La qualitat d'una democràcia es mesura sobretot quan es transforma en serveis eficients pels ciutadans. I si es tracta de governs d'esquerres, aquest propòsit de bona gestió esdevé objectiu polític i social prioritari. O això em pensava.

L'actuació del govern català davant l'última tempesta de neu, fred i vent, però, ens deixa el mal gust de l'informació inexistent o defectuosa per reactiva o almibarada, d'un tò a vegades displicent, del recurs a enemics tradicionals (les companyies elèctriques) i, en definitiva, de no saber solucionar els problemes greus de la gent. Que de la Plaça de Catalunya es trigui 8 hores, 8, per anar en tren a Sant Cugat sense alternativa, per molta tempesta que hi hagi, és tan lamentable com les dues hores des del Camp Nou fins a la Sagrada família que es trigava a la tarda en cobrir el trajecte. Tan deplorable com la desserció nocturna dels taxistes, els mateixos que després ens recalquen la seva presumpta condició de servei públic. Ja, ja.

I en tot això emergeix la ràdio, més que mai, donant la veu dolguda als ciutadans atrapats en una carretera estrangulada o en un ferrocarril mort, als ciutadans amb abric, bufandes i espelmes a casa seva. La ràdio, sempre tan aprop de le gent, tan àgil en les emergències, tan afectuosa en la distància curta. Gràcies, oients de COM Ràdio que ens vàreu confiar la responsabilitat d'ajudar-vos a salvar la vostra peripècia la nit del 8 de març en que tantes altres coses trontollaven. Són un munt els que encara tenen esgarrifances per la fredor (i a vegades abandonament) institucional a causa d'una climatologia ja prevista al detall. 

Aquests dies hi ha una notícia política que corre el risc de passar per ull enmig del soroll. D'una tacada Jaime de Marichalar ha perdut la categoria de gran d'Espanya, el tractament d'excel.lència, la condició de membre de la família reial, el títol de duc consort de Lugo i la figura en el Museu de Cera de Madrid. Cal alegrar-se'n pel que significa de sonada derrota de les conveniències a la vida, però també lamentar-se'n per la victòria, un cop més, dels eufemismes i la opacitat privilegiada. I cal reflexionar ara, amb tota la complexa dimensió de l'entrellat de les relacions humanes i la perspectiva del temps, en que el ministre de Foment, Alvarez Cascos, va posar Sevilla de cap per avall fent obres i pompes públiques per tal de lluir el casori i que tothom "marixalés" del moment "a lo grande". Les flors d'un dia són cares, sobretot si les paguen els contribuents.

Que la ministra Salgado envii un bunyol de document a Brusel.les, que algú del govern espanyol s'hagués oblidat de visitar el "Financial Times", que Carod se'n vagi al Senegal sense mirar si hi ha un consolat senegalés a BCN, que el pronuclear Artur Mas expedienti un alcalde convergent per pronuclear, que Iniciativa només vegi fantasmes vestits de piròman perseguint-la, que Ernest Benach no assisteixi a l'enterrament d'un soldat espanyol mort a l'Afganistan, que ZP faci un esmorzar d'oració que en realitat és d'estranya contrició pel seu anti-americanisme pueril, que Unió Democràtica jugui a cuinetes amb els serveis mínims a persones que volen viure a Vic i que el PP no deixi de fer de PP és senyal inequívoc d'una manca de qualitat aguda. Però sorprèn que tants comentaristes de tarima i ciutadans a peu de carrer s'omplin la boca contra la vàlua dels polítics silenciant que els polítics són el nostre mirall, carn de la nostra carn, i que els seus bunyols delaten els nostres. "És la nostra mediocritat, estúpid", que diria Bill Clinton.

