Publicat al diari Avui l'11 de juliol del 1988.

Josep Gomis va ser procurador en Corts i alcalde de Montblanc durant el franquisme. Ara és conseller de Governació i, per tant, els dies en què Jordi Pujol sigui fora de viatge, ocuparà ell la presidència de la Generalitat de Catalunya. Es veu que això és un gran escàndol. Els dolguts, en canvi, no diuen ni piu sobre el fet que Joan Carles I és el nostre cap d'Estat. Què feia el rei políticament durant el franquisme? És ben sabut que no militava precisament al PSP de Tierno Galván... I Adolfo Suárez? I Salvador Dalí? I Socias Humbert? I Carles Sentís?

La democràcia actual neix gràcies a la reconciliació entre els hereus dels vencedors i els dels vençuts a la guerra civil. En el nostre règim democràtic i autonòmic, els únics inhabilitats per a l'exercici de la política són els colpistes i els terroristes. Fora d'aquests, tothom és prou digne per ocupar un càrrec a les institucions, des del de bidell fins al de cap d'Estat.

Però diguem-ho tot. Els que militaven en l'antifranquisme democràtic, això sí, tenen un mèrit que els altres no tenen. No el tenen els que eren a les institucions del règim anterior. Tampoc no el tenen els nombrosíssims despolititzats de l'època. Ni tampoc els que s'enquadraven en l'extrema esquerra comunista, i consideraven que la democràcia és una cosa burgesa i menyspreable, tan burgesa i tan menyspreable com el catalanisme, com és el cas de Jordi Solé Tura.

De tota manera, Déu n'hi do la quantitat de gent que va fer política en l'antifranquisme democràtic, des de Jordi Pujol, que fins i tot va haver de patir anys de presó, fins a Raimon Obiols, que sempre ha militat en una esquerra inequívocament democràtica, passant per mi mateix, que no sóc ningú, però sóc el que firmo aquesta opinió i per això ho dic.

Vet aquí una reflexió personal plenament vigent, més de vint anys després: són les mateixes paraules amb què comentava l'article de la setmana passada, sí, però també van com l'anell al dit un cop rellegida aquesta columna de l'hemeroteca personal.  

Publicat al diari Avui el 4 de juliol del 1988.

Amb un llibre sobre les dones i l'amor, Shere Hite acaba de completar la trilogia coneguda com a Informe Hite. És la discussió de mai no acabar, i a mi m'agradaria ficar-hi cullerada.

L'equació dones/homes igual a feminisme/masclisme igual a futur/passat igual a civilització/barbàrie igual a bo/dolent és un simplisme inacceptable.

El masclisme tradicional, brutal i groller, encara és ben viu aquí, sobretot entre la classe obrera i els desocupats.

Hi ha molts homes que se senten progressistes -són tècnics o professionals qualificats, excomunistes, ara prosocialistes, seriosos ells- i que conserven l'esperit masclista, cosa que demostren, per exemple, quan en privat desqualifiquen determinades persones pel fet de ser dones.

També hi ha els homes penitents. A la mínima, es flagel·len per redimir els pecats del seu sexe: és veritat, som uns masclistes, no tenim remei, aquest és l'himne que canten.

Hi ha, a més, els que pateixen complex de culpabilitat occidental. Una cosa és Europa i els Estats Units, diuen, i una altra el Tercer Món. Prou problemes tenen, pobra gent; hem de respectar cultures com la islàmica i no voler exportar-los feminismes ni coses així.

A veure. El feminisme és una causa justa. El principi de la igualtat de la dona és una conquesta de la humanitat i no pas una curiositat de l'estil de vida occidental; per tant, cal defensar-lo arreu del planeta. Els homes ni hem de mantenir el tronat masclisme de sempre, ni el nou masclisme refinat, ni tampoc cantar a cor un mea culpa col·lectiu. Tenim un paper actiu i propi a fer: forjar un home nou en harmonia amb la dona nova que està construint el feminisme, per fer plegats una humanitat nova i millor.

