El Ple celebrat fa un parell de setmanes a Vic, que va rebutjar una moció presentada per la CUP, SI i ERC de suport a la insubmissió fiscal, reflecteix allò que ha estat l’independentisme polític fins on jo conec: una olla de grills on cadascú ha anat a la seva.

Potser l’arrel del problema, d’un independentisme desarticulat, radica en la pseudo intel·lectualitat, majoritària entre les persones que militen o simpatitzen en formacions d’esquerres i que les fa incapaces, per supèrbia, d’entendre’s amb les que pensen igual que elles.

No es pot ser d’esquerres sense tenir una sensibilitat acurada per les persones i pel medi ambient. I coneixements aparents sobre història, política, folklore i quantes més facetes relacionades amb l’art i la cultura. La viva imatge de l’intel·lectual, el sociòleg, el filòsof, l’actor i una llarga desfilada de personatges anomenats ¿compromesos? que s’han declarat d’esquerres, han inflat la imatge d’una tendència política sorgida de la unió de la classe treballadora.

El pseudo intel·lectualisme comporta una manca de modèstia que fins ara ha fet impossible l’entesa entre els partits independentistes, i d’esquerres. L’independentisme farà un salt endavant quan els seus representants polítics aparentin comunió.

A Vic, on el contrapès a l’esquerra té nom i cognoms, la CUP, SI i ERC es van posar d’acord perquè els impostos recaptats per l’Ajuntament se’ls quedi l’Agència Tributària Catalana en comptes d’anar a Hisenda. Però la iniciativa va topar amb l’abstenció del PSC i el rebuig de CiU. L’alcalde Vila d’Abadal cimentava la negativa convergent en la manca d’una proposta unitària que provingui de l’Associació de Municipis per la Independència.

“No té sentit que cadascú vagi pel seu compte”, “perquè si no comencem a actuar unitàriament i comencem a aglutinar esforços, mai aconseguirem la independència de Catalunya”, argumentava l’alcalde. “No entenc perquè hem de posposar aquesta qüestió a d’aquí un mes quan es pot aconseguir unitat en aquest mateix ple”, replicava la portaveu de la Candidatura d’Unitat Popular.

De Vic són els impulsors de la ‘flashmob’ per la independència que aquest diumenge ha congregat milers de persones a la plaça Catalunya de Barcelona. Els organitzadors de la iniciativa popular són els mateixos que van fer el ‘lip dub’ que es va fer l’octubre de 2010 a la capital osonenca, i que a YouTube ha tingut més d’un milió i mig de visites. Una acció que va batre el rècord mundial de participació en un lip dub acreditat per la World Records Academy, amb 5.771 persones.

Flashmob per la independència 18 – 03 – 2012

El temps, i un article recent de qui era director del The New York Times quan quan hi va haver la publicació massiva de cables, han desacreditat parcialment el post que vaig publicar fa 13 mesos titulat ‘Wikileaks, l’evolució’.

El portal de Julian Assange ha estat el preludi d’una nova era digital de transparència? La veritat, no massa; respon Bill Keller, qui, com a màxim responsable d’un dels diaris que van publicar centenars de milers de secrets de l’Administració nord-americana, ha participat en mitja dotzena de taules rodones.

Keller repassa les conseqüències que ha tingut la filtració en la vida dels seus protagonistes. D’Assange, pendent de sentència per saber si l’extraditen i jutgen als EUA, diu que ha passat de ser “una estrella” a esdevenir “una celebritat de segona categoria”. Fa unes setmanes, el fundador de Wikileaks va gaudir del seu minut de glòria en un capítol de Els Simpson.

El soldat que va filtrar la informació s’enfronta a una cadena perpètua. I no se sap res de la sort que han pogut tenir els informadors, activistes i testimonis que apareixien als documents.

La publicació dels secrets no ha fet trontollar la política exterior de la Casa Blanca. Si més no, els diplomàtics nord-americans es queixen de les dificultats que tenen darrerament per acostar-se als seus homòlegs d’altres països.

No hi ha hagut efecte crida i Wikileaks ha quedat com a única porta digital capaç d’obrir l’accés massiu a informació privilegiada. Potser és que els informadors potencials estan esperant la resolució del cas Assange.