 País pària entre els països pàries (amb permís de Sierra Leone), Haití ho posseeix tot per atreure les calamitats naturals i les degudes a la mà de l'home. Recordeu les grapes de la dinastia dels Duvalier (François i Jean Claude) que el saquejaren durant dècades. Papá Doc (François) se servia d'una guàrdia pretoriana terrible, els "Tonton Macoutes". El seu nom provenia, prové, de "Tonton Macut", l'home del sac en el conte popular que s'ha fet universal. Els "Tonton Macoutes" encara piulen, i molt, en la gairebé virtual democràcia haitiana, ara reconvertits en una poderosa cadena -una "maxi-gurtel " si ho prefereixen- de corrupció, privilegis i cia. Els xiscles desesperats dels presoners entre les runes són els mateixos dels seus compatriotes hostatges dels Duvalier.  

Es veu que hi havia un torero molt peruc, que li deien Cagancho. La "caganchada" podría aplicar-se molt bé a la classe -sí, en aquest cas classe- política catalana. Vejam: ara que gairebé tothom demana més lligam i transparència entre representants i electors, que els servidors dels escons del Parlament de Catalunya s'emparin en el vot secret a l'hora d'agafar el tema dels toros per les banyes, sembla xocant. Si a aixó afegim els plantejaments arrauxats i barroers d'alguns líders catalans sobre les consultes municipals d'autodeterminació, confirmant que al màxim a que hauríen d'haver aspirat es a fer política al casino del seu poble, el xocant es torna patètic.  

La primera vegada que havia de coincidir amb Jordi Solé Tura, l'any 1967 a l'aula de primer curs de la facultat de Dret de Barcelona, ell estava expedientat i empresonat.No vaig poder gaudir-ne de docent, però si com a articulista vint anys més tard, fent de cap d'opinió a El Periódico. La màquina d'escriure d'en Jordi sempre regalava més lletres intel.ligents de les que hi cabíen a la pàgina, però consensuar els retalls amb ell era gairebé una delícia. El anys noranta el vaig entrevistar vàries vegades i de cadascuna n'extreia el sentit de la generositat política i humana. Un cop, el 1993, els responsables de Sant Cugat li proposaren un programa enregistrat que ens va ocupar tota una tarda. I mai no va tenir un mal gest, ben al contrari. Sempre estava a disposició de la gent. Durant els derrers anys, mossegat per la malaltia, ja fora evocant els records diluits del Barça o de la vaga de tranvíes, seguia mostrant una fermesa intelectual i una tendresa de sentiments que l'elevaven sobre la resta. La seva desaparició física fa molt mal, allà on trobem la pitjor fiblada de la tristesa.

L'emperador Laporta I de "Barçalunya" ha mostrat el seu apreci i solidaritat pels pressumptes delinqüents Prenafeta i Alavedra, en tant que barcelonistes i catalanistes, factors que converteixen la seva detenció en injusta i humiliant per Catalunya. Vejam, tothom és lliure de mimar amics amb fortíssimes imputacions judicials i que hagin aparegut enfangats (i no condemnats) en nombrosos assumptes tèrbols. El jutge De la Rúa, que absolguè Francisco Camps, afirma tenir una amistat institucional amb l'ara per ara no imputat president dels valencians. Laporta, per qui el Barça és la institució motora de Catalunya per excel·lència, deu tenir doncs una amistat institucional envers la "dupla" Alavedra-Prenafeta. Deu tenir-hi el "feeling" que ha deixat lliure Eto'o o potser "l'escalfor sociològica", que és aquell caliu d'estimació que les enquestes de l'aznarisme regalaven a Piqué quan no l'hi tocava. Curiosament Laporta no mostra la mateixa consideració per la catalanitat-catalanisme del detingut alcalde de Santa Coloma, a qui destina, només, la pressumpció d'innocència, perquè -com resulta fàcil de deduir- no pertany a la categoria de català de primera i la seva detenció no és cap greuge per la pàtria.

Quin tuf vergonyòs de xenofòbia...

L'aforisme jurídic de collita pròpia que encapçala aquest post i que en el seu temps tant va irritar el seu destinatari, gat vell, ens recorda encara avui l'estranya habilitat de Lluís Prenafeta-mà-dreta-de-Jordi-Pujol per escapolir-se dels afers judicials en que la seva política tèrbola el precipitava. En sortirà indemne, ara també, de Garzón? Només els gats de Walt Disney acaben sortint sempre nets de les galledes de basura.

Macià Alavedra? Bartomeu Muñoz? Seguirem...

Conec prou Montserrat Nebrera per no dubtar de la "política-verité" regeneradora que pretén abanderar i he parlat suficients cops amb José María Aznar per intuir en boca seva que Catalunya és una societat malalta (noció per cert ben falangista, la dels tumors a extirpar en un cos sà, amb la qual s'ha arribat a justificar la pena capital). Però no parlaré d'Aznar sinò de "La Nebrera", de qui gaudeixo al meu programa "La Nit" de COM Ràdio com a tertuliana d'excel.lent nivell, com una figura antagònica a certs "culiparlants" arreu que volen xerrar de tot sense saber de res o que només maregen la perdiu en benefici del partit que veneren en semi-clandestinitat. El mal de Nebrera és nítid a la pantalla: resulta molt millor col.loquiant que política, un síntoma determinat per la particular malaltia que l'ataca cada tres per tres: la bulímia mediàtica, dit sigui amb tot l'afecte que li guardo. Intel.lectualment Nebrera no està gens lluny de les dones que han arribat a ministres de governs conservadors europeus, però ella soleta malbarata les altes expectatives que desperta en formació i discurs. Com? Amb l'explotació infinita de la politogènia indiscutible fins quasi l'autoparòdia, amb les pulsions contra els que li passen al davant (anomenar la presidenta del PPC que la va batre en el congrés com "Sánchez" o "Alícia Sánchez" ho delata eloqüentment.) i amb l'ànima refractària a tasques comunes d'inspiració aliena mínimament en conflicte no ja amb el credo Propi, sinò que ni hi ha prou amb la teoria Pròpia o la simple conciència Pròpia del problema de torn. Nebrera va posar banyes simbòliques a Rajoy des d'abans de donar-li la mà i l'última carta que ha adreçat, "d'estadista a estadista", certifica tant l'heterodòxia malalta de vanitat com la bulímia ja descrita en la que el petit personatge es menja la gran persona i, perquè no dir-ho, l'angoixa febrosa davant la misèria demoscòpia de la formació que l'encotilla i en la que pateix un prestigi carbonitzat. Una patologia que ja ha motivat llargs tractaments hospitalaris d'egos polítics perillosament inflats i que ja coneixen Pilar Rahola, Rosa Díez...

Benvinguda (oficialment) al club, Montse.  

Unes reflexions dolgudes després que saltés a primera línia mediàtica que l'ex conseller delegat del BBVA, Goirigolzarri, cobrarà com a pensionista 3 milions anuals dels gairebé 55 que li reserva el banc i després que la notícia s'oblidés ràpidament:

Malgrat els índexos de morositat que ens exhibeixen, els bancs estan recuperant depressa els nivells d'abans del crac. És clar: a qui deu 3.000 euros la llei el persegueix. A qui en deu 30.000.000 li faciliten crèdits a benefici d'inventari. Hi ha morosos i morosos...

El mercat, doncs, segueix determinant el que és possible en política: maximizar beneficis. Multiplicar la reproducció del capital sense que això signifiqui inversions raonables.

Una bona societat no hauria de convertir la banca en el cor de la vida, perquè els bens bàsics com l'habitatge s'han de repartir segons les necessitats de la gent i no la quantitat de diners amb que la gent pot legitimar la demanda.

Exemple provocador final: els desastres econòmics causats per directius de la banca que mai no respondran de conducta temerària poden quadruplicar la despesa d'una de les grans catàstrofes naturals que ens va ensenyant el rescalfat segle XXI.

Visita el Rei els damnificats per la banca?

Pobre damnificat Goirigolzarri.