Abans de res, gràcies a tots per seguir aquest bloc. I disculpeu si de vegades us deixo uns quants dies sense cap recomanació. Prometo millorar la freqüència. I gràcies, sobre tot, aquells que sou més actius i em deixeu comentaris que m'estimulen a seguir postejant. Alguns, fins i tot, sou tan meravellosos que us animeu a enviar-me no només alguna recomanació sinó un post sencer com ha fet la Mònica Prieto. Aquí teniu aquest fantàstic: Un dissabte perfecte!  

Un dissabte perfecte 

No falla. Quan comença el bon temps, entre setmana fa un sol espaterrant però quan arriba dissabte, oh mon Dieu!, els núvols són els protagonistes i, fins i tot, fa fresca. Fa ràbia, oi? A partir d'ara, faré un recompte dels dilluns que faci mal temps...segur que n'hi haurà ben pocs!

Però si malgrat la pluja voleu tenir un dissabte perfecte, no hi ha res millor que fer l'aperitiu a una tasca de vins d'aquelles de tota la vida. El primer vermut va ser preparat a Toí al segle XVIII, inspirat en un vi germànic amb aroma de donzell. A Catalunya ja se'n produïa a finals del segle XIX, però el vermut italià va arribar a Barcelona el 1902, de la mà del comerciant Flaminio Mezzalama, representant dels vermutaires Martini i Rossi. Avui no cal importar-lo: a la nostra terra se'n destil·len de bons.

A Barcelona cada cop queden menys locals amb història però clàssics com "El Portalón" del carrer Banys Nous, "El Vermut de Sants" del carrer Valladolid, o el "Quimet d'Horta" de la Plaça Eivissa, encara es mantenen. Són espais foscos però amb "solera", molt lluny de la ciutat del disseny més minimalista, llampant i artificial que ens ha tocat viure. Refugis on els veïns encara poden jugar al dòmino o emportar-se un bon Gandesa o Terra Alta per pocs diners.

Com sóc seguidora del "No li expliquis a ningú" m'he decidit a fer-vos arribar un dels secrets millor guardats que tinc del meu barri adoptiu. Amb més de cent anys de vida, la "Bodega Josefa" del carrer Saragossa 86 de Sant Gervasi aguanta molt bé el pas del temps. Entre setmana hi pots menjar menús casolans a molt bon preu però els caps de setmana la cuinera fa festa i, tot i que tanquen abans de les tres, val mol la pena descobrir la dobla cara d'aquest insòlit refugi.

Al costat del vell taulell de fusta, de les fotos centenàries i de les botes de Priorat, us sorprendrà trobar tot tipus de motius de l'oest. Un cop l'any, al desembre,  organitzen una macro festa country, es vesteixen de cowboys, i la "Bodega Josefa" es transforma per un dia en el "Pepeta's Bar Saloon". A més, lloguen una diligència autèntica, la única de debò que hi ha a Barcelona i que feien servir per rodar pelis de l'Oest als antics estudis d'Esplugues City.

Aquí us podeu prendre un vermut de la casa, d'anomenada a tot el barri, envoltats dels freakis més curiosos de la ciutat. I com a mostra de la passió que desperta el Pepeta's, fins i tot Perrocker li ha dedicat una cançó al famós bar.

Mònica Prieto

És veritat aquella dita que ens adverteix que si no surts de casa mai no et passarà res. Aquest mes d'abril m'he mantingut fora del circuit de restaurants, botigues i altres temptacions. La meva butxaca m'ho ha agraït però tinc a la meva petita parròquia seca de post i això no pot ser. Hem d'agrair al Barça que m'hagi decidit a reiniciar les meves activitats social-gastronòmiques i que tingui de nou coses per explicar-vos.

Hi ha moments de la història recent que si algú ens preguntés: què estaves fent el dia X segur que tots podríem respondre de seguida. El 23-F, 11-S i més recentment el 2-M... Qui no recordarà què estava fent la nit que el Barça li va ficar 6 gols al Madrid al Bernabeu? Us convido a que m'expliqueu on vau veure el partit i què us acompanyava per menjar a taula en un dia tan assenyalat. Jo vaig anar a un dels millors llocs de Barcelona per menjar croquetes, braves i veure el futbol.

 Segur que molts de vosaltres ja el coneixeu, i si el coneixeu segur que en sou fans. Em refereixo al Roure. El Roure (a la porta llegireu El Roble) és un bar de barri que encara conserva les taules, l'aroma, els cambrers i l'ambient de quan érem petits. I d' això ja fa unes dècades, oi? Si aneu cap a Gràcia només cal que us acosteu a Riera de Sant Miquel, 51 cantonada Lluís Antúnez i allà el trobareu sempre ple.