Vet aquí una reflexió personal plenament vigent, més de vint anys després.

Publicat al diari Avui el 27 de juny del 1988.

Un cop morta i enterrada la dictadura, la llengua catalana va ser despenalitzada. La fase següent ha consistit a salvar la convivència, estendre la comprensió del català i iniciar la normalització. Ara és l'hora de començar una etapa nova, la de l'avenç decidit cap a la normalització plena. En aquest sentit, la llengua de la petita pantalla és essencial. Abans no vinguin les privades, convindria donar un cop de timó a les nostres televisions públiques.

TV3 hauria d'eixamplar l'horari i començar la programació cada dia de bon matí, amb vint-i-quatre hores seguides els caps de setmana i, a la llarga, amb emissió ininterrompuda. Fa falta un segon canal de TV3, competitiu però complementari de l'altre, digui el que digui el govern de l'Estat -el problema del català no és tant que no tingui Estat propi, sinó que té l'Estat en contra!

Un nou canal -català- de TVE, tal com proposa Jaume Sobrequés en nom del PSC, no és una mala idea, però, per què no aplicar el federalisme a TVE? La segona cadena podria ser esportiva, i basada en retransmissions que compartirien la imatge però no la locució, com ja passa ara, i en espais desconnectats. TVE-1 podria tenir unificada la compra de sèries de televisions estrangeres, de pel·lícules de cinema i d'imatges de notícies de l'exterior, però l'horari d'emissió podria ser diferent a cada autonomia, com ja ho és des de sempre a Canàries, i incloure-hi programes propis de cada comunitat o grup de comunitats, per exemple, d'una mateixa àrea lingüística. Aquí tindríem quatre televisions públiques en català, i a fora també hi sortirien guanyant, de manera que no és una idea insolidària. Tècnicament és possible. Econòmicament és viable. Políticament és federalista.

És curiós. Allò que jo proposava al segon paràgraf d'aquest article del 1988 aviat es va fer realitat: les vint-i-quatre hores d'emissió diària a TV3 i un segon canal de Televisió de Catalunya. En canvi, del federalisme lingüístic que jo plantejava al tercer paràgraf, res de res. Decididament és ben veritat: el problema del català no és tant que no tingui Estat propi, sinó que té l'Estat en contra!

Publicat al diari Avui el 20 de juny del 1988.

Entre nosaltres, les fronteres entre allò que és legítim -no dic legal, dic legítim- i allò que no ho és no són per a tothom les mateixes. I no pot ser. Cal que tinguem clars els límits dins els quals hi ha la civilització i fora dels quals hi ha la barbàrie. Hi ha que es pensen que aquests límits els marca la Constitució espanyola, i s'esveren perquè al nou Parlament català hi ha diputats independentistes, i perquè la Crida fa una magna assemblea popular. Per a ells, la frontera és l'independentisme. La cosa coincideix aquests dies amb l'enrenou del possible alliberament dels militars que van intentar el cop d'Estat del 23-F i amb l'empresonament de Carles Castellanos, amb intercanvi d'acusacions de col·laboració amb Terra Lliure i de tortures.

Cal dir ben alt que a l'Europa occidental de final del segle XX el límit entre civilització i barbàrie és, exclusivament, la violència. Sense violència és legítim defensar-ho tot, des de la independència dels Països Catalans fins a l'Espanya imperial. Per tant, els d'Aliança Popular, els col·leccionistes de segells, els de la Crida i els teleespectadors de Filiprim es troben inequívocament dins els límits de la civilització, exactament igual que aquells que no simpatitzem amb Aliança Popular, no ens agraden els segells, no ens convenç  la Crida i no ens diverteix gaire Filiprim. Són fora dels límits els colpistes i els torturadors, els violadors i els atracadors i, també, els terroristes, sigui quina sigui la seva bandera.

N'hi ha que no els dóna la gana de distingir entre independentisme i terrorisme o entre colpisme i dreta democràtica. Juguen amb foc. El que sap greu és que, si a última hora calen foc, tots haurem de córrer a apagar l'incendi.

