Avui fa tot just un any que Obama va guanyar les eleccions planetàries, encara que no va prendre possessió fins el gener. En aquests mesos, Obama ha canviat la cosmovisió dels Estats Units arreu del món i, fins i tot ha gunyat un Nobel de la Pau, potser precipitadament. Aviat s'haurà de veure si les seves idees calen a la població nordamericana, que és l'única que el vota. De moment, en unes eleccions els republicans han guanyat posicions. Però no serà fins d'aquí a un any quan es renovi el Senat i el Congrés quan es podrà veure si Obama es manté ferm als Estats Units o la dreta retalla posicions.

L'Institut Nobel de Noruega, l'entitat que concedeix el premi Nobel de la Pau, ha decidit que enguany el guanyador és el president Barak Obama. En poc més de 10 mesos a la Casa Blanca, Obama ja ha rebut un guardó sense que encara hagi demostrat massa cosa. Crec que la decisió és precipitada, doncs encara falta molt per fer i els conflictes internacionals segueixen igual o pitjor que al gener d'aquest any, quan Obama va succeir Bush.

Obama és el primer president en actiu que rep el Nobel. Fins ara, també l'havien tingut els seus antecessors Jimmy Carter, el 2002, per la mediació de la Fundació Carter en conflictes internacionals, i qui va ser vicepresident de Clinton, Al Gore, a qui el Nobel de la Pau de 2007 li va reconèixer la feina en contra del canvi climàtic.

Ja ha començat la cursa. En 9 mesos, més o menys, el Barça tindrà nou president. Sandro Rossell ja anunciat, mitjançant la televisió nacional, part del seu equip, que haurà d'enfrontar-se, com a mínim, amb l'escollit per Jan Laporta i el seu equip, una part important del qual està vinculat a la Fundació Catalunya Oberta, inspirada per alts dirigents de CDC. Però Rossell ja ha posat un nom que també el vincula amb la Convergència dels seus inicis. Carles Vilaburrí, el primer xofer de campanya de Jordi Pujol, va a la candidatura de Rossell, que també és fill d'un dels amics de Jordi Pujol. Malgrat tot, a més de Rossell i l'home de l'equip de Laporta, hi haurà molts més candidats. Si segueixen la filosofia del doctor Carretero, és més important ser president del Barça que ser president de Catalunya. Per alguna cosa ho haurà dit. Potser per a descartar a Laporta en la política.

Mariano Rajoy ve a Catalunya a proclamar l'Alicia Sánchez-Camacho com a cap de llista per les autonòmiques (falta encara més d'un any) i torna a parlar del centre i de moderació i torna a parlar que estima Catalunya... El mateix discurs dels seus antecessors (Fraga, Hernández Mancha y Aznar). Però, ai las!, l'Esperanza Aguirre, que va per lliure, espera una setmana i recorre un decret del Gobierno pel qual Catalunya i Andalusia donin els permisos de treball. Quina casualitat que la invectiva de l'Aguirre arribi quan Rajoy i Sánchez-Camacho estan en plena ofensiva de l'enèssima moderació del PP català.

Serà que no són ni tan moderats ni tan centrats? Serà que el PP és de dretes i espanyol?

Ja fa dies que dono voltes a qui posa en qüestió l'Estat. Resulta que des de la caverna mediàtica ens intoxiquen que l'independentisme i el que ells mal anomenen "nazisocialisme català" posa en qüestió l'Estat espanyol. Fins i tot ens volen fer combregar amb rodes de molí que els poders catalans pressionen les institucions de l'Estat. En canvi, qui realment posa en qüestió l'Estat és aquesta dreta mediàtica i política. Només accepten les sentències judicials si els són favorables o s'inventen conxorxes d'espies per a justificar el malbaratament dels recursos públics.

Dissabte passat, Mariano Rajoy va aprofitar la presentació de l'enèssim candidat de la dreta espanyola a la presidència de la Generalitat, en concret Alicia Sánchez-Camacho, per dir davant de la plana major del PP que el Partit Popular acceptarà la sentència sobre l'Estatut. Algú es creu que si no els és favorable l'acceptaran de veritat? Si Rajoy encara es creu que l'11-M va ser fruit d'una conxorxa mundial contra ell, com convençarà els seus que estaven equivocats si resulta que el Tribunal Constitucional valida un Estatut fruit del pacte?

