calderón. Comprar els millors cromos de l'aparador a preu d'or no et condueix necessàriament a la victòria. El Madrid continua sent un grapat de grans jugadors, no un equip. La derrota va fer aflorar les tensions internes. L'assessor de premsa de Kaká li diu covard a Pellegrini a través del Twitter, Cristiano Ronaldo mostra sobre la gespa i reiteradament la seva desesperació perquè no li passen les pilotes que ell voldria, Guti abandona el rectangle acusant algun company d'individualista i Casillas es mossega la llengua. És el problema d'ajuntar un grapat de vedettes en un vestidor. Res no es guanya des de la suma d'individualitats, tot es pot guanyar des de l'esforç col·lectiu sin tens talent. Florentino no ha aprés res del passat i va portar Cristiano, Kaká i Benzema enlloc de Cesc, Silva i Villa. A Madrid ja demanen caps i tremolen davant la possibilitat que qui pugui aixecar la orelluda al Bernabéu el proper 22 de Maig sigui... el Barça.

Dissabte passat davant del Burnley ho va llençar tot fora, desesperant. Va fallar tantes ocasions que l'Emirates el va acabar aplaudint per no matar-lo quan l'entrenador el va retirar del camp a poc del final. Ell es va mirar la graderia vermella somrient, com dient: "ho sento, ho he intentat però quan no vol entrar no entra". En canvi ahir totes cap dins, hat-trick davant del Porto a la Champions per convertir-se en un dels herois de la nit juntament amb Samir Nasri, el franceset màgic, i amb el tsar Arshavin. Caldria inventar una nova demarcació perquè Nicklas Bendtner trobés el seu lloc al camp. No és un davanter centre. Un nou ha de tenir gol i és evident que la definició no seria la seva millor qualitat. Tampoc és un home de banda. Tot i que no és un negat i tècnicament està ben dotat, tampoc és el suficientment hàbil ni ràpid per jugar d'extrem.  Aleshores... què fas amb ell? Estimar-lo o odiar-lo. Quan el veig amb aquella pinta, amb aquells cabells de punxa, amb aquella cara que tant em recorda a Ewan McGregor, amb aquella sang d'orxata penso... Que haurà vist el gran Arsène Wenger en ell? Encara no ho sé.

He assistit aquest matí convidat per la revista Don Balón a un esmorzar amb el vicepresident del Barça i precandidat a les eleccions a la presidència del club Jaume Ferrer. Impressions: no enganxa, no transmet. El seu discurs no és massa fluït, presenta deficiències des del punt de vista comunicatiu, perd el fil, està massa pendent dels papers, no sembla tenir al disc dur el seu programa. A nivell de contingut res de nou. Vaguetats, paraules, allò tan trillat d'apropar el club al soci, un nou pla de màrqueting, augmentar els ingressos, potenciar les seccions, remodelar el Camp Nou, mantenir el projecte esportiu... Parla com si estès fora des de fa temps i està a dins des del Juny del 2003, des del principi. Diu que el president i la junta estan per servir el soci i el club, no per servir-se'n. Duríssima acusació a la que no posa ni noms ni fets concrets. Curiosament fa la sensació de tenir més al centre de la diana a Sala i Martín, a Laporta i a Godall, per aquest ordre, que a Rosell. Comentant la jugada amb companys després de l'esmorzar he sentit més d'una vegada aquesta sentència: "Ferrer seria millor president que candidat". La signo.

