Vivim un temps on tot -especialment en política- és material de combustió ràpida. La victòria de François Hollande i del seu pla B davant la recepta única imposada per Angela Merkel i seguida per Nicolas Sarkozy obren, certament, un camí alternatiu i esperançador que Europa necessita. Queda fora de dubte el revulsiu que pot representar un president socialista a la segona potència econòmica europea per una esquerra que, a tot el continent, té el difícil repte de redefinir el seu relat i de fer-hi creure la ciutadania. El canvi de rumb a França troba, fins i tot, certes simpaties (encara que no del tot confessades) entre governs del centre-dreta de la resta del continent -inclosos els d’aquí- ofegats dins de la ‘cotilla’ de l’austeritat ‘made in Germany’.
El mateix diumenge a la nit de la victòria electoral, el nou president de la República (de moment, estrictament francesa) ha rebut la trucada de la canceller i aquesta l’ha convidat a trobar-se a Berlín en dates properes. Morta i enterrada l’etapa Merkozy, caldrà veure ara què representa (i quan dura, perquè a Alemanya hi ha eleccions a la tardor de 2013), el nou període Merkollande.
L’expectativa és molta. Els motius per a una certa esperança hi són. Però no seria gens bo convertir Hollande en una mena de versió laica, socialista i republicana de la Mare de Déu de Lourdes. El nou president francès no obrarà miracles, no farà la feina dels altres; haurà de fer pactes amb la realitat en el seu pols amb les polítiques de Merkel.
Lògicament els socialistes catalans i els espanyols saluden el gir a l’esquerra francès, però ells segueixen tenint molta feina per davant i el vent favorable de París no serà suficient per construir la seva alternativa.
François Hollande, amb la seva consiga “l’asuteritat no pot ser la fatalitat”, aconseguirà, probablement, reorientar la política europea per donar una mica d’oxigen que incentivi l’economia a França, a la mateixa Alemanya i als països econòmicament més robustos de la zona euro. Però molt probablement als d’aquesta latitud del continent (Espanya, Itàlia, especialment) ens toqui aguantar encara més temps tota la pressió de la cotilla, esperant que una major vitalitat dels del nord ajudi indirectament els del sud gràcies al consum dels seus productes (turisme, sobretot).
Hollande i Merkel s’hauran d’entendre. Sense un acord, és poc probable que president francès tiri pel dret permetent que França incompleixi les condicions del dèficit públic actuals. Fer-ho podria tenir conseqüències imprevisibles per a la nostra moneda i l’economia de França podria ser objecte de tota la hostitilitat que els ‘mercats financers’ són capaços de desplegar. Alerta, doncs, amb possibles decepcions a curt termini després de l’eufòria d’aquest diumenge. Són coses d’aquesta època de ‘combustió ràpida’ que ens ha tocat viure.