El més important, apunta Keller, és que s’ha donat més rellevància a l’ideòleg del portal que a les fonts. Des de la difusió massiva, el Govern nord-americà ha investigat sis funcionaris per donar informació secreta a mitjans de comunicació, més que en tots els mandats anteriors junts. La política de la por fa que informadors s’ho repensin abans de contactar amb algun periodista.

De la campanya de Wikileaks perquè l’Administració fos més transparent, conclou Keller, n’ha un resultat un Govern més hermètic que mai.

El 2006, Artur Mas va pactar amb dirigents del PSOE, i del PSC, l’Estatut. Els dos partits que els catalans havien triat majoritàriament es posaven d’acord i la sociovergència era, doncs, l’opció de govern. Però els socialistes van reeditar el tripartit. I l’aposta pel progressisme, vicepresident dimitit inclòs, va fracassar.

El PSC ha mantingut des d’aleshores una defensa acarnissada de l’Estatut d’Autonomia, malgrat que la llei orgànica catalana s’ha vist desbordada amb els anys i ha resultat insuficient en matèria pressupostària i educativa.

El PSC va perdre el primer any de la legislatura actual. Pendent de les primàries i d’arribar al congrés amb els deures fets per no aixecar polseguera, els socialistes s’han oblidat d’exercir de líders de l’oposició.

La geometria variable ha obligat CiU a estendre ponts amb PP pels pressupostos i ERC per al pacte fiscal. Mentre populars i republicans flirtegen amb el Govern, ICV ha quedat com a únic grup parlamentari que planta cara a Mas i que aixeca alguna guspira a les avorrides sessions de control al president. Tots semblen tenir una estratègia.

CiU, amb la lliçó apresa del 2006, intenta, sense massa esma, aglutinar els socialistes a la causa de la reformulació fiscal. Però Nicaragua parla del model de finançament que preveu l’Estatut. L’alternativa proposada és un “pacte fiscal federal” del qual es desconeix tot excepte el nom.

Pere Navarro no ha incorporat ni una coma al discurs pronunciat al desembre quan va ser nomenat primer secretari dels socialistes catalans. El dirigent, que va mostrar-se predisposat a entendre’s amb CiU, no ha aconseguit arrossegar el partit de les paraules als fets. I el cap de l’oposició i president del grup al Parlament, Joaquim Nadal, fa setmanes que es perd en la retòrica i formula preguntes intranscendents al president.

Cap a on va el PSC? Què vol dir una oposició constructiva quan ni t’oposes a les polítiques del govern ni hi dónes suport. La resta de partits no espera. I en política, guanya qui pretén canviar i perd qui, estàtic, defensa el seu ‘statu quo’.

Vic, amb aportacions del Ministeri de Cultura, la Generalitat i la Diputació, es va gastar 30 milions d’euros -el pressupost inicial eren 21 milions- per construir l’Atlàntida Centre d’Arts Escèniques d’Osona. Un teatre-auditori que havia de ser una referència a la comarca i al país i que després d’un any i mig de funcionament no l’omplen ni els vigatans.

En els 15 dies que els periodistes de política seguim la precampanya electoral d’algun candidat visitem uns quants equipaments municipals. I la sensació que a Vic havien allargat més el braç que la màniga es va repetir, abans del 20-N, en visitar el teatre-auditori de Canovelles -massa capacitat per a la població que viu a la localitat vallesana-, el Palau de Fires i Congressos de Reus, l’Amistat de Mollerussa i el Kursaal de Manresa.

L’alcalde de Tarragona ha aprofitat aquest inici d’any per contenir despesa i ha anunciat que prescindirà de 103 treballadors. Qualsevol empresa que deixés de comptar amb més d’un centenar d’empleats patiria un daltabaix. Però les excepcions abunden al sector públic, com és el cas d’una administració que s’ha inflat de personal en època de bonança.

La inacció dels governs ha deixat via lliure als bancs per abusar de la ciutadania -la dació en pagament per saldar el deute hipotecari hauria de ser la primera correcció a tenir en compte per començar a posar ordre-. Però més enllà de la responsabilitat privada -que hi és- de cadascú a l’hora de comprometre’s en signar uns papers, també considero reprovable l’actuació d’algunes administracions que defensen sense fissures les entitats financeres.