Elevar l'actualitat a reflexió: vet aquí un bon lema per a un articulista. Si la reflexió és perdurable, a més, podrà rellegir-se la mar de bé més de vint anys després.

Publicat al diari Avui el 13 de juny del 1988.

Ha arribat l'hora d'instaurar a Catalunya un clima de concòrdia nacional i progressista. Tenim per davant quatre anys sense eleccions autonòmiques i tres sense municipals. O ara o mai. Entre Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana hauria d'existir una entesa estratègica al servei de quatre objectius essencials: aprofundir la nostra autonomia política, avançar en la normalització del català, tirar el país endavant econòmicament i atenuar els desequilibris socials i territorials que pateix la societat catalana.

Perquè aquesta concòrdia sigui un fet caldrà, però, superar algunes pegues. Que els socialistes deixin de negar el caràcter progressista de CiU, que els de la coalició que ocupa el Consell Executiu reconeguin el caràcter nacional del PSC: que els uns i els altres enterrin la cantarella estèril del "nosaltres ja ho voldríem, ja; són ells, els que no ho volen". Que no se segueixi el mal exemple del pacte cultural, que a la llarga només ha servit per malmetre la carrera política d'un home valuós com és Joan Rigol i perquè els socialistes, en nom de la concòrdia, n'hagin fet un motiu de discòrdia. Que la gent raonable, que som la immensa majoria, no fem cap cas ni a antipujolistes ni a antisocialistes, perquè tots dos comparteixen una mateixa voluntat de divisió del poble català.

Ens cal aquesta nova dinàmica de concòrdia nacional i progressista com l'aire que respirem i cadascun dels nostres partits hauria de cedir una mica per fer-la possible. Tot per Catalunya. Ens hi juguem el futur de Catalunya. Amb aquesta iniciativa es pot. És el millor per Catalunya. I és el que li hauria agradat al president Tarradellas, que era un apòstol de la unitat.

L'entesa estratègica, la concòrdia nacional i progressista era necessària l'any 1988 i és ara encara més necessària entre les quatre forces polítiques catalanes procedents de l'antifranquisme: CiU, PSC, ICV i ERC.

Publicat al diari Avui el 6 de juny del 1988.

No compta les hores, compta els viatges. Li'n falten dos per plegar. De Cornellà a Horta i d'Horta a Cornellà. Sempre igual, amunt i avall per la línia blava; és així com ell compleix la condemna bíblica de treballar per guanyar-nos el pa. Aquí ningú no regala res. N'hi ha que fan una vida regalada, això sí, però no van en metro. I menys com a cap de tren.

Cap de tren. Quin nom tan poca-solta! Ell no mana ningú i el tren el mena el conductor. Obridor i tancador de portes, n'haurien de dir. Vindrà un dia que suprimiran aquest ofici, de tan absurd com és. De jovenet ja va complir l'altra condemna, la de la mili. El temps mort de les guàrdies s'assembla al temps mort de l'itinerari mil vegades repetit. Però llavors es delia comptant els dies que faltaven per llicenciar-se. Era una il·lusió sense sentit, perquè, total, per anar a parar a aquesta feina subterrània... Ara podria comptar els anys que falten per jubilar-se: trenta-dos. I aleshores, què? Ser vell deu ser avorrit.

És clar que també la seva joventut, les tardes de diumenge, els dies de la mili, quin avorriment! Molta gent troba que la vida és curta, però la seva vida es fa llarga, inacabable. En fi, més val tranquil·litat i bons aliments. Que no li passi com a aquell company, que va voler fer-se el valent amb uns carteristes i el van deixar estès a terra. Poca broma. I algú li ho agrairà? Ningú. La gent ni el mira. Com si no hi fos. A les hores punta l'aixafen; i ell allà, tot el sant dia, dret, uniformat, que a cap dona no li quedi la bossa fora, que a cap paio de l'andana no li quedi el peu dintre. Mirar les ties bones és l'única distracció; però d'enraonar, res. És clar, ningú no li dirà: quin sol tan maco que fa avui, si ell està entaforat allà, on tant se val que sigui primavera o tardor.

