Llegint el llibre de Giovanni C. Cattini titulat " El gran complot. Qui va trair Macià ? La trama italiana ", per cert, del tot recomanable, he tingut la sensació de viatjar per l'espai i de certificar el poc o gens que ha evolucionat el poble espanyol envers el català i el poc que ha evolucionat el poble català envers si mateix. Alguns exemples et deixen de pasta de moniato.

Principis del segle XX.  Antoni Rovira i Virgili, un dels principals teòrics del nacionalisme català d'esquerra del segle XX, considerava que l'esquerra catalanista havia d'apostar per l'Entesa per mobilitzar les forces democràtiques i republicanes catalanes per aconseguir aglutinar un ampli front comú que impulsés l'autonomia de Catalunya.

28 de novembre de 1918.  La Mancomunitat de Municipis de Catalunya elabora les bases d'un estatut d'autonomia que Puig i Cadafalch va lliurar al cap del govern Garcia Prieto, que es mantingué indiferent. L'opinió pública espanyola reaccionà enlairant una campanya de protesta anticatalanista que es traduí en un boicot als productes catalans i en una important manifestació a Madrid, el 9 de desembre de 1918, en què participaren més de 100.000 persones.

Juliol de 1923.   S'estableixen contactes entre els nacionalistes gallecs, catalans i bascos que havien de portar a la formulació de la Triple Aliança.

18 de setembre de 1923. Alfons XIII considera que és millor ser un monarca constitucionalista que no pas absolut. 

23 de març de 1925.  Miguel Primo de Rivera considera que el regionalisme no podia representar un element de desenvolupament i germanor, ans al contrari, era una font de disgregació de la unitat nacional.

Tardor de 1925.  Els enfrotaments entre cardonistes i macianistes aguditzen les diferencies entre els sectors independentistes catalans.

I la més divertida. 1925.  Primo de Rivera, augurant una possible font de corrupteles més enllà de la seva absència, clausura l'Orfeó Català.

Puigcercós comunica a Carod Rovira que no tindrà cap càrrec públic vinculat a Esquerra i de retruc destapa l'enganyifa que tradicionalment ens ha volgut vendre ERC. Per si hi havia dubtes, aquest partit funciona de la mateixa manera que ho fan la resta arreu. A partir d'ara, quan es parli del partit amb el sistema intern més democràtic, de l'únic partit assembleari, caldrà prendre-s'ho a broma. Esquerra, com la resta, practica la "dedocracia". La ma de Puigcercós no ha deixat cap dubte.

El que també ha quedat en evidència es que a Esquerra, com també passa arreu, el debat intern no té el seu origen o motivació en les polítiques, en les ideologies, en les idees, el té en la lluita pel poder.

Si anem més enllà de les interioritats, el cas provoca diverses reflexions sobre l'any de legislatura que encara li queda al govern d'Entesa. De fet, de les tres potes, l'única viva és Montilla, que haurà d'aguantar el pes al costat de dos "cadàvers" polítics com són Carod i Saura. Queda un any i ja és públic que, a partir del següent, no hi seran. 

És probable que, si de nou, les esquerres sumen, les properes tres potes siguin Montilla, Puigcercós i Herrera. I si és així, és evident que s'obre una nova etapa política a Catalunya. Una etapa segurament menys enriquidora des del punt de vista de les idees. Serà millor o pitjor, però sembla obvi que és l'hora dels adéus per la intel·lectualitat. Serien compartibles o no, però l'enriquiment de les aportacions i les reflexions de Maragall i Carod moren per donar pas a la praxis, a la gestió, és a dir, per l'exercici d'una manera de fer política on impera la cosa plana, i potser, pels que són d'intel·lecte inquiet, l'avorriment.   

Veient les filles de Zapatero s'entén que el matrimoni Moncloas sigui tant curós amb la seva intimitat. No es tracta de preservar el dret dels menors, es tracta, com s'aprecia de forma clara amb un ràpid cop d'ull, d'amagar una estètica totalment gòtica, és a dir, associada a la tristor, al negre, al pessimisme, a la foscor. I tot això amb la que està caient. Lleig ! En temps de crisi, colors clars, home !