Islàndia no és Espanya. Però, com a mínim, sorprèn que l’illa hagi deixat que els seus bancs facin fallida i no hi hagi hagut cap catàstrofe, cap hecatombe. Com a mínim, els islandesos han pogut devaluar la corona per potenciar les exportacions i començar a sortir del forat. Aquí mana l’euro, depenem de Brussel·les.

 

 

CiU ha fet bandera del “catalanisme polític” que representa la federació per aspirar a guanyar les eleccions a Catalunya. El candidat Josep Antoni Duran i Lleida ha apel·lat a la “dignitat nacional” per intentar aglutinar l’electorat sobiranista amb l’objectiu de “fer història” i que CiU guanyi per primer cop unes generals. “Molt important que diumenge a la nit Rajoy se’n vagi amb una altra preocupació, a part de la situació econòmica que es trobarà, i que entengui que fins i tot el PP guanyant per majoria absoluta a Espanya, queda tercer a Catalunya perquè hi ha una força que ha guanyat aquí”, ha secundat el missatge de Duran el president Mas, per a qui el 20-N, Catalunya “s’hi juga el seu caràcter com a nació”. “El nostre objectiu no és evitar quedar tercers sinó quedar primers; fiqueu-vos-ho al cap perquè aquesta és la mentalitat que hem de tenir”, ha afegit l’expresident Pujol.

L’objectiu de la campanya electoral: arreplegar el vot dels indecisos, ha recobrat sentit aquest dijous -a dos dies de les eleccions- de boca del candidat ecosocialista, Joan Coscubiela, qui en un acte a Terrassa ha gairebé implorat als assistents perquè convencin el màxim de gent possible per votar ICV-EUiA. Les enquestes internes que maneguen els partits revelen que hi ha més de 100.000 persones que encara no saben si votar o no i que dubten del partit al qual han de fer confiança. Coscubiela treballa a contra-rellotge per aglutinar “decebuts, escèptics i indignats” amb l’objectiu de trencar el tòpic ecosocialista: “Tenim un terra molt sòlid però un sostre que no podem trencar”. “Falten 72 hores menys 5 minuts”, ha manifestat el dirigent a les 20:05h, en al·lusió al tancament dels col·legis electorals.

El míting central del PP d’aquest dimecres, a dos dies pel final de campanya, a l’Hospitalet ha semblat una celebració anticipada d’allò que resoldran les urnes diumenge. La plana major dels populars, encapçalada per Mariano Rajoy, i secundada per la presidenta del PP de Catalunya, el candidat per Barcelona i els caps de llista de les altres tres províncies catalanes ha gaudit entre riures i abraçades del míting més multitudinari celebrat pels populars a Catalunya. Uns 2.500 simpatitzants s’han apropat al bressol del socialisme català per donar un suport enfervorit al candidat nacional, qui ha estat rebut a crits de “president, president”, i qui ha abandonat el recinte signant autògrafs i fent-se fotos entre un núvol de seguidors.

Hi ha dues frases que resumeixen el tarannà i el resultat d’un debat sense retrets irrespectuosos ni cops amagats: el darrer consell abans de l’inici de l’acte de Mònica Terribas a la moderadora Ariadna Oltra: “A disfrutar i a riure”, i l’acomiadament dels candidats després de fer les valoracions de la jornada: “Ens veiem a Madrid el 22 de novembre”.
  La porra electoral, de la caravana de periodistes que ha seguit la campanya de CiU, feta per Artur Mas un cop acabat el darrer míting de campanya: 15 diputats PSC i CiU, 13 el PP, i 2 tant ERC com ICV, il·lustra l’aspiració convergent de ser la força més votada a Catalunya aquest diumenge. Mas té el mèrit d’haver encertat la travessa de les autonòmiques celebrada fa un any en la qual van participar un centenar de persones.

Aplaudeixo la retallada pressupostària del Parlament: 12 milions en un any, fruit de la supressió d’una paga extra dels diputats i de la reducció de la flota de cotxes oficials. Però entenc que la crisi afavoreix la reconsideració d’algunes pràctiques parlamentàries que de debò estalviarien temps i diners a la Cambra legislativa i a l’opinió pública.

Soc partidari de suprimir les mocions, per la seva inutilitat. Perquè al cap i a la fi són consideracions que encara que s’aprovin manquen d’eficàcia jurídica. Si el partits eliminessin com a mínim les que són inútils, s’escurçarien els Plens.