Quan arriba a l'última parada, crida: final de trajecte! Bé, només ho pensa, en realitat no diu res. Calla. Plega. Fins l'endemà.

Final de trajecte, també, d'aquesta sèrie de vuit retrats al metro dels anys vuitanta.

Publicat al diari Avui el 30 de maig del 1988.

Hi ha velleses crispades, desolades, que són com un temple enrunat, deixat de la mà de Déu i oblidat per tothom. Però també hi ha velleses tranquil·les, plenes d'aquella saviesa desapassionada i serena, pròpia dels qui tenen molts anys damunt les espatlles i viuen en pau amb ells mateixos i amb el món. Com aquest vell, polit i educat, assegut en un vagó de metro, camí de cal metge.

Dóna gràcies a Déu per les moltes coses que li ha regalat la vida i es resigna als mals ineluctables, com les xacres de la vellesa, com la mort. De vell enllà ningú no pot passar, havia sentit a dir a casa quan era petit; perquè, encara que sembli mentida, tots els vells un dia van ser infants. Ara, en aquesta edat, tot li fa gràcia. La seva rialla és neta i suau com la pluja amable que xopa els camps assedegats i neteja l'aire brut de les ciutats. Ben segur que el Déu d'aquest vellet no deu ser pas el Déu jutge omnipotent, sinó el Déu misericordiós i compassiu, rialler i tot, amb els pantalons ben planxats i el nus de la corbata ben fet, un avi que mira els humans amb els mateixos ulls amb què ell contempla els seus néts. Però últimament no està gaire catòlic; ve de dinar amb el més gran dels néts, que ja és tot un home, i no s'ha pogut acabar el dinar.

- I mira que n'he arribat a menjar jo, de bacallà. N'he menjat cuinat de totes les maneres i sempre m'ha agradat...   

- És que vuitanta-quatre anys són molts anys, avi. 

- També hi arribaràs tu, en aquesta edat!

El vell és digne i no vol que ningú el compadeixi. L'avi podria fer seves aquelles paraules antigues que l'escriptor Nikos Kazandzakis va triar per a l'epitafi: "No temo res. No espero res. Sóc lliure!".

Han passat més de vint anys: el nostre avi ja ha viatjat més enllà de l'última parada, a l'estació inexistent i freda on ens espera en silenci.

Publicat al diari Avui el 23 de maig del 1988.

No hi va mai, en ferrocarril subterrani. Però avui el Panda és al mecànic, i en Manel, com cada dia, ha agafat l'R-25 per anar a la feina, i com que el col·legi dels nens és a tocar d'una boca de metro, i l'estació de Tres Torres és al costat de casa, doncs mira: un dia és un dia. És una senyora ocupada, la senyora. A veure. Som dilluns: al matí, després d'encarrilar la dona de fer feines, que, per cert, és molt complidora, quina diferència amb la d'abans, que era una barruda, bé, és igual, fora problemes, cap al gimnàs. A la tarda, a prendre cafè a casa de la Mercè, que tota la vida s'havia dit Merceditas, però vaja. També hi eren la Marga i la Victòria, és clar. Hem parlat de tot. Al pis aquell de l'altre dia es veu que ara hi venen unes faldilles maquíssimes a uns preus increïbles. Fer exercici i mirar-s'hi en el menjar són les dues coses principals per fer goig. Els fills, renoi!, vinga col·leccionar suspesos. Sort que aviat ens instal·larem tota la família a Calella de Palafrugell, com cada estiu. Ah! Sí, sí, i l'hivern que ve tornarem a anar a esquiar a Vaqueira totes quatre amigues, dones soles, una setmana sencera; oi que en Manel va a congressos?, doncs, au! Quan passi per aquell quiosc he de comprar una revista, em sembla que compraré el Marie Claire. Cap preocupació, cap por. L'únic daltabaix fora que al Manel li agafés un infart i s'hi quedés o, pitjor encara, que la deixés plantada i se n'anés amb una de més jove, com va fer l'home d'una que coneix la Mercè. Però, tranquil·la, no passarà res.

