Amb independència de les guerres entre defensors i detractors, és un fet generalment acceptat que no hi ha cap empresa tecnològica que hagi tingut tanta influència en els aparatets amb els que treballem cada dia com ha estat Apple. Van inventar l'ordinador personal al 1976 amb l'Apple I. Van canviar el món del PC un any després amb l'Apple II. Van revolucionar l'ordenador personal amb el Macintosh al 1984. Van canviar el món de la música, el seu consum i distribució amb l'iPod al 2001. Al 2007 van canviar el món de la telefonia mòbil amb l'iPhone.

Com diu Guy Kawasaky, evangelista d'Apple entre 1984 i 1987, al documental "Welcome to Macintosh", si ho has fet cinc vegades, ja no es pot dir que hagi estat sort.

Ara, sembla ser que tornen a intentar-lo amb el món dels tablet, aquests portàtils sense teclat que no van a tenir gaire èxit més enllà d'alguns mercats verticals des de la seva presentació per Microsoft al 2002.

Com no pot ser d'una altra manera tractant-se de l'empresa amb els secrets més protegits de tota l'indústria informàtica, hi ha tota mena de rumorologia al respecte d'aquest nou invent. Des del possible nom: iPad, iSlate, iTablet (fins i tot hi ha qui aposta per la recuperació del desaparegut iBook) fins el tamany de la pantalla i el preu o la data en la que sortirà al mercat. Això sense mencionar als que afirmen que serà la salvació de la premsa escrita, del món editorial en general i de no sé quantes industries més.

El que sembla que està bastant clar, és que a Apple porten molts anys jugant amb aquest concepte de tablet. A tal efecte, The Week ha recopilat un llistat cronològic dels rumors al voltant del ja mític tablet de la companyia de Cupertino que reproduïm a continuació:

 


Setembre 2002: Quan un periodista de l'International Herald Tribune demana el CEO d'Apple Steve Jobs, si els plans d'Apple per fer un equip tipus tablet, Jobs exclama: "Vols escriure a mà tots els teus correus-e? Tenim tota la tecnologia ... només que no sé si serà un èxit."



Gener 2003: Matt Rothenberg escriu a eWeek que Apple té previst introduir "un dispositiu que superficialment s'assembla a un iPod gran amb una pantalla de 8 polzades" abans de finals de 2003.

Gener 2003: "Apple té totes les peces al seu lloc per oferir una rajola com a equip [a la conferència de 2003 MacWorld]", es burla de CNET. Entre aquestes "peces": la tecnologia Inkwell d'escriptura a mà propietària d'Apple, que va utilitzar per primera vegada al Newton PDA.


Abril 2003: La tablet creix en mida. Segons un informe del Digitimes, Apple té previst el llançament d'una tablet de 15 polzades amb un teclat "desmuntable" durant el primer trimestre de 2004.

Novembre 2003: El molt esperat dispositiu adquireix una aura d'intimitat quan el gurú tecnològic Robert Cringley revela que el tablet d'Apple permet a un usuari "veure la televisió al seu bany."

Agost 2004: Un reporter de tecnologia del Regne Unit descobreix que Apple ha presentat per a la protecció de les marques europees d'una "pantalla de l'iBook menys el cos de l'ordinador," emocionat prediu que la tan esperada tablet aviat serà presentada.



Maig 2005: rumors de que el tablet d'Apple tindrà processadors d'Intel es dispersen a través de blocs de tecnologia.



Gener 2006: Una patent presentada per Apple, aparentment, d'una nova varietat de acceleròmetre - la tecnologia que determina a l'iPhone l'orientació de la pantalla - alimenta noves hipòtesis dignes de l'inspector Hèrcules Poirot.



Novembre 2006: circulen rumors als blocs de tecnologia de que Apple té un "prototip de treball complet" de la tablet  "amb plans de llançament pel 2007."



Setembre 2007: Apple Insider diu de la tablet d'Apple que és el "retorn de Newton" - modernitzat amb una pantalla d'alta resolució de 1,5 vegades més gran que la d'un iPhone.



Novembre 2007: D'acord amb CNET Regne Unit, el fabricant d'ordinadors Asus diu que "està ajudant Apple a construir un tablet."



Desembre 2007: La tablet es redueix de nou. Citant "diverses fonts", el lloc web de finances Dow Jones afirma que la pantalla del dispositiu tindrà ara màxim de 5,2 polzades. Dit això, és una "pantalla tàctil" que els consumidors seran capaços de tocar en només "6-8 mesos."



Juliol 2008: En una conferència telefònica, un executiu d'Apple esmenta que estan "molt contents", sobre una nova línia de productes, el que va desencadenar especulacions tals com que una tablet coneguda com un "MacBook touch" arribaria a les botigues a la tardor.



Desembre 2008: TechCrunch cita "fonts independents" parlant de "un gran dispositiu iPod touch", i "la tardor de 09."