El PP seguirà posant en qüestió l'Estat i farà caure les sospites sobre els altres. Com sempre. Ja ho veurem.

Ja està. Les entitats ciutadanes d'Arenys de Munt ja han acabat amb la consulta popular on preguntaven als convilatans sobre l'eventual independència de Catalunya. Els resultats han estat els previsibles. Ha guanyat el sí. I, ara, uns quants s'apunten a l'èxit. Voldria deixar algunes consideracions. L'abstenció va ser del 59%, més alta de quan el referèndum de l'Estatut i això que ahir diumenge podien anar a votar els joves entre 16 i 18 anys. Així, en el passat referèndum sobre el nou Estatut català, el 55,87% dels arenyencs van anar a votar. Per la consulta ciutadana independentista, van ser el 41% dels arenyencs, uns punts per sobre de les eleccions europees.

Això sí. Aquesta consulta ha servit per posar les piles als cavernícoles mediàtics i que alguns opinadors professionals han aprofitat per a desinformar. I m'oblidava de dir que tot el procés ha estat convocat per la televisió pública catalana, sense la protesta dels professionals que a cada convocatòria electoral convoquen vagues i protestes.

Dit tot això. Quan arribi el moment de la veritat, si és que arriba, encara no sé què faré. Hi ha dies que m'aixeco amb el sí. Hi ha dies que m'aixeco amb el no. Per què no ens deixen ser espanyols a la nostra manera?

Malgrat tot el que s'ha dit i s'ha escrit, diumenge no hi ha un referèndum per decidir si Catalunya s'independitza. El que hi ha és un referèndum convocat per l'associacionisme civil d'Arenys de Munt, sense valideses legals, en el que es pregunta als vilatans si voldrien que Catalunya fos independent. Uns i altres estan aprofitant per fer bullir l'olla. O és que hi ha algú que es creu que si el referèndum fos de veritat Artur Mas li donaria suport? O és que hi ha algú que es creu que si fos de veritat l'Estat no hagués fet servir la Constitució espanyola per utilitzar l'Exèrcit? Amb tot, gràcies a la impèricia d'uns i d'altres, un dia de festa major a Arenys de Munt s'ha convertit en el centre del debat polític. Deixem-nos de faramalles.

I, per cert, crec que només pot tenir por a un referèndum qui no creu en la democràcia. 

Avui, 1 de setembre, fa 70 anys que els historiadors daten l'inici de la Segona Guerra Mundial amb la invasió de Polònia per part de les tropes alemanyes. Aquest 1 de setembre va ser el començament de una de les barbàries més bèsties de la humanitat. Durant gairebé sis anys van morir més de 60 milions de persones i Europa va quedar devastada. Cal no repetir errors i l'Europa que ara coneixem és una cuirassa perquè no tornin a sorgir líders messiànics. Cal conèixer el passat per encarar el futur.

Ha mort Ted Kennedy, el germà petit de JFK. Malgrat que la seva candidatura presidencial va quedar troncada el 1969 després d'un accident de cotxe on va morir la seva secretària, la seva presència continuada al Senat (des del 1964) el va convertir en una figura imprescindible en el camp dels demòcrates. Ted Kennedy va apostar des del primer moment per Barak Obama, a qui va arribar a comparar amb el seu germà. La dinastia Kennedy ha pedut el seu últim peó d'una família que ha estat present a la política dels Estats Units durant més de 70 anys.

Per fi, després de mesos i mesos d'espera, ja hi ha acord pel finançament. La burra ja ha parit i ara caldrà estar amatents en què realment es compleixi el pacte, que serà batejat dimecres. No hi ha trencament del govern catalanista i d'esquerres, malgrat que això és el que s'esperava CiU. I els conservadors nacionalistes catalans han sortit ràpidament a mostrar el seu desacord. I els conservadors nacionalistes espanyols ara per ara no saben què fer. On governen acceptaran l'acord i a on no governen el criticaran dient que es trenca Espanya. Vaja, com sempre. El que crec és que els conservadors nacionalistes, els catalans i els espanyols, els uneix un anti que els porta a entendre's més del que ells creuen.

Però, malgrat tot, ja hi ha finançament. Ara ja no caldran excuses. Cal governar.