En la darrera sessió de la Cambra, el 20 d’octubre, el PSC va presentar una moció, aprovada per l’hemicicle, que instava -una paraula que en política és buida de significat- el Govern a fer públic el deute contret amb els Ajuntaments. El text continuava “demanem abonar als ens locals abans d’acabar el 2011 els deutes pendents i, en cas que això no sigui possible, fixar evidentment aquest calendari que donaria garanties i seguretat als ajuntaments”.

La moció socialista, subscrita per tots els grups excepte per CiU que va votar en contra d’alguns punts, és inútil. Primer, perquè el Govern no complirà la resolució malgrat ser “instat” pel Parlament. No és el primer cop que s’aprova una moció de característiques idèntiques i que l’Executiu incompleix. Segon, perquè les administracions estan obligades per Llei, la 30/92 de Règim Jurídic de les Administracions Públiques, a facilitar la documentació pública.

Una moció inútil perquè consumeix temps i diners. Però electoralista, perquè els grups abracen el municipalisme.

Intervenció del diputat de Solidaritat, Alfons López-Tena, durant el debat de la moció:
Votarem a favor del contingut per dues raons. En primer lloc, perquè és aquesta mena de mocions que, com que després no es compliran, dóna completament igual. És a dir, el Govern no ho complirà això, no farà públics aquests compromisos, no abonarà als ens locals, no enviarà aquesta documentació, etcètera. Per altra banda, ens crida molt l’atenció que aquí s’hagi de fer per un acord parlamentari allò que és un dret dels ciutadans, com és tenir accés a la documentació pública. Però bé, doncs si s’ha de fer per un acord parlamentari, que per altra banda no es complirà, el fet que el Govern compleixi les seves obligacions amb tots els ciutadans, doncs en aquesta mena de món virtual que es viu aquí, doncs ja em sembla bé.

L’article 140 del Reglament del Parlament preveu que si el Govern no compleix la moció en el termini disposat s’haurà de presentar a la comissió corresponent per explicar el perquè.

La Devesa de Girona, el parc urbà més gran de Catalunya, va esdevenir dissabte l'escenari del naixement de la direcció d'un partit que ha reconegut el fracàs dels set darrers anys. Esquerra no ha sabut gestionar el poder -un projecte de vegueries, una llei de cinema que no s'ha complert, un pacte per la innovació retallat, el 2014- i n'ha pagat les conseqüències. Va perdre la meitat de votants a les autonòmiques, s'ha quedat sense representació -excepte Barcelona- als ajuntaments de les grans ciutats, entre elles Girona, i segurament perdrà el diputat gironí després de la cita electoral del 20-N. El conclave podria haver estat l'escenari que augura mals resultats per a una Executiva que s'ha topat massa aviat amb el repte d'aturar la sagnia de militants, però va esdevenir un bon bany de masses per recuperar els ànims. Els 1.600 republicans, camises per fora dels pantalons, que van anar a Girona es barrejaven animats amb els visitants d'una fira eqüestre que coincidia amb Congrés nacional al parc. La militància sospira per “enterrar els personalismes” del passat -Joan Puigcercós dixit- i aposta sense vacil·lar pel viratge al centre que proposa Junqueras. El 96% va aprovar el full de ruta polític per als propers quatre anys. El nou president encapçala un projecte que se li assimila. Sense propostes estrella que neixen mortes. Sense donar titulars a la premsa. Pensat per a la militància. Per recuperar l'autoestima d'una formació en hores baixes. Per convertir-la en un “partit hegemònic” -Oriol Junqueras dixit, i Joaquim Nadal somriu-. La cita de dissabte fins i tot va servir per apujar els ànims del gran damnificat de 'La nova Esquerra'. Joan Ridao, el menys efusiu a l'hora d'aplaudir les intervencions de la nova direcció va ser, probablement, el més abraçat per les bases en els descansos del Congrés. Això sí, amb el permís de l'ovació que va rebre la presidenta d'Òmnium Cultural i ¿futura defensora del republicanisme? Muriel Casals.

 

 

@quicualguacil

Artur Mas. Sota el paraigua del “Govern dels Millors”, el president de la Generalitat va ser el primer a apuntar-se el mèrit de fer estripar el carnet socialista a Ferran Mascarell, