Sincerament, crec que el RCD Espanyol no rebatejarà el nou estadi (notis que no dic nou camp) de Cornellà-el Prat amb el nom del malaguanyat Dani Jarque. Suposo que el club té la idea de vendre el nom de la instal·lació a alguna empresa i mirar de treure alguns calerons extres que els anirien molt bé als blanc-i-blaus. Opino, i que se m'entengui bé, que a tots ens ha dolgut molt la mort de Jarque però per batejar un estadi penso que s'han hagut de fer més coses per a un club que no pas el fet de jugar més o menys bé. Desenganyem-nos, Jarque era un jugador esplèndid i tenia un futur brillant per endavant però, amb aquests arguments, no n'hi ha prou.

En canvi, proposo a la directiva blanc-i-blava que canviï d'una vegada per totes el nom del Ciutat de Barcelona que té el seu torneig d'estiu. El club ja no té la seu a la capital catalana i, per tant, crec que aquesta és una raó de pes. Per tant, no costaria res a Sánchez Llibre i companyia instaurar el Primer Trofeu Dani Jarque. Quedat dit!.

Quina putada! Quina putada (sense perdó). La mort sobtada de Dani Jarque m'ha deixat gelat i commocionat. El que són les coses. Dissabte al migdia estava pensant en renovar el blog i li pensava dedicar un post a Dani Jarque. Volia escriure quatre ratlles en les quals pretenia subratllar la seva gran feina al RCD Espanyol i reivindicar la seva figura tot analitzant-ne la seva excel·lent col·locació, el seu més que acceptable joc aeri, la solidesa que oferia al darrere, la seva jerarquia.... El sentit del meu escrit era recordar-li al FC Barcelona que no calia anar a Ucraïna a buscar un central quan, al costat de casa, hi havia un noi que es deia Dani Jarque i que podria ser un ferm candidat a reforçar aquesta posició a l'equip de Pep Guardiola. Tot això passava pel meu cap només unes hores abans que es conegués la trista (tristíssima) notícia. Ara, però, tot ha canviat. Res ja no importa. Desgraciadament, Dani Jarque ja no és entre nosaltres. No puc fer res més que enviar una forta abraçada per la seva família i per a la gent de l'Espanyol. Quina putada, noi!.

Sensacional. Mentre s'estan disputant els Mundials de Roma de natació creix la polèmica sobre els banyadors que fan caure rècords del món com a xurros. Les marques no duren ni cinc minuts i la piscina italiana és un no parar. El pobre cronòmetre no té ni un segons de descans. Deixant de banda que la FINA hagi decidit declarar legals temporalment els banyadors de poliuretà (segur que no té res a veure amb què les cases implicades patrocinin amb força calés la competició), ara resulta que s'ha creat una nova professió: l'investigador (o el científic) de culs.

Es veu que la FINA ha detectat que els banyadors no actuen de la mateixa manera sobre els nedadors. Resulta que aquells o aquelles que tinguin el cul més sortidet que la resta tenen avantatge ja que se'ls crea una major cambra d'aire que afavoreix la flotabilitat a la part baixa de l'esquena.

Els científics examinaran amb especial atenció els Jaked ja que poden arribar a permetre acumular un litre d'aire en diferents bombolles, repartides pel cos, donant un índex de flotabilitat superior al que marca la llei. Resulta que els Jaked (perdó, volia dir Adidas) tenen una impermeabilitat total que els fa susceptibles de ser il·legals davant la impermeabilitat del 50% que permeten els grans rivals d'Speedo. Els jutges, doncs, com folls buscant bombolles d'aire al culet, a l'entrecuix i entre els pits de les noies que es veu que són els lloc més habituals en els que es formen les bombolles.

I parlant de culs... és veu que és habitual veure'n a la zona mixta. Resulta que el Jaked es trenca amb facilitat i que, quan peta, ho fa de veritat pels materials amb els quals està teixit. Apareixen uns sets al banyador que no tenen marxa enrere i que deixen al descobert parts de la pell dels nedadors. Això sense tenir en compte que cada nedador ha de destinar entre 20 i 25 minuts en posar-se'l i estar-se un quart d'hora per treure-se'l. Ideal per si se t'ha trencat i t'esperen a la sortida!

José Mourinho, el tècnic de l'Inter, es deu estar fent un tip de riure. El portuguès, hores d'ara, encara no entén com és que li han caigut a les mans 45 milions d'euros i el millor davanter del món. Samuel Eto'o li ha caigut del cel a canvi d'un Ibrahimovic que, per més joc aeri que digui Guardiola que pot aportar, és a anys llum (repeteixo anys llum) de l'africà.