Ella viu una vida plàcida, confortable. Aigua tèbia. No és una persona madura, ni podrida, ni prometedora, ni fracassada: és una nina gran.

Dels vuit retrats de metro que ara reedito, aquest és el sisè.

Publicat al diari Avui el 16 de maig del 1988.

Un viatge en metro és una cosa fantàstica si es mira amb els ulls meravellats i nets d'un infant, que pot comptar els anys viscuts amb els ditets d'una maneta i encara li'n sobren dos. És l'edat en què tot és nou de trinca, perquè totes les coses tenen l'emoció de la primera vegada. Aleshores totes les hores són joc, festa, descoberta, llum.

Descendir a les entranyes de la ciutat és llavors una aventura, mira: aquí és de nit!, i baixar per les escales mecàniques, i l'arribada del metro a l'estació, i les portes que s'obren i es tanquen, i els colors i la gent, i l'arribada a l'altra estació, i el retorn al carrer, mira: ara torna a ser de dia! El metro és un tren com el de la cançó que canten a l'escola-bressol: un tren, petitó, que corria per la via, un tren, petitó, que corria sense por. L'endemà ho explicarà als altres menuts, els de la classe blava, les primeres amistats que arrelen, també les primeres que s'allunyaran. Ells tenen ben clara una cosa i és que el món es divideix en tres menes de persones, que són: els nadons, pobres éssers desvalguts, que no saben res de la vida; els nens i nenes, o sigui, ells, que ja ho saben tot; i la gent gran, adolescents o vells, tant se val, gegants tots.

Què li espera, a aquest infant que viatja ara en metro, el dia de demà? Així com la gent gran duu el passat escrit a la cara, els infants hi duen escrit el futur. Tot allò que ha passat s'endevina mirant una cara adulta; tot allò que vindrà es veu a venir mirant una cara d'infant.

Aquest és el cinquè dels vuit retrats de metro que ara reedito.

Publicat al diari Avui el 9 de maig del 1988.

Deu tenir la meva edat, si fa no fa. És a dir, ja no és jove, però encara és jove. Disposo de quatre estacions de metro per mirar-la, per imaginar-la; és un passatemps per matar el temps mort de l'itinerari subterrani. Si ens haguéssim conegut en certa ocasió, ens hauríem besat, estimat, casat, odiat, reconciliat i potser fins i tot divorciat; hauria estat la dona de la meva vida: Manuel Vicent va pensar aquestes paraules davant d'un semàfor, mentre esperava el verd per a vianants, i abans de perdre de vista la dona que era a la voravia contrària, mirant-la. Segles de controvèrsia sobre si la nostra vida la governa Déu o la llibertat i potser són els atzars els que fan i desfan. Però tant se val.

Deu viure amb l'home de la seva vida. S'haurà il·lusionat, engrescat, enlairat, entrebancat, cansat i potser fins i tot enfonsat; haurà tocat el cel amb les mans i haurà viscut un infern. Ben segur que ningú no l'ha avisada, de bon començament, que no hi ha rosa sense espines. Que els anys fan malbé la silueta, la pell, el caràcter i tot, i s'enduen la innocència i la ingenuïtat i no ens les tornen mai més, però ens regalen a canvi una mica de saviesa. Que els anys fan ajupir el cap a l'altivesa, i erosionen la generositat com les ones el rocam, però fan créixer, en canvi, aquella tendresa indiscriminada que els antics en deien compassió, els capellans anomenen pietat i els ideòlegs, solidaritat. Que els fills -deu tenir-ne, de fills- ens tornen més vulnerables, però també més arrelats. La vida ens ha ensenyat lliçons útils per al dia de demà, però mentrestant hem hagut de caminar una mica a les fosques. Som una generació sense mestres, com totes les generacions. Només tenim companys, companys de viatge.

Aquest és el quart dels vuit retrats de metro publicats com a columna de diari fa més de vint anys i ara reeditats aquí.