 No és un lloc on anar a fer una cerveseta tranquils. Sempre trobareu molta gent disposada a degustar unes bones tapes. Entre elles jo destacaria les braves i les croquetes. Comencem per les braves. Aquest plat, mític pel alguns, sembla senzill de fer però...no ho serà tant quan pocs bars arriben a tenir la categoria d'excel·lència en aquest terreny. I és curiós com en aquest tema tothom té alguna cosa a dir. Hi ha el que és fan del "Bar Tomás" o qui predica a "La Esquinica". Per a més possibilitats, només us puc remetre als especialistes en el tema: La gent de patatabrava.com.

En el tema croquetes el regnat està menys clar. Costa trobar un rànquing de millors locals. Els amants de les croquetes en hem de mobilitzar. Tot i que darrerament s'ha creat un club de la croqueta al Facebook, al que us convido a participar, crec que els croquetaires podríem fer alguna cosa més. Ja sé que com les de la mama, la iaia o la tieta no en trobarem enlloc però...on creieu vosaltres que es poden menjar les millors croquetes de Catalunya?

Quan jo era petita, a casa sempre dinàvem plegats. El meu pare venia de treballar, jo venia de l'escola i ma mare ens havia preparat el dinar. Seiem a taula escoltant a la SER el nostre programa preferit: "Lo toma o lo deja". Passàvem els migdies responent preguntes de la veu del Jordi Hurtado i després de dinar...apa! tornàvem tots a les nostres "obligacions".

Els migdies d'avui han canviat molt. En aquest començament de segle és gairebé un miracle que els pares i els fills puguin dinar junts. Els menjadors de les escoles estan plens. Els pares no arriben a temps al migdia i si ho fessin ningú hauria pogut fer el dinar.

Però no només les famílies. Sovint resulta complicat coincidir amb els nostres amics i, fins i tot, amb els nostres companys de feina. No coincidim en horaris, treballem en barris o ciutats diferents i, creuar-se una ciutat "anada/tornada" no ens permet ni fer un "bocata" amb l'altre.

No és d'estranyar doncs que al final acabem dinant sols. Els restaurants s'omplen de taules amb només una persona que aprofita per llegir el diari, per repassar la seva llista d'encàrrecs pendents, per veure la televisió del restaurant, per escoltar la conversa dels de la taula del costat, per parlar pel mòbil... (sí, sí menja i alhora parla. No heu rebut mai una trucada d'una persona amb la boca plena?).

Dinar sol no sempre ve de gust. Algú ha pensat en això i ha tingut una idea curiosa. Si vols dinar amb algú o t'interessaria trobar-te per dinar amb gent amb qui comparteixis interessos, només cal que et connectis a Internet. I no estic parlant de dinar "virtualment". Si entreu al web hoynocomosolo.com us podreu apuntar a una llista de gent que tampoc vol dinar sola i amb la que potser podeu parlar de la crisi, del darrer partit de futbol o de cinema. També s'organitzen dinars o sopars temàtics. Pel mes de març ja han organitzar un dinar amb gent de diferents països que han anomenat "babel" i una sobre els continguts digitals.

La gràcia és que vosaltres mateixos també podeu proposar el tema d'una taula. Parlar de qui guanyarà els Òscars de Hollywood o dels grups de música que ens agraden pot ser una bona alternativa a la soledat.

Ningú ha dit que el dinar hagi de ser un èxit o que acabeu sent "íntims" dels vostres partenaires però...l'edat ens carrega de prejudicis. O...potser no recordeu com vau conèixer a alguns dels vostres millors amics? En moltes ocasions van ser casualitats que us van portar a compartir un cafè o un dinar que va fer que aquella trobada fos l'inici d'una bonica amistat...i si no... què li diguin a Humphrey Bogart!   

Ja anireu veient amb el pas dels post que els meus titulars sempre amaguen una part de veritat però potser no són mai el que semblen.

Si voleu sopar amb Harrison Ford adverteixo que també ho haureu de fer amb la seva companya Calista Flockhart. Aquesta parella, crec que encara ho són, són amants de la ciutat de Barcelona, com alguns ja sabeu. Però a més també són amants del curry.

En una de les seves estades a la nostra ciutat, la parella va anar a sopar a un dels restaurants indis amb el millor curry de Barcelona. O això diuen alguns. El nostre Indiana Jones no només va degustar l'esplèndid Tikka Masala o Chicken Madras del restaurant, sinó que es va deixar fotografiar amb els amos del local.