He esperat sis mesos i qui sap si m'hauré d'acabar menjant aquestes paraules, ho faré amb molt de gust, però crec que el fitxatge d'Ibrahimovic és un error. No compararé els números del suec amb els de Samuel Eto'o al Barça. Seria el recurs fàcil. A més crec que Eto'o havia de deixar el club l'estiu passat i tancar una etapa. Del que em queixo és d'haver fitxat Ibra i no Villa, l'home que encaixaria com un guant en l'esquema blaugrana. Tinc la sensació que Ibra ve perquè era la manera d'empaquetar Eto'o, no perquè fos la millor opció. Error. I a més ens col·loquen a Maxwell, un jugador vulgar. Tornant a Ibra, no encaixa, no s'adapta. Suma 15 gols: sí, i què? Els mateixos que Pedrito. Qualsevol davanter mitjanament competent signaria aquesta xifra generant les ocasions que genera el Barça. Per molt que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí el suec no té la intensitat en la pressió que tenia Eto'o, ni la capacitat per caure a banda, genera saturació al balcó de l'àrea, no permet l'arribada de la segona línea, no desequilibra, no està precís en la combinació, perd moltes pilotes (el partit d'Stuttgart va ser desesperant), no ajuda a marcar una pausa al mig del camp que permeti l'equip recuperar la posició... Els seus defensors argumenten que li dóna a l'equip l'opció de jugar directe, que s'imposa en el joc aeri. Això no és l'Stoke City, és el Barça, aquí juguem per terra i no ens ha anat malament. Ibra és un magnífic jugador, però no el davanter que necessitava el Barça.

He passat un parell de dies a Madrid. Vaig arribar hores desprès que els blancs perdessin 1 a 0 a Lyon. Sort! Només 24 hores abans l'estat era d'absoluta eufòria entre els madridistes. Ja es veien campions de lliga (ells conten amb els tres punts del clàssic del Bernabéu) i ‘la décima' venia en camí. Dimecres però tot era diferent. Ja ningú parlava del partit del Calderón. El cabreig era monumental després de constatar les mancances de l'equip a Gerland. Al centre de la diana Kaká, que no està responent a les expectatives, i Pellegrini, a qui acusaven d'haver fet un pas enrere alineant Mahamadou Diarra. Avui la final de la Champions a Madrid genera pànic. Pel Barça és la gran il·lusió. Què més es pot demanar desprès de guanyar sis títols al 2009? Guanyar la Champions al Bernabéu. En canvi pel Madrid és un autèntic ‘marrón': "como no ganemos la champions con lo que se han gastado...". I encara pitjor: "como la gane el Barça...". Els que no s'enganyen veuen més factible la segona opció que la primera. Aquesta és la reflexió que més he sentit aquests dies en boca de seguidors madridistes a la capital d'Espanya on per cert es menja sensacional i es tiren les canyes com enlloc.

Al Atlético li va sortir tot bé ahir, al Barça res. La derrota és justa i merescuda. Guardiola segur ha revisat mil i una vegades el partit embogit de la temporada passada per evitar que es repetís la història i al final no va resultar tan diferent. La clau estava en assegurar el control, jugar al camp del rival, lluny de la teva porteria, no perdre pilotes en fase de construcció que et poguessin generar contres del rival, vigilar l'esquena de la defensa, pressionar a dalt... Tot a l'inrevés. Mai el Barça va controlar el partit, les pèrdues en zona compromesa van ser constants, va faltar precisió en la última passada, Forlán i Agüero van trobar espais entre els centrals i Valdés, i qui va pressionar va ser l'Atlético. Víctor s'empassa el gol de falta de Simao, Jeffren va estar incòmode al lateral, Puyol va intentar apagar els focs, a Milito encara li falta, Maxwell ni fu ni fa, Sergio es va veure superat per Tiago, Xavi va perdre moltes pilotes, Iniesta va estar intermitent, Messi desencertat, Pedro imprecís i Ibra desendollat. Espero que només sigui un mal dia. Veurem. Resulta curiós que precisament quan el Barça ha deixat de jugar entre setmana l'equip es mostra espès, sense espurna... i s'encadenen lesions musculars que comencen a afectar alguna de les peces claus com Alves i ara Xavi, i això sí resulta preocupant.