Abril 2009: The Wall Street Journal llança el seu considerable pes darrere dels xafarderies, els informes de que Steve Jobs, està supervisant la producció d'un dispositiu portàtil que és més petit que un ordinador portàtil ", però més gran que l'iPhone o iPod touch".



Maig 2009: Silicon Alley Insider parla d'un suposat aparell "més robust" que l'iPhone, citant una data d'entrega 2010.



Juliol 2009: detalls comencen a aparèixer amb més força. Un equip tablet d'Apple amb una pantalla de 9 a 10 polzades es vendrà a través de Verizon Wireless, diu TheStreet.com.



Agost 2009: Quants tamanys hi haurà? Gizmodo afirma que Apple produirà versions de 10, 13 i 15 polzades.



Setembre 2009: Un lloc de Taiwan informa d'un preu d'entre 799$ i 999$; data de sortida al mercat: febrer de 2010.



Octubre 2009: A The New York Times, l'enginyer d'Apple Joshua A. Strickland confirma que el tablet d'Apple ha estat un treball en actiu, "al menys des de 2003."



Octubre 2009: NYT editor Bill Keller deixa caure que el Times s'està preparant per explotar les noves tecnologies com ara "la imminent pissarra d'Apple", desencadenant els rumors de que el diari és còmplice d'Apple.



4 gener 2010: El Wall Street Journal informa que el tablet d'Apple veurà la llum al març, i tindrà un cost de 1.000$. Molts webs d'alta tecnologia expressen la seva consternació per aquest preu, més alt del que esperaven.



11 gener 2010: L'executiu de France Télécom i Orange Stéphane Richard confirma en una entrevista de ràdio que Apple "llançarà" el seu "dispositiu tablet" a finals gener. Més tard, va rectificar la seva declaració, dient que era "simplement estava reconeixent l'especulació sobre una tablet".



13 gener 2010: El web Gawker ofereix 20.000$ a qualsevol persona que pugui oferir fotos verídiques de la tablet d'Apple i 100.000$ a qui permeti els seus editors "jugar amb ell durant una hora."



14 gener 2010: Apple "indirectament confirma" l'existència del seu tablet enviant Gawker un requeriment judicial per finalitzar la seva "recerca del tresor" amb el tablet, dient que el concurs encoratja "el robatori de secrets comercials d'Apple".

25 de gener 2010: Apareixen rumors dient que Steve Jobs ha dit del nou producte "És el més important que he fet mai."

La resposta definitiva: dimecres 27 a la tarda.

 

Us recordem que podeu seguir aquesta presentació d'Apple i altres notícies tecnològiques a twitter.com/drsistematic

Per a compartir un escriptori Linux i poder connectar-nos-hi des de qualsevol equip Linux, Mac o Windows, ho podem fer instal.lant Xvnc (protocol Vnc) o Xrdp (protocol rdp). El problema és que en tots dos casos el que passarà quan ens hi connectem és que ho estarem fent a un a sessió pròpia i nova per al nostre usuari. Això per una banda és fantàstic ja que, per exemple, podem tenir una màquina que faci de servidor de “sessions” i a ella es podran connectar diversos usuaris amb ordinadors poc potents o thinclients que treballaran cadascú a la seva sessió particular.

Però en ocasions interessa que aquest no sigui el comportament. Per exemple imaginem que volem tenir un ordinador dedicat a descarregar els nostres torrents (per a baixar les ISOS dels DVDs de Debian, p.e.;) i el que voldrem és connectar-nos precisament a aquest escriptori per administrar transmission i no entrar a una nova i diferent sessió. Si volem poder fer això, instal·larem x11vnc.

Com ho farem? (tot això ho farem a la màquina que volem compartir)

1- Si fem servir gdm com a gestió de sessions, al mateix gdm configurem que s'entrarà en sessió automàticament amb un usuari, el que haguem escollit per a aquesta tasca
2- Instal·lem x11vnc (apt-get install x11vnc si treballem amb Debian o Ubuntu)
3- Un cop entrats a l'escriptori amb l'usuari que hem escollit, executem només per a una vegada:

     x11vnc -storepasswd as $USERNAME

    i amb això configurem el password que es demanarà per a entrar remotament
4- Ara, hem de fer que cada cop que l'usuari que hem escullit entri en sessió al seu escriptori s'executi el següent:

    x11vnc -shared -display :0  -usepw -forever        

    amb això ja estem compartint l'escriptori, protocol VNC, port 5900.

Ens ho hem de muntar per a executar cada vegada aquesta instrucció i això dependrà del gestor de finestres que estem fent servir. Per exemple, amb Fluxbox podriem afegir aquesta línia a ~/.fluxbox/startup

Resultat, per tant: si reiniciem la màquina, un cop arrenqui gdm, aquest autologarà a l'usuari que tenim configurat i un cop aixecat l'escriptori s'executarà x11vnc -shared -display :0  -usepw -forever i per tant compartirem automàticament aquest escriptori via protocol VNC.