Els propietaris del MOTI MAHAL han tingut el  ‘curiós' gust de decorar el restaurant forrant les parets amb les fotos del mític moment en que Han Solo i Ally Mcbeal van degustar els seus saborosos plats. Tan és així, que gairebé des de qualsevol taula del restaurant veureu una de les instantànies.

Més dades per aquells amants de la cuina Tandoori. El restaurant està al Carrer Sant Pau, 103 (el mateix carrer que a la cantonada té el Bar La Confiteria del que ja parlaré un altre dia). També tenen servei a domicili. Pel Ferran i la Marta que viuen a prop, aquest és el telèfon: 93 329 32 52

I el preu? Molt correcte. No és baratíssim però no és gens car. Perfectament es pot anar a dinar un dia qualsevol. No cal que sigui començaments de mes (per entendre'ns...). A banda dels plat típics, recomanar el Moti chicken pels amants del mango o els Raitas (els seus superiogurts) o els Lassis (els seus superbatuts). Val la pena deixar un raconet per demanar postres...

Això sí, jo reservaria pels caps de setmana. La fama del local comença a ser important. En Harrison no para de dir-li a tots els seus amics. Fins i tot, en Pep Guardiola ja s'ha passat pel restaurant. No sé si va ser ell qui li va recomanar, el que estava cantat és que els amos del local també es farien una foto amb ell.    

El diumenge a la nit mirava, al 30 minuts de TV3, un reportatge sobre la prostitució a Catalunya. Venien a dir que la població de prostitutes romaneses que treballen al nostre país ha augmentat. Em va fer pensar en la notícia de la setmana passada de la detenció de la xarxa de proxenetes romanesos al Raval. Malauradament, els mitjans de comunicació no donem gaires bones notícies sobre els romanesos o Romania. El govern d'aquell país ha tirat endavant la campanya Hola, soy rumano! amb la intenció de que tots plegats coneixem millor aquest poble, la seva gent i la seva cultura.

Jo afegiré el meu granet de sorra des d'aquest bloc. Com penso que una de les millors maneres de conèixer a un poble és a través del seu menjar, el meu tresor d'avui ens porta directament cap a la Transilvània gastronòmica.  

 Sempre he estat una gran "fan" de la figura del Comte, entre els Comtes. El Dràcula que més m'agrada és el de Coppola (penso que Gary Oldman està incommensurable i que si jo fos la Winona Ryder hagués abandonat molt abans al tou del Keanu Reeves. Però bé aquest és un altre tema...). Sempre m'entra plorera quan el comte rumanés li diu a la seva estimada: "He cruzado oceanos de tiempo para encontrarte"...Amb aquesta romàntica idea del rumanés més famós, amb perdó d'esportistes com la gimnasta Nadia Comaneci, us convido a compartir el meu Primer Tresor del bloc.

CRAMA DRACULA (93 410 86 93) és un restaurant romanés que està al Carrer Provença, 18 (a prop de l'estació de Sants). La cuina romanesa és molt rica i variada però a mi m'encanten les sopes! Jo crec que el món es divideix entre aquells als que els hi agraden les sopes i als que no. Ja us podeu imaginar que a mi els plats de cullera em fan tornar boja! Mai he entès a la Mafalda...

A banda de les sopes, jo recomanaria els embotits i els formatges. Vaja, que val la pena demanar-se un plat combinat d'entrants. Vigileu que és molt gran! També són excepcionals les carns, a la brasa sobre tot. De beure, una gerra gran de cervesa romanesa, una Ursus per exemple. Alerta amb demanar molt plats o us sobrarà menjar. El preu? No us sortirà gaire car. Sobre uns 25 euros/persona, sopar complet. No són els preus de Romania. El mateix sopar a Bucarest us costaria 10 euros menys però ja se sap....Barcelona és Barcelona. Ah! també tenen servei a domicili.

Però en un restaurant no tot és el menjar. La gràcia del lloc ja us podeu imaginar que és la decoració. Un Comte Dràcula mecànic, que sembla sortit de la família Monster, us dona la benvinguda a la porta. El restaurant és petit i agradable, la decoració és rústica i la senyora és molt simpàtica. Ah! I si voleu, podeu comprar les Dracul-gerres de cervesa. Fins i tot tenen merchandising arribat directament de Transilvània!   

Només un consell: Al sortir, doneu-li les gràcies a la simpàtica senyora del restaurant amb un fort: Mult'umesc! No fos cas que el Comte Vlad Dracul s'emprenyi...