A Guardiola, home analític on els hi hagi, el Barça li ha degut demanar que digui davant els mitjans que no comptava amb Eto'o. Que ho miri de justificar com pugui. El de Santpedor va haver de recórrer a allò de les sensacions perquè no tenia cap manera de justificar la marxa d'un Eto'o que és molt estimat pels seus companys i que, avui, no té rival. Sensacions? Ja! i Mourinho va rient! D'acord que Eto'o és un bocamoll i que moltes de les seves declaracions haurien d'haver-se fet en la intimitat del vestidor però el camerunès sempre ha tingut més raó que un Sant.

El FC Barcelona se'l volia treure de sobre. No volia que Samuel Eto'o marxés de gratis el 30 de juny de l'any vinent i ara s'han d'escudar en el mal caràcter i en la Copa d'Àfrica. I Mourinho ja està escollonat del tot. Ah, per cert! Estaria bé analitzar quin paper ha tingut en l'operació el franquista Alejandro Echevarría (excunyadíssim de Laporta i íntim d'Eto'o) donat que Laporta no volia veure cap dels dos ni en pintura.

Al meu modest entendre només hi ha un recanvi per a Eto'o avui: Fredéreick Kanouté.

I no ho dic pels famosos pinganillos que penso que només són una maniobra de distracció per evitar afrontar el problema real. En el moment d'escriure aquestes quatre ratlles, encara no s'ha trobat cap positiu en el que portem de Tour. Bona notícia? Desgraciadament, ho dubto. No crec que un esport tan tacat en els darrers anys hagi deixat de banda les fraudulentes pràctiques que l'han fet famós darrerament. És increïble que, aquestes alçades, la maquineta encara no hagi desemmascarat ningú quan le Grande Boucle havia destacat, fins ara, per ser implacable amb els tramposos.

Però, reflexionem una mica. Els ciclistes estan nets? S'han relaxat els controls en la gran cita del ciclisme internacional? Han evolucionat tant els productes prohibits que els fan impossibles de detectar? El Tour no vol matar la gallina dels ous d'or i sacrificar la salut dels ciclistes i el bon nom d'aquest esport a costa del negoci?

I si em permeteu, una anècdota. Dissabte, a Andorra, es va viure una situació curiosa. Malgrat que la pròpia ministre de Sanitat francesa havia visitat que es vigilaria estretament Lance Armstrong, un metge de la UCI va visitar l'hotel de l'Astana (equip del texà i Contador) per avisar-los amb 50 minuts de marge que havien de passar un control antidopatge. I, a més, ho va fer sense el vigilant que l'ha d'acompanyar segons marca el protocol. Les normes de la UCI marquen que no poden passar més de 10 minuts entre l'avís i el control per evitar que els ciclistes puguin ingerir alguna substància que maquilli el dopatge. Anècdota? Jo crec que no.

199 periodistes i jo hem assistit a la presentació de Shunsuke Nakamura com a nou jugador del RCD Espanyol. L'acte ha estat multitudinari i s'ha fet a les noves instal·lacions del club català a Cornellà-el Prat. Era l'estrena oficiosa abans de la gran presentació del dia 2 d'agost contra el Liverpool i les sensacions són més que bones. Boníssimes.

És un estadi fantàstic. A la mida d'un club com l'Espanyol, ni massa gran ni massa petit. Mirant-lo un arriba a tenir aquella sensació de pensar que és impossible jugar-hi malament. Ja s'hi respira futbol i això que encara no s'hi ha jugat cap partit. Però el millor és la grada. L'equip notarà l'alè del públic al clatell i convertirà el camp de Cornellà-el Prat en una autèntica olla a pressió. I més quan l'experiència més recent ens col·loca al desangelat estadi de Montjuïc. Serà agradable jugar a casa pels de Pochettino i serà molt complicat pels equips rivals enfrontar-se a l'Espanyol.

Ara bé, l'únic problema que li veig són els accessos. Hores d'ara és complicat accedir al camp i aconsello la família perica que deixi el cotxe a casa i es desplaci en transport públic. S'ha muntat un enrenou considerable per treure les 7.000 persones que han anat a veure Nakamura i no em vull ni imaginar que passarà el primer partit de Lliga quan el Reial Madrid galàctic visiti l'estadi de Cornellà-el Prat.

El FC Barcelona no ha d'anar al darrera de ningú i, en tot cas, han de ser els futbolistes els que han de plorar d'emoció per la trucada del club català. No és cap secret que David Villa volia jugar al Reial Madrid. De fet, se'n moria de ganes. Ara bé, com sembla que no anirà al Bernabéu, l'asturià hauria de fer veure que li faria molta il·lusió jugar al FC Barcelona. Des de l'entitat blaugrana ja no saben com demanar-li que pressioni públicament el València i que menteixi assegurant que vol venir a Catalunya. I ell, com si sentís caure la pluja d'Astúries. Jugadors així no es necessiten a Can Barça. Volem gent compromesa i que es mati per vestir la samarreta. Ja es poden confitar Villa. Per cert, jo seré, a mort, defensor de Samuel Eto'o.