 

 

Avui que surt a la venda a vint i pico països el nou model de l'iPhone, l'iPhone 3G S sembla un bon moment per fer algunes reflexions sobre el que pensem que ha significat l'aparició d'aquest aparatet en el món de la telefonia mòbil

I és que, per a mi, el més important del que ha aconseguit l'iPhone és que persones que mai havien anat més enllà de la utilització de fucions bàsiques en un telèfon mòbil (trucades, contactes, missatges, fotos) hagin incorporat en poc temps i amb una naturalitat sorprenent la utilització d'altres funcions que mai havien trobat a faltar al seu telèfon i que, probablement, ni tan sols pensaven que tindria sentit fer-les des del seu telèfon mòbil (navegar per internet, mantenir el contacte amb els seus amics del facebook, veure video amb regularitat, consultar el temps, els cicles de la lluna o el calendari menstrual, per posar alguns exemples)

I és que l'èxit de l'iPhone no és que tingui una pantalla molt gran i molt xula que la pots fer servir amb el dit, ni connexió 3G, ni que es puguin veure vídeos del youtube, el gran èxit d'aquest telèfon és que, des de que va deixar de ser un telèfon i es va convertir en una plataforma ara fa una mica menys d'un any (quan van presentar les eines, gratuïtes, per cert, de programació per l'iPhone), s'han creat més de 35.000 aplicacions de tot tipus. Els usuaris d'iPhone han descarregat en aquests deu mesos més de 1.000 milions d'aquestes aplicacions i les han incorporat al seu dia a dia mentres que s'acostumaven a disposar d'unes funcions avançades però sencilles d'utilitzar

L'èxit de l'iPhone és que, quan hagin de renovar el seu telèfon, seràn molts pocs els usuaris que pensin canviar-lo per un altre mòbil que no sigui un nou iPhone en el qual no puguin utilitzar aquestes aplicacions (que no existeixen avui per avui pels Blackberries, Androids, Nokia, Windows Mobile ni pel flamant Palm Prè)

L'èxit de l'iPhone, és, per últim, que quan facis aquesta renovació de mòbil i connectis el nou iPhone per primera vegada al teu ordinador, te'l trobaràs automàticament configurat amb totes les dades, calendaris, contactes, comptes de correu , música, fotos, vídeos, podcasts i aplicacions que tenien al terminal anterior. Aleshores et queixaràs de que les icones no estàn col·locades exàctament igual que al telèfon antic

Sovint ens trobem que la Scroll Ball que incorporen dispositius com els Blackberry o el Mighty Mouse d'Apple deixa de funcionar en alguna direcció: -només funciona per baixar- o -només funciona per pujar-...

Abans de portar l'aparell al servei tècnic o aventurar-nos a obrir-lo amb el perill que comporta que després ens sobrin peces, us proposo que proveu un mètode que vinc utilitzant amb òptims resultats:

Es tracta de fregar una goma d'esborrar llapis (si, d'aquelles gomes blanques que es feien servir per esborrar les traçades d'aquells estris que guixaven els papers a base de grafit i s'havien de moure amb la mà...) insistentment seguint totes les direccions de la boleta.

 

 

 

El millor és fer-ho amb l'aparell blocat en el cas del Blackberry o desconnectat en el cas del Mouse. Habitualment començo amb l'aparell cap per amunt i acabo amb l'aparell cap per avall, veient com cau la brutícia... Amb un parell de minuts tindrem la boleta operativa de nou!

 

 

 

Si vols escoltar els continguts del teu iPod (o qualsevol altre reproductor multimèdia) al cotxe, depenent de la configuració de l'equip de música del vehicle, hauràs d'escollir entre alguna d'aquestes possibilitats:

1. El cotxe disposa d'un adaptador per iPod que integra el seu control als comandaments del volant o a la pantalla de control del sistema d'àudio
2. El sistema d'àudio disposa d'una entrada auxiliar per la qual pots introduir el senyal de sortida de l'iPod. En aquest cas, el control el realitzaràs directament des del propi iPod
3. Tens un adaptador de casset i el teu sistema d'àudio accepta cassets.

Amb qualsevol d'aquestes tres opcions obtindràs una bona qualitat d'àudio (per si pots escollir entre vàries d'elles, les he ordenat de millor a pitjor) però pot haver-hi casos on no tinguis opció d'utilitzar cap d'aquestes opcions si l'equip del cotxe disposa de reproductor de CDs i tampoc tingui disponible cap de les dues primeres opcions.

¿Què podem fer, llavors? En aquest cas, la única solució passa per adquirir un transmissor de FM. Es tracta d'un adaptador que es connecta a l'iPod i fa una transmissió per Freqüència Modulada de la sortida de l'iPod de manera que puguis sintonitzar-la des de la ràdio del cotxe. Sembla una mica ciència ficció però la veritat és que els resultats, a falta d'un sistema millor, poden ser bastant acceptables.

S'ha de tenir en compte que aquesta resultats depenen de diferents factors com poden ser la qualitat i localització de l'antena del cotxe, la saturació o no de l'espai radioelèctric a la zona on et trobis (si hi ha moltes o poques emissores de ràdio, vaja) i, evidentment, la qualitat del transmissor de FM que estiguis fent servir.

Nosaltres hem provat el model TuneBase FM i ens han agradat bastant els resultats obtinguts.

Algunes de les coses que fan interessant aquest model en particular són:

· Es connecta al encenedor del cotxe de manera que ens fa de carregador de l'iPod i, de rebot, ens fa de suport per tal de deixar el reproductor a mà per controlar-lo i visualitzar què és el que està reproduint en un moment donat
· Disposa d'una funció anomenada pel fabricant ClearScan que el que fa es buscar quina freqüència està lliure per fer l'emissió de manera que obtinguis les menors interferències possibles. Aquesta funció és bàsica per aprofitar al màxim aquest adaptador i és la que el distingueix de molts altres adaptadors similars
· Es poden memoritzar fins a dues freqüències en memòria per poder recuperar-les i utilitzar-les còmodament en futures ocasions
· Disposa de funcions de millora del só optimitzades per música i veu (per podcasts i audiollibres, per exemple)
· Ofereix una sortida de línea per si vols utilitzar-lo com carregador i escoltar música mitjançant els mètodes 2 o 3 de l'inici d'aquesta entrada
· És compatible amb pràcticament tots els models d'iPod des de l'original de 5GB del 2001 fins els models actuals del classic, nano o touch
· El preu ens sembla bastant raonable (es pot trobar a internet per menys de 35€)

Hi ha molts adaptadors de FM i amb alguns d'ells els resultats són bastant desastrosos. No és el cas d'aquest model del fabricant Belkin pero hem de tenir en compte que el aquest invent del transmissor FM per l'iPod ha de ser sempre una última opció per quan no quedi cap altra.

i vosaltres? Heu tingut alguna experiència positiva o negativa amb algún transmissor de FM pel cotxe?

CÀMERES QUE GRAVEN EN DISC DUR HDD

Igual que les que graven en DVD, aquestes càmeres graven directament en format digital amb compressió MPG2. Enregistren sobre un disc dur integrat, i se’n poden trobar entre 30 i 100 GB. En funció de la mida del disc dur i de la qualitat d'enregistrament que fem servir, podrem gravar més o menys temps. Per fer-nos-en una idea, amb qualitat òptima, un disc dur de 30 GB permet més de 37 hores d'enregistrament. Mai no et quedaràs sense espai i no hauràs de preocupar-te de comprar ni d’emmagatzemar cintes o discos. Una vegada que has passat el contingut del disc dur a l'ordinador ja pots tornar a gravar damunt.
Els vídeos es passen ràpidament l'ordinador a través d'una connexió USB (molt més ràpid que si es fa a  temps real), però la qualitat del vídeo és pitjor si el volem editar, perquè s'ha gravat amb compressió.

Puntualitzem aquí també que si el que volem fer quan editem és posar títols, músiques i transicions entre plans, qualsevol format ens dóna una qualitat d'imatge més que suficient; els problemes vénen si per editar entenem postproduir les imatges: corregir colors, textures o incloure efectes especials. Treballant sobre imáges comprimides el resultat no serà el mateix que sobre imatges amb qualitat DV.

Un altre desavantatge de les càmeres que graven sobre disc dur és que, per gran que sigui, al final l’espai s'acaba, i si vols conservar una còpia del contingut gravat necessites forçosament passar per una altra màquina, un ordinador o un gravador de DVD.

El preu és més alt que altres opcions, però cada vegada se’n troben de més barates. Pots aconseguir una càmera de 40 GB per uns 400 €.

CÀMERES QUE GRAVEN EN TARGETES DE MEMÒRIA

Són molt semblants a les anteriors. L’avantatge principal és que com que no incorporen un disc dur són molt més petites i funcionals, però també per això tenen moltes menys hores d'enregistrament.

Aquestes càmeres graven directament en format digital amb compressió sobre targetes de memòria SD o SDHC que van dels 4 als 32GB. El gran avantatge de les càmeres amb targetes de memòria en comparació amb les que porten disc dur és que no tenen limitacions en la capacitat d'emmagatzemament. Si volem més quantitat d'espai, podem comprar una targeta de més capacitat. També es passen les imatges a l'ordinador a través d'una connexió USB o d'un lector de targetes.

 

Pel que fa al preu, hi ha videocàmeres amb targetes de memòria per a tots els gustos. Fins i tot càmeres per a nens per 60 € (això sí, amb 16 MB de memòria i que graven vídeos amb qualitat d'internet). A partir de 300 € pots trobar càmeres amb una qualitat i capacitat acceptables.


I AIXÒ DE L’HD, QUÈ ÉS?

HD simplement significa alta resolució. Són nous formats que s'estan desenvolupant per a la televisió, el cinema, i l'àudio professional, i també nous suports com el blueray. En el terreny de les videocàmeres domèstiques, comencen a apareixer càmeres que graven vídeo HD, és a dir, que graven més resolució o més línees (teòricament fins a 1080 en format panoràmic).