Els polítics, com tots sabem, viuen de la seva imatge i de la que els envolten. En el cas de Puigcercós, però, amb la d'ell sol n'hi ha prou per gastar-se la pasta pública.

Tornant a Zapatero, si tingués les mateixes manies, o principis, que Sarkozy, el fill del qual sí surt  a les fotos,  es probable que els assessors d'imatge del promeses ja haurien anat a Génova a demanar feina. Podrien tapar tota la m........... que els arriba des de València recordant que ni les filles de Zapatero se'l creuen, ja que ho veuen tot fosc i que estimen al Mago de Oz, especialment la cançó titulada " El señor de los gramillos " . Us imagineu el Losantos de torn escapant tots aquests sacrilegis ? Perd Zapatero segur.  

Hom te la sensació que els catalans de Catalunya vivim en un estat de virtualitat permanent. Recentment, per aquest ordre, hem viscut amb gran passió una sèrie de debats que han anat perdent força així que el darrer s'interposava a l'anterior. Primer, el finançament. Després l'Estatut. I ara, sobirania. Hi ha quelcom de tangible en tot plegat ?

La reacció del govern català, de nou, posa de manifest la seva plural singularitat. El fet de no tenir una figura concreta que exerceixi de portaveu ha estat un gran encert. Hagués estat un paperàs sortir després de la primera reunió del consell executiu post Arenys per donar una visió concreta. D'aquesta manera, surt la consellera Serna i dona la versió del PSC. Si hagués sortit, per exemple, el conseller Huguet, tindríem la d'ERC. I, per cert, que passa amb Iniciativa ?

Iniciativa es la pluralitat dins d'un govern plural. És pura quimera. És a dir, cap i cua de drac i cos de cabra. Forma part de la plataforma d'Arenys que dona suport a la consulta i al vot afirmatiu, i, alhora, impedeix que un altre municipi, com és el cas de Vilanova, convoqui una consulta semblant. En aquest municipi, la seva posició, juntament amb la del PSC i el PP, han impedit aquesta possibilitat.

Més enllà d'estar a favor o en contra d'abandonar Espanya ( personalment segueixo els designis de la meva ingenuïtat creient que el federalisme encara és possible ) hi ha dues coses clares : d'una banda, el dret a fer públics els teus ideals dins la normalitat i en un marc democràtic. De l'altra, la constatació que no formen part del mateix món quan escoltes segons quines reaccions que la consulta d'Arenys han provocat a gran part de les espanyes. Darrerament he escoltat perles del tipus " una provincia española al norte de la Comunidad Valenciana ....... " , " No pienso comprar nada fabricado en Arenys .......... " No pienso pisar esa tierra .......... "  etc .

  L'Ajuntament d'Arenys de Munt, sí, l'Ajuntament, s'avorreix i convoca una consulta popular per demanar la independència de Catalunya. És la prioritat dels que viuen a Arenys. Sens dubte. Felip Puig anuncia que, si es dona el cas, votarà a favor. Oriol Pujol, a COMRàdio, el mateix. L'associació de municipis que controlen els convergents hi dona suport. L'any que ve hi ha eleccions autonòmiques. Si votes CiU votes independència?

Em diuen que el consolat de Rússia a Barcelona cobra 200 € de mitjana per tràmit. Si tens urgències, existeix la possibilitat que t'estalviïs la cua. Són 300 € més. Aquesta drecera no surt al web del consolat. 

Rodalies Renfe a la mitjanit. Divendres. Direcció Terrassa des de Sants. Van a Sabadell. Hi ha festa. Entre 15 i 16 anys. El tren a tope. Una noia es baixa les calces i pixa. Tots porten bosses rollo Mercadona, Caprabo o Condis. A l'interior hi ha begudes que han estat combinades. Porto les orelles tapades però és mentida. Callo i observo. No criminalitzo.  