N'estic fart. Ho sento, però és així. Estic cansat que la premsa esportiva espanyola, emparada en un suposat honor patrio (sempre carrincló, ensucrat i desfasat), s'hagi dedicat a torpedinar els esportistes d'altres nacionalitats que l'únic pecat que cometen (pobres d'ells) és el de competir contra un espanyol.

Un espanyol que, casualment, mai té mal caràcter, ni provoca problemes, ni té un mal perdre... sinó que es caracteritza gairebé sempre per la "raza y honor" que exhibeix. Quin tuf més ranci! No hi ha res millor per potenciar el teu protegit que inventar-se o alimentar suposades rancúnies i odis entre figures de primer nivell. Ja se sap que no hi ha res que vengui més que un dolent, que un bon enemic..

Ho van fer amb el pobre Lewis Hamilton que l'únic pecat que va cometre va ser intentar ser el millor en l'any del seu debut a la F1. Es va crucificar l'anglès i el circ mediàtic espanyol va ser tan gran que va aconseguir que el tibat i orgullós Fernando Alonso caigués bé fins i tot als seus detractors.

Ho estan fent ara amb Lance Arsmtrong. Enlloc de destacar les virtuts d'Alberto Contador (que, per cert, són moltes) es dediquen a intoxicar atacant un campió i tot un exemple com Lance Armstrong. Que si el texà ha traït el madrileny, que si li fan el llit al de Pinto, que si hauria de ser ell el cap de files de l'Astana...

Encara sort que Sergio García és un bluf de campionat i no n'encerta ni una ja que, sinó, ens hauríem de menjar una nova campanya espanyola de suport al de Castelló i de desprestigi al rival. Aquest cop, la víctima seria el gran Tiger Woods. S'atreviran també amb Roger Federer? També es qüestionaran els seus èxits? Afortunadament crec que amb el campió suís no podran. Però, ho intentaran?

Afortunadament, Rafa Nadal, Fernando Alonso o Alberto Contador ja són prou bons en si mateixos per defensar-se solets. No necessiten de conxorxes poc esportives, i alimentades per perillosos arguments polítics, per ensenyar al món el gran talent natural que tenen.

Diumenge era dinant a casa dels meus sogres i hi havia la televisió posada. Parlaven d'esports i vaig parar l'orella. Com no, informaven dels fitxatges del Reial Madrid i, en el llastimós to desenfadat que li donen als seus informatius, van anunciar que havien donat la volta als fitxatges de Cristiano Ronaldo i Ricardo Kaká i que ens n'oferirien una visió inèdita. Caram! Vaig pensar. Què ens oferiran? Vaig fer callar als sogres (no els agrada el futbol) i em vaig disposar a veure què em plantejaven de novedós sobre un tema tan trillat i que s'ha analitzat des de tots els angles.

Inèdita va ser la visió... però em va provocar vergonya aliena. Els periodistes que feien el reportatge van anar al barri de Chueca de Madrid (conegut per l'ambient gai que hi impera) armats amb dos grans cutre cartrons amb els cossos i la cara del brasiler i del portuguès. La gràcia del reportatge se suposava que era veure quina era la boja més boja que enxampaven i preguntar-li amb quin dels dos futbolistes es quedaria. No m'ho podria creure! Això és un altre angle d'una informació que se suposa seriosa? És informació esportiva? És informació? Per cert, va guanyar Cristiano Ronaldo per àmplia majoria encara que hi van haver molts entrevistats que van assegurar que es quedarien amb els dos. Vergonya aliena!

Odio les dobles morals. Aquests dies se m'ha plantejat un dubte i m'agradaria saber si vosaltres me'l podríeu ajudar a resoldre. Pau Gasol ha estat seleccionat per Sergio Scariolo per prendre part en l'Eurobàsquet de Polònia del setembre. Quan un jugador ha estat convocat per Espanya, té l'obligació d'anar-hi sempre i quan no s'acredita una lesió que posi en perill la pràctica esportiva.

Em pregunto... Per què tanta comèdia amb Pau Gasol? Qui si hi vaig, que si no hi vaig... Ha estat seleccionat i punt. I sinó, que Scariolo hagués parlat amb ell abans d'anunciar els 12 escollits. Pau Gasol té l'obligació de ser-hi i defensar la samarreta que tant li agrada com ha deixat ben clar sempre que pot.

En canvi, recordo que quan es va rumorejar que Oleguer seria seleccionat per Luis Aragonés, els mitjans (especialment madrilenys) van muntar un ciri considerable per la possible renuncia del vallesà. L'amenaçaven tot avisant-lo amb sancions i altres càstigs. Els seus motius, presumptament, eren polítics però, a la pràctica, estem parlant del mateix. D'una renúncia. Peti qui petit. Oleguer també hauria pogut al·legar que estava petat i aquí pau i després glòria. Per què Pau Gasol sí i Oleguer no? Per què un pot triar i l'altre no?