I com afecta això als formats? Les videocàmeres HD que graven en cinta, graven en cinta MiniDV, però en format HDV. Utilitzen la mateixa cinta, però graven amb compressió MPEG2, com fins ara feien la resta de formats. Així aconsegueixen emmagatzemar molta més informació de resolució a la mateixa cinta. Les videocàmeres que gravaven en DVD, disc dur o targeta de memòria, graven ara en format AVCHD i utilitzen els mateixos suports, però comprimeixen el vídeo en MPEG4, que ocupa menys i ofereix més qualitat.

Les càmeres que graven en HD són bastant més cares (a partir dels 600€), necessiten un ordinador més potent si volem editar el vídeo, i cal tenir en compte que encara que editem en HD si després fem una còpia de la nostra pel·lícula en DVD, tindrà tan sols les 576 línies de resolució de DVD.

Evidentment, tenir més resolució també té els seus avantatges, però millor deixem l'anàlisi en profunditat de l’HD per a un altre dia. Sense oblidar també que l'elecció del suport és el primer pas per triar una càmera, encara ens queden pendents moltes coses per analitzar.

 

En Pare Noel m'ha portat un Acer Aspire One, un d'aquests ultra-portàtils que es venen com xurros últimament. És el que porta instal·lat Linux  i em va sorprendre que a l'únic lloc de tota la capsa que indicava aquest fet, era a una etiqueta lateral de característiques i amb una lletra minúscula.
Bé, la màquina és una cucada. Anem a arrencar-la: fantàstic en 10-15 segons tenim la cosa funcionant. I que em trobo?

Un menú molt vistós, però que permet fer poques, poquetes coses.
A "Archivos", pico a la icona de "Mis Archivos" i s'obre un vell conegut: Thunar. Fent botó dret a dintre del Thunar, tenim l'opció d'obrir un terminal. Home, Sweet Home.

Realment, no entenc molt bé l'estratègia d'Acer amb aquesta màquina. El sistema instal·lat és una distribució Linux anomenada Linpus basada en Fedora 8, i amb un escriptori Xfce personalitzat d'una manera que, al meu entendre, no satisfà ni a un usuari Windows (bé, per 50 EUR més pots comprar-te la versió que porta carregat l'XP) ni evidentment a un usuari Linux.

 

Veiem en el meu cas que he hagut de fer per tenir una cosa en condicions:
1- Una mica més de "vidilla": El primer de tot és, un cop tenim un terminal obert, escriure:
xfce-setting-show i fer enter.Això ens obre una finestra de configuració de l'entorn xfce. A "Desktop", "Behavior", marquem l'opció de "Show desktop menu on right click". Amb això, fent botó dret a qualsevol banda del limitat escriptori, tenim accés al menú normal amb totes les aplicacions instal·lades al sistema.

2- Vull varis usuaris! En el meu cas, he afegit usuaris amb l'instrucció "adduser", però el tema és activar el gestor de sessions per poder entrar amb un o altre usuari. Per aconseguir això, hem de modificar  el fitxer  /etc/rc.d/rc.S. Busquem la línia:
/usr/bin/xinit -- -br>/dev/null 2>&1 &
i la substituim per:
/usr/sbin/gdm
El millor seria comentar la primera, afegint un # al començament de la línia i ficar la nova línia a continuació.
Bé, ja ens podem logar amb l'usuari que vulguem:

3-Un altre pregunta: com em connecto a les altres màquines de la meva xarxa?
Per accedir a recursos samba/cifs sempre faig servir smb4k.
Simplement amb add/remove software, el podem instal·lar. Com a efecte secundari, això instal·la gran part del KDE. Bé, un bon escriptori per treballar ;) 

 

 

NOTA: per poder treballar correctament amb l'smb4k, s'han d'activar totes les opcions a la part de "SuperUser". Llavors smb4k afegeix automàticament unes línies a l'arxiu /etc/sudoers i de pas se'l carrega! Per la meva experiència, un cop configurat smb4k i sense reiniciar la màquina hem d'editar el sudoers. Observarem que el que ha fet smb4k es que ha "tallat" bastantes línies i les ha convertit en 2 línies o més. Simplement ens hem de dedicar a tornar-les a juntar i gravar els canvis quan acabem. Amb cura de deixar el fitxer en condicions, si no "la hemos líado parda..."

4-Tampoc estaria malament poder reproduir Divx/Xvid (mira que la gent del carrer volem unes coses més rares...)
Buscant per internet la gent opta per instal·lar VLC, però a mi no m'ha funcionat cap de les opcions que he trobat. En canvi si m'ha funcionat instal·lar el meu amic de sempre: totem. Hem d'instal·lar també el paquets gstreamer-plugins-pulse, bad, ugly i sobretot ffmpeg. Amb això ja podem reproduir gairebé de tot.