M'expliquen un nou embaràs. Conec els pares. Te 17 anys. Màquines de preservatius als instituts ja!

Espanya 5 - Belgica 0. La millor jugada la fa Xavi a la primera part. És al mig camp. Assisteix com només ho fa ell. Encara espero la repetició de Television Apañola.

Amb el desconeixement, la distància i el respecte que provoca saber exactament que comporten des d'un punt de vista tangible aquests gairebé quatre mil milions d'euros pels catalans i per Catalunya, la sensació que m'està produint aquest acord sobre el nou model de finançament és d'ambivalència.

La lògica diu que anem a millor. És obvi que qualsevol alça ho és. També provoca confiança que els agents socials, com sindicats i patronal, ho aplaudeixin. Fins i tot tranquil·litza que el govern d'Entesa, que no ha tingut problemes en no amagar les seves discrepàncies quan ha calgut ( la llei d'educació seria el darrer exemple ), tanqui files. Però quan tot és tan maco, se'm fa inevitable desconfiar. La multitud de precedents d'incompliments de Zapatero podria ser una raó. I això em porta a qüestionar-me si l'acord està blindat des d'un punt de vista jurídic que garanteixi el seu estricte compliment més enllà de qui visqui a la Moncloa. Encara recordo els aplaudiments quan es van aprovar els ajuts als dependents.

Pel que fa a la postura de Convergència i Unió, si el que podrien semblar unes bones sensacions inicials es confirmen, el futur polític d'Artur Mas té dos camins : perpetuar-se a l'oposició o, estil Pique, optà per la privada. Poca credibilitat té qui mitjançant uns acords va propiciar un govern del PP, d'Aznar. I cap autoritat moral té qui critica  al president Montilla per no informar-lo personalment quan, al 2006, l'amic Mas es va reunir en secret amb Zapatero sense informar ni als seus socis de coalició.

Potser la negativa i el nerviosisme de Convergència són dos bons indicadors que l'acord es positiu. Lo temps lo dirà. I els ciutadans, l'any vinent   

És el que toca que Convergència i Unió i el Partit Popular utilitzin l'aprovació de la llei d'educació de Catalunya per treure la bandera de la dissensió del govern d'Entesa i vendre que un executiu de coalició on un dels seus socis trenca la unitat de vot no ofereix garanties per governar.   

Res més lluny de la realitat. Aquesta situació, el fet que Iniciativa hagi votat en contra d'alguns aspectes del text, personalment em provoca un sentiment agradable i satisfactori. Vindria a ser el mateix sentiment que em provoquen els governs en minoria o la llibertat de vot d'un grup parlamentari, tot i que aquest darrer sentiment no m'ha visitat gaire.

Normalment, unitat o majoria absoluta acaba convertint-se en sectarisme, en missatge únic. L'actitud d'Iniciativa em sembla la màxima expressió de l'enaltiment de la democràcia. Sempre es preferible la defensa sincera d'un principi que vendre una imatge falsa en defensa de la unitat. Pot semblar ingenu, però actituds com aquesta haurien de ser llegides en el sentit que es governa portes enfora. Que no cal tenir por a les discrepàncies públiques. Són tan sanes com sana és la diversitat. I la diversitat sempre afecta a més gent que la unitat. I ja se que pot semblar ingenu.     

Des que va esclatar la crisi, el discurs dels poderosos, algun d'ells notables activistes durant el procés que ens ha portat a aquesta situació, ha estat clar i unànime pel que fa la política econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol : reforma del mercat laboral, és a dir, abaratir l'acomiadament. La novetat no és vendre que els treballadors són els portadors de la caixa de pandora, on momés va quedar l'esperança, sinó el fet que han unificat en el temps els seus discursos potser per agafar més força. CEOE al marge, en menys de 24 hores, el Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu, en boca dels seus tòtems, han tornat a vendre que la solució a la crisi passa per retallar privilegis als treballadors.