Amb el tema del ‘villarato' he anat passant de la sorpresa, a la indignació fins arribar a la indiferència. Intentar desprestigiar les fites del Barça de les sis copes amb el futbol que ha exhibit em sembla injust, baix. D'això se'n diu victimisme, ho coneixem prou bé perquè sovint l'hem practicat aquí. Segurament en les darreres setmanes hem caigut a la trampa d'entrar a discutir si l'agressió de Cristiano a Mtiliga era expulsió, si el gol de Pedro a Gijón era fóra de joc o si Abidal comet penal sobre Pedro Ríos... Però fins aquí. No seguim alimentant la fal·làcia. Ells a la seva (amb els seus fantasmes, el seu villarato i la seva bilis) i nosaltres a la nostra (gaudint de Messi, Xavi, Iniesta i companyia).

Després de la plantada de dimecres passat avui sí Alfons Godall, vicepresident i alhora precandidat a la presidència del Barça, ha passat pel ‘Què has dinat?' de COM Ràdio. Abans que el Sergi Mas li pogués preguntar res s'ha disculpat davant del Sergi, la ràdio i l'audiència per la desconsideració de la setmana passada. Bon inici i intel·ligent postura. Haig de reconèixer que l'actitud d'Alfons Godall davant del micro m'està sorprenent positivament. L'he seguit atentament en les diferents intervencions a través de les ones aquests darrers dies. Parla clar, directe, planer, se'l veu segur, té el discurs ben après. S'apropia de tot allò positiu que ha fet Laporta i rebutja el dolent. La estratègia és bona però no caiguem en la trampa. Godall està al costat de Laporta des del principi i és corresponsable de les coses bones i de les dolentes també. Té dos problemes: la popularitat (Laporta ha acaparat tant l'atenció mediàtica que la resta són desconeguts pel gran públic) i la credibilitat (la que Laporta ha anat dilapidant durant els darrers set anys). Sembla preocupat perquè li respectin la intimitat (el president del Barça ho és les 24 hores del dia, cosa que a Laporta se li ha oblidat sovint) i se'l veu neguitós perquè Sandro Rosell salti a l'arena. Li tenen ganes. No crec que l'ajudi massa que Laporta i Sala i Martín siguin els protagonistes de la seva campanya. De moment ha demostrat defensar-se prou bé tot solet.

Cadascú a casa seva fa el que vol, faltaria més. No donaré noms, tampoc cal. Simplement un comentari sobre el paper del periodista esportiu opinador arrel del cas Cristiano Ronaldo. Entenc perfectament que el circ futbolístic és un espectacle, un teatre, un ‘divertimento'. Estic a favor de les tertúlies i de la presència dels periodistes esportius a les tertúlies, sovint les modero i de vegades hi participo. El que no m'agrada és el rol de periodista ‘forofo' que molts adopten defensant sovint postures difícilment defensables únicament en funció del interessos de l'equip que fa que el seu diari vengui més exemplars o que la seva ràdio sigui la més escoltada o que la seva tele sigui la més vista. Si el teu mitjà ven Barça Cristiano Ronaldo mereix anar a la presó i sense fiança. Si ven Reial Madrid s'ha de sancionar Mtiliga (el chico del Málaga com diu Ronaldo) per colpejar amb el nas el colze de Cristiano. Aquesta tendència neix a Madrid i ens estem contaminant aquí. Els periodistes anem a les tertúlies en teoria perquè disposem d'informació privilegiada, perquè tenim una relació més estreta amb els protagonistes del ‘tinglado' que la resta dels mortals, o perquè ens passem el dia veient futbol i tenim més bagatge, coneixements i elements de judici que l'aficionat corrent. Quan opinem hauríem de ser capaços de fer-ho amb la màxima equanimitat possible al marge dels colors, que també és molt lícit que cadascú tingui els seus, fins i tot que no els amaguem. No crec que el nostre paper hagi de ser el d'anar a les tertúlies amb la bufanda al coll, a veure qui crida més, o qui defensa amb més vehemència i sovint mala educació els interessos d'un determinat equip. Correm el perill de perdre credibilitat, el nostre principal patrimoni.