Una bona notícia. No sempre han de ser dolentes.

Josep Maria Martí Martí és el nou degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya.

A Martí el vaig conèixer a la Cadena Ser, quan vaig fitxar per Ràdio Barcelona el 1990.  Sempre apassionat pel mitjà, engrescador amb tothom ("Sergi, tú faras tele i faras motles coses, perìo la ràdio no la deixis mai; és com el pagès que sempre te el seu hortet a casa, que podrà a anar a treballar fora, però l'hortet de casa semrpe el tindrà...")

Me n'alegro molt per ell, pel Col.legi (del que no soc soci però que amb l'arribada de Martí igual hi torno) i pel col.lectiu de la professió.Al titular he posat que és la millor opció, perquè sap treballar, sap delegar, te sentit comú i una capacitat de diàleg que sedueix al interlocutor fent més facil la comunicació i l'intercanvi de criteris.

Un altre dia explicaré perque vaig marxar del Col.legi el 1994.

Felicitats, Josep Maria! Aqui em tens pel que calgui.

"No sé si tindré temps"... és el que dius quan has de reactivar un post, redactar un article amb certa periodicitat, etc...

L'excusa està molt manida i es falsa. Si tú vols sempre tens temps per fer al que t'has compromès. Si no vols, no.

Si la teva vida professional i/o personal no es pot permetre mitja hora al dia per anar al gimnàs, o fer un article a internet, o fer un cafè amb un amic... és que alguna cosa no fas be.

Per tant, disculpes, amics lectors de lamalla.cat.

Us he faltat al respecte i això no m'agrada. 

Ei, una cosa:

Si teniu més de 30 anys, copieu aquesta adreça web i enganxeu-la al vostre navegador: http://www.youtube.com/watch?v=JbK6g7dhZWI Escoltareu sintonies i veus de la desapareguda emisora de ràdio: Cadena Catalana. JO vaig estar-hi tres nays treballant. D'això ja en fa 25 anys...

Res: un toc nostàlgic.

Ja està.

David Barrufet deixa el handbol a final de temporada.

Independentment dels colors, números en mà ha estat elprofessional que més titols ha obtingut amb la samarreta del Barça; el més exitòs.

Felicitats, David. Tant de bó aquest consell directiu o el proper, sigui el que sigui, et dediqui un espai al vostre Museu i li digui als nens que volen ser esportistes quí ets i què has representat no tan sols al Barça sino al esport mundial.

Felicitats!

L’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió, presidida per Manuel Campo Vidal, ha realitzat aquest dimarts una crida a empreses i professionals de la televisió perquè tinguin “cura” de les normes ètiques i professionals durant l’exercici de la seva feina, “tant en el tractament de les qüestions abordades com en el respecte a les persones a les que es faci referència, ja siguin presentadors, artistes, periodistes, contertulians o convidats”.

Vaig a dir vàries coses: veient la tele actual, té gràcia que aquesta acadèmia tingui l'adjectiu  "de les Arts".

La segona i última:  admiro i molt la trajectòria i la forma de treballar de Campo Vidal, però per aquesta no passo, amic. 

L'Acadèmia, de la que no em sento representat perquè ningú m'ha convidat i a més a més no sé per a què serveix: podia haver estés aquest avís, a banda de "presentadors, artistes, periodistes, contertulians i convidats" als caps de programes de les televisions de l'estat, autèntics tumors de la tele que s'emet avui dia: intervenen al guió, donen vist-i-plau o no als continguts, i es carreguen programes en funció del share. Per aquestscaps de programes va la meva pedorreta.

Petit o gran incident que he tingut amb Alfons Godall, precandidat a la presidència del Barça

Què ha passat?  Que m'ha plantat. 

Pactem amb ell fer una entrevista en directe a COMRàdio, programa QUE HAS DINAT?. L'hora: a les 15'05. 

Truquem. No l'agafa. Truquem. I no l'agafa. I no l'agafa... 

Li deixo un missatge al contestador a les 15'22 hres. No hi ha dret. Si hi ha un problema, truca. Si us plau. Avisa. No pots seixar la gent plantada.

Excuses: el seu cap de premsa diu que no tenia cubertura. Que estava dinant a un restaurant sense cobertura. Mentida !!!!

Sona el mòbil 8 vegades i a la novena salta el contestador.

Conclusió: si fa 8 tons de trucada tens cubertura. No et dona la gana agafar el telèfon.

Tinc 45 anys. No m'enganyis.

Que et vagi molt be. Gràcies. 

Mira! Llegint, llegint... he llegit que el 'columnista' del 'diari' El Mundo, Salvador Sostres, ha escrit que "això d’Haití és un drama però el món, de vegades, fa net. El món menstrua, com així ha de ser. No me n’alegro, de la tragèdia d’Haití, però aquestes coses passen i equilibren el planeta".

Algún dia passarà una altra desgràcia.

O potser no.

Igual és que quedarà equilibrat el planeta.

S'acaba un entrenament d'un equip de futbol. Posem per cas: l'Espanyol.

Alguns seguidors es volen fer una foto amb els seus idols. Quan escric alguns ho tradueixo en números: entre cinc i set. No dos-cents. Entre cinc i set. No més.

Surt un futbolista amb el seu cotxe. El cotxe no acostuma a ser un sis-cents. Tenen dret a tenir el cotxe que vulguin. Tenen cap?

S'acosta un seguidor. Una foto, crack? El futbolista ja porta el cinturó cordat.

Baixa del cotxe per fer-se la foto? Noooooo.... El futbolista baixa el vidre? Home, és que si no el vidre reflexa i ell no surt a la foto...

No són els Beatles, no hi han aglomeracions, però no baixa. És massa esforç després d'entrenar una hora i mitja. És la pressió del futbolista.

Es treu el cinturó perquè la foto surti millor? Nooooooo... El seguidor s'acosta a la porta del conductor; el crack s'INCLINA una mica cap a la seva porta.

El seguidor TOCA físicament al futbolista? Nooooooo... Això implicaria entrar una part del braç dintre del cotxe i seria com violar l'intimitat del futbolista. El futbolista somriu? Be, no sempre. La norma habitual és que si li surt dels collons, si. Si no, no té perquè; clar! Tan sols és un seguidor. Ja veus, quina merda. Més que somriure, dels 400 músculs que tenim a la cara, amb moure un parell ja n'hi ha prou.

Apa, ja tenim la foto amb el crack.

Gràcies, eh?

Ohhhhh !!! 

Ho publica avui dijous el setmanari alemany BUNTE, que és la versió de la revista Hola allà dalt.

Es veu que el Hannover i la seva actual dona, la Carolina de Mónaco, fa mesos que no es parlen. La millor manera de verificar que no et parles es pirar amb una altra persona i tenir una relació de proximitat, que és com es diu ara.

Diu la revista: "Turistes de tot arreu han pogut veure com Ernest petonejava la seva guapa acompanyant, estretament abraçats a les calentes aigües del mar, i cóm posteriorment es va deixar posar crema". 

El resportage no aclara si ella li posava crema... o nata.  Ni tampoc a on. No és el mateix posar-te crema als peus  -tot i que tenen el seu tó erótic i a mí m'agrada i molt- , que posar crema als braços, que posar crema a la cara...  Ho deixo aquí.  A mí el que més m'agrada és posar mel... I ho deixo aquí.

Si servidor tingués davant a l'Ernest de Hannover, li preguntaria si podriem parlar del tema mentre fem una birra. 

ERNEST, he dit UNAAAAA !!!!

No és una broma; no és el 28 de desembre, però m'ha fet gràcia.

Això és d'avui dilluns. I ho publica lamalla.cat. 

Així comença l'any. Coca als plàtans del Lidl!!  Mare meva, el meu supermercat predilecte!

Lidl és el de les marques impensables, com 'leche LECH', o 'Zapatos ZAPAT', o 'Formatge de bola BOL'  o 'Zumo de piña ZUMY'.  És quefaria una abraçada no tan sols al senyor/a que genera la marca, sinò i especialment al directiu que li aprova el nom de la mateixa.

Mira. Com que fa dies que estic baix de moral, passaré pel un Lidl de Madrid, Càceres o Plasència (que és a on els han trobat) i començaré l'any amb alegria,  fumant-me un plàtan.  Que ruli, que ruli...