Al govern, però, sembla que el missatge unificat també en el temps no el fa canviar d'opinió i es manté ferm en el seu discurs de protegir als ocupats. Segurament, en aquest cas, Zapatero mantindrà la seva promesa. En aquest cas, són molts vots. Vots que van més enllà d'una única comunitat autònoma.

Potser als poderosos se'ls hauria d'explicar que hi ha més fórmules per sortir de la crisi. Una d'elles podria ser l'acord que pretenien signar el PSOE i Esquerra Unida - Iniciativa segons el qual s'haurien de pujar els impostos als més rics. Per exemple, als que tenen una renda mensual de set mil euros. Aquest pacte també comportava revisar els privilegis fiscals als futbolistes estrangers.

No hagés estat aquesta segona mesura més justa des d'un punt de vista de l'interès general ?

Zapatero argumenta haver perdut les eleccions per la crisi, que castiga als governs. Potser Zapatero hauria de donar un cop d'ull als resultats de França, Itàlia o Alemanya, països també fortament castigats per la crisi.

Totalment d'acord amb Gabriel Colomé, director del Centre d'Estudis d'Opinió. Més enllà d'unes legislatives, fins ara les úniques eleccions per sufragi universal que ens ofereix Europa, caldria unes presidencials. Segurament hi hauria una major mobilització ciutadana.

Parlant de participació i de l'interès en general per la política. Si el Barça plantegés un referèndum sobre  " Ribéry si o Ribéry no ", hi hauria més participació que en aquestes europees o, fins i tot, que en el passat referèndum de  l'Estatut.    

Entre altres coses, la crisi ens ha servit per certificar el llarg camí que li queda a Europa. I parlar de llarg camí pot, fins i tot, semblar generós pel fet d'evitar parlar d'utopies. Els exemples són clars i evidencien quin és l'interès, el particular o el general ? En plena crisi en el secor de l'automòbil, Nicolas Sarkozy  i Angela Merkel no van tenir cap problema en recomanar a les seves companyies " nacionals " que si calia reducció de plantilles les afectades fossin les factories d'aquestes marques desplaçades fora del seu territori, en la majoria dels casos, territori també de la Unió Europea.

De la multitud d'elogis que ha rebut aquesta temporada el Barça em va cridar especialment l'atenció el que va fer el secretari general de la UGT Cándido Méndez. Méndez va posar al Barça com a exemple de gestió d'empresa en temps de crisi. Parlava del compromís i l'ambició que en qualsevol societat acaba sent sinònim de resultats, d'èxit. Però sobretot, Méndez, posava l'èmfasi en la promoció interna, el que augmenta l'autoestima i la complicitat amb la companyia de la que formes part.

En futbol, la promoció interna es diu pedrera. En el Barça, la promoció interna es diu Masia. Cándido Méndez és un madridista confés i practicant. És del Madrid, darrerament, el paradigma de l'absentisme laboral.

Ara, el Madrid, obre una "nova" etapa. És la gran esperança blanca. Li han arribat a dir l'Obama Blanc. Arriba Florentino PPérez  i tots els PPérez que vam veure en una foto de presentació que destil·lava aquella caspa que te la dreta de la capital del regne amb les seves fosques i engominades influències.

El senyor PPérez presenta Pellegrini i fa un homenatge a Santiago Bernabeu, aquell que va participar en la desfilada triomfant de l'exèrcit franquista després d'ocupar Barcelona. Parla de pedrera, de compromís, de tocar la pilota, de buscar la porteria .................... però el que més hauria de preocupar no és que la còpia superi l'original, sinó la gestió de la moralitat en temps de crisi. És obvi que començaran a sortir diners d'una forma desproporcionada i escandalosa. I potser des d'un punt de vista administratiu caldria un control que no es donarà. No hi haurà ni autocontrol ni control de la despesa o de l'origen d'aquesta despesa. És tan patètic que molts aficionats o socis del Madrid a l'atur o sense prestació beneiran cofois els fitxatges de 90 milions d'euros.

L'evolució de l'espècie ha estat de tal magnitud que ja no cal ni pa. N'hi ha prou amb circ.