Entretingut, eh? Després la gent d'Acer diu que venen més bitxos d'aquest amb XP que amb Linux... Ja ho entenc, ja.
Bé, a pesar de tot he de donar les gràcies a la gent d'Acer, per posar a la nostra disposició un gran (petit) ordinador per només 199 EUR (a data d'avui) i que vola amb Linux. També per proporcionar-nos unes hores de diversió als enamorats de Linux, treballant per deixar el sistema en condicions de treball...

 

El Nadal passat, els Reis Mags van portar als meus pares una càmera de vídeo que grava en DVD. Al meu germà, programador informàtic, l'elecció dels Reis Mags li va semblar una aberració: " Però si ja hi ha càmeres que graven directament en disc dur! Gravar en DVD és un pas enrere."

El meu pare i la meva mare són jubilats i tenen una relació un pèl complicada amb la tecnologia. La meva mare es va desfer del VHS perquè acumulava pols abans de saber com fer-lo anar. El meu pare sap navegar per Internet, però tan sols si no hi ha bloquejadors de pop-ups que s'interposin al seu camí.

Des de fa un any, la meva mare amenitza els dinars familiars amb l'exhibició de les seves grans superproduccions: "El ball del cole de la Jana", "En Teo escup les farinetes", "A Salou amb la Imserso"... A mi, que visc lluny, el meu pare m'envia els millors moments per correu electrònic.

Mai no em compraria una videocàmera que gravés en DVD, però tampoc crec que els meus pares haguessin pogut gaudir d'una càmera que gravés en un suport diferent. Perquè en una qüestió com aquesta, on hi ha bon grapat d'opcions, no n'hi ha cap de més bona que les altres, tot depèn del que necessitis.

Si avui fa s un tomb per una botiga d'electrònica, hi trobaràs videocàmeres domèstiques que graven en quatre suports diferents: en cinta, en disc òptic, en disc dur i en targeta de memòria. Cada opció té els seus avantatges i els seus inconvenients.

 

LES CÀMERES QUE GRAVEN EN CINTA

A les cintes els hem d'agrair la democratització de les videocàmeres domèstiques: abans d'elles, el Súper 8 només se'l podien permetre els que poguessin pagar la pel·lícula i el revelatge.

Primer hi va haver els VHS-C (aquelles VHS en miniatura que es posaven en un adaptador de VHS gran per poder veure-les a casa) que gravaven tan sols 200 línies. Després arriben el SVHS-C i l'HI-8, que graven ja 400 línies en analògic, i finalment neix el MiniDV, que és avui dia l'estàndard d'enregistrament domèstic. (A mig de camí es van quedar Digital 8 i el MicroMV, opcions desafortunades que no van poder competir amb els avantatges del MiniDV.)

A primera vista, gravar en una cinta MiniDV pot semblar primitiu davant d'un disc dur; no ho és. Les càmeres MiniDV graven en format DV (Digital Video), tenen una resolució de 550 línies horitzontals i una qualitat d'imatge bastant similar a la d'alguns formats semiprofessionals. El vídeo té compressió, però només intraframe (dins de cada frame) i no interframe (entre diferents frames). El format DV emmagatzema 3 vegades més informació que el format DVD o HDD. Inclou  a més 2 pistes d'àudio en qualitat CD.
Convé puntualitzar, però, que encara que és cert que les cintes MiniDV són el format d'enregistrament domèstic que ofereix més qualitat, cal recordar que això no depèn només del suport, sinó també en gran part de moltes altres característiques de la càmera.

Un avantatge de les cintes MiniDV és que són petites i molt barates (entre els 2 i 3€). En contra, tenen que són de curta durada (60 minuts), i que com que són un suport analògic (encara que gravin vídeo digital), corren el risc de desmagnetitzar-se amb el temps i de perdre la informació gravada. Pel mateix motiu, quan es reutilitzen un parell de vegades els enregistraments perden qualitat.

El procés per passar el vídeo a l'ordinador és senzill, pràcticament totes les videocàmeres van equipades amb una sortida digital Firewire per comunicar-se amb un ordinador, per transferir el vídeo i fins i tot per poder controlar la càmera des de l'ordinador. Tot i això, tenen l'inconvenient que ho fan a temps real, és a dir, una hora de vídeo significa una hora esperant que es capturi.

Precisament per ser un format de baixa compressió, és el que ens ofereix imatges de més qualitat per editar, encara que les imatges també pesen més,  fins a 12 GB per hora de vídeo.

Pel que fa al preu, amb les mateixes característiques que càmeres d'altres formats són l'opció més barata: es poden trobar des dels 150 €.


LES CÀMERES QUE GRAVEN EN DVD

L'avantatge principal que tenen és l'extrema facilitat d'ús. Graves, tanques el DVD i ja pots veure les imatges des del reproductor de DVD del menjador de casa. Sense connectar cables, sense fer una còpia del teu enregistrament i sense haver de saber utilitzar un ordinador.

Amb aquestes càmeres es grava directament amb qualitat MPEG2 (la definició estàndard en DVD). Té per tant compressió interframe i intraframe. Una qualitat òptima per visionar les imatges gravades, però una mica justa per editar-les.
Graven sobre discos de DVD de 8 centímetres (que costen 1,5 €) amb una durada màxima de 30 minuts (els DVD de doble cara gairebé dupliquen aquesta durada i els de doble capa la quadripliquen, però el preu no compensa).
A més, aporten la comoditat que el mateix disc que tenim a la càmera, es veu al reproductor del menjador i es posa a l'ordinador per fer-ne còpies o per capturar el contingut.

Aquest tipus de càmeres és l'apropiat per als que no volen editar els seus vídeos. Es pot fer, però implica alguns problemes. Pots copiar els arxius del DVD al teu ordinador, però hauràs de canviar-los de format per poder editar-los, amb la consegüent perdua de temps i qualitat. Una altra opció és connectar la càmera a l'ordinador i capturar les imatges a temps real a l'ordinador.

Quant al preu, són una mica més cares que les MiniDV, però tenen preus raonables, en pots aconseguir una per menys de 300 €.

Càmeres que gravin a blueray? De camí, esperant que el format blueray s'acabi d'enlairar.

Amb l'arribada de la TDT a les nostres llars, molts trobem l'excusa perfecta per canviar la nostra antiga tele. De fet, alguns ja vam donar el pas fa uns anys, quan l'elecció entre LCD o plasma era una mica més senzilla, ja que només tenia a veure amb la grandària (perquè després diguin que la mida no importa).

Encara que no sigui una decisió que canviï gaire les nostres vides, la compra o renovació del nostre televisor, una decisió en principi fàcil, pot convertir-se en un dubte existencial que acabem compartint amb el venedor: què és millor, LCD o plasma?

A aquells que encara no us heu convençut a vosaltres mateixos o a la vostra parella de la necessitat de llençar aquella tele del menjador amb el cul gros i passar a les estilitzades línies de la pantalla plana, us donaré unes dades que potser us seran útils si algun dia decidiu donar el pas. Els que ja ho vau fer no deixeu de llegir: segur que teniu algun amic o familiar a qui podreu ajudar amb algunes dades sobre l'LCD i el plasma.

Tot i que actualment les diferències en la qualitat i prestacions de les dues tecnologies són cada vegada menors, encara n'existeixen, i aquí intentarem comentar-les. Però abans cal dir que els diferents llocs on podem veure la televisió (amplis o estrets, més o menys il·luminats...), la inexistent normativa per a homologar les dades que ens donen els fabricants, les petites diferències de cada marca, i les diferències de qualitat en el senyal d'origen, fan difícil decantar-nos. Per això ens centrarem primer en el seu funcionament, i mostrarem els pros i contres de cada sistema. Després, un cop valorada la part tecnològica, seran altres factors els que ens poden ajudar a decidir: estètica, grandària, preu, marca, model... Així doncs, és la suma de les nostres particularitats i de les característiques de cada tecnologia la que ens donarà la solució.

El televisor de plasma basa el seu funcionament en panells de cristall, dividits en cel·les que contenen una barreja de gasos nobles que quan s'exciten elèctricament passa a ser plasma, i fòsfors que emeten llum. És a dir, l'emissió de llum és pròpia i no externa. En el plasma el que coneixem com píxel està format per 3 cel·les, cadascuna de les quals formada pels tres colors bàsics en televisió, vermell, blau i verd.

 

 

 

En l'LCD la tecnologia es basa en el cristall líquid, col·locat entre dues capes de cristalls polaritzats. Cada píxel de la pantalla té molècules helicoïdals de cristall líquid. Aquests cristalls no generen llum pròpia (a diferència del plasma), de manera que necessiten una font de llum. Últimament s'utilitzen díodes, que n'augmenten l'eficàcia i redueixen el consum. A pesar d'això, hi ha pèrdues en la transmissió a través dels panells, i això fa perdre intensitat al color.

Coneixent ara una mica més el funcionament dels dos sistemes, en comentarem algunes particularitats. Els equips de plasma donen un millor contrast en la imatge i destaquen especialment en la intensitat del negre. Per contra, els fosfats tenen una vida més curta que l'LCD, i a més hem de tenir present que com que basen el seu sistema en gasos queden afectats per l'altitud; això no és l'habitual, però val la pena tenir-ho en compte depenent de la zona del món on visquem.

D'altra banda, la lluentor i la lluminositat del nostre equip són determinants per a l'elecció. Recordem que les dades que ens donen els fabricants acostumen a reflectir les condicions òptimes de l'aparell, i per aquest motiu és important que a més valorem distància i les condicions de llum de la sala on col·locarem la televisió. Ens podem veure desagradablement sorpresos després de col·locar el nostre nou televisor de plasma al menjador a plena llum del dia, i veure que la imatge no té res a veure amb la que ens van ensenyar a la botiga. Generalment és preferible un LCD quan el nostre televisor hagi de conviure amb altres fonts de llum. En canvi, el plasma s'adapta millor a un espai sense llum.

Una altra de les diferències importants entre marques és el color. Convertir una imatge real en electrons perquè arribin a una pantalla i ens mostrin la realitat no és una feina fàcil. La realitat només és una, però la manera de representar-la, quan parlem de televisió, no és solament una. El realisme dels colors o la fiabilitat respecte a la realitat és una lluita que no totes les marques han solucionat adequadament. Quan parlem de colors a la televisió, la diferència entre el que ens agrada veure o és agradable a la vista i la realitat, de vegades és una distància massa gran. Podem parlar del realisme o la precisió del plasma, o la brillantor i la vivesa de l'LCD. Però deixem aquest punt obert al criteri personal de cadascú. Com s'acostuma a dir, per a gustos, els colors. Com han resolt aquest punt algunes marques és una qüestió més de màrqueting que de diferències o limitacions de les dues tecnologies.

 

El consum de l'equip -que inclou la garantia-, la possibilitat de connectar l'ordinador, l'angle de visió... són altres punts que convé tenir en compte, però que en aquest cas s'escapen de la nostra anàlisi. Les combinacions són moltes i a més no sempre són compatibles entre elles.

Els que continueu sense veure clara la decisió, potser us podeu estimar més esperar la tecnologia làser TV. Mitsubishi parla d'oferir-la a final d'any.

Funciona fent servir el principi de la retroprojecció utilitzant tres làsers. Els televisors són més econòmics, la imatge no es degrada durant la seva vida útil i tan sols necessiten una quarta part de l'energia que utilitzen els actuals televisors de plasma o LCD. Però mentre no arribi aquesta tecnologia, continuarem amb el dilema: LCD o plasma?

 

Font imatges: Viquipèdia

Quan vas a buscar què posar-te a l'armari i no trobes gaire roba, vol dir que toca planxar. Sí, planxar. Pels que no coneixeu aquest bonic art, s'executa amb un petit electrodomèstic com el que podeu veure a la foto:

Per amenitzar aquestes hores de feina, una de les coses que faig és: agafar el meu antic portàtil (calculeu l'edat, la resolució màxima de pantalla és de 800x600), arrencar la Debian minimalista que porta i amb quodlibet em poso alguna emissora de ràdio per Internet.

 Això em va fer pensar en que estaria bé un aparell petit que fes aquesta feina de forma dedicada. Quan ja estava a punt de córrer a patentar la idea, vaig buscar a Internet i és clar, això ja està inventat...

Un cop d'ull a tres marques que he trobat per Internet:

-SPC Internet 0803 Internet Radio Wifi:

 

Bé, quasi amb el nom ja entenem què fa: a través de la wifi (s'entén que hem de tenir un punt de connexió wifi a casa nostra) es connecta a Internet per sintonitzar ràdios.

I quines ràdios sintonitza? Bona pregunta. L'aparell en si no porta cap gestió d'emissores ja que només “xucla” la informació de la web Reciva.

Reciva és bàsicament un directori de ràdios de tot el món, categoritzades per gènere i localització. En aquest moments el número d'emissores al seu directori és de prop de 15.000. Un cop donat d'alta (és gratuït), et permet afegir les teves pròpies emissores i podcasts.

Nota: Aquest model l'he vist en persona a la botiga aquesta en la qual quan compres ets sents més intel·ligent i si et descuides tens un orgasme. El preu era sobre uns 120 EUR, que no està malament tenint en compte que l'aparell també pot fer streaming per reproduir material d'àudio que tingueu compartit al vostre ordinador).

-OXX digital, té varis models:

El més barat ara mateix val uns 170 EUR. Els preus dels aparells varien en funció de les coses que poden fer (alguns porten rellotge i alarma, d'altres poden fer streaming) i de la qualitat de so.

 

La web d'Oxx és bastant parca en informació i per fer-te una idea dels models i preus que tenen, has de donar-te una volta per les webs de les botigues que els venen.

-Terratec / Noxon: 

És la que millors sensacions em dóna. El preu està a partir dels 170 EUR, i alguns models tenen detalls com que poden fer de dockstation per al teu iPod o permeten “punxar-los” un disc extern o pendrive i reproduir els continguts.

Indicar que, a diferència dels les dues marques anteriors, Noxon no fa servir el web Reciva, sinó un altre de similar que es diu vTuner. És un servei de pagament i amb la compra d'una ràdio Noxon ens proporcionen un compte d'accés.

La web de Noxon està molt bé i per a cada producte hi ha un petit vídeo explicatiu molt aclaridor. Com a detall també pots descarregar un software que es diu Noxon Player, que emula el que fan servir les ràdios i que et permet familiaritzar-te amb el funcionament.

També m'agrada molt que tinguin en compte en tot moment els usuaris de Mac i Linux ;)

 Bé, crec que ha quedat clara quina seria la meva marca escollida. No obstant us convido a enviar-me referències d'altres de les que tingueu coneixement.

Un bon regal per reis, però una mica car... Tranquis, sempre tenim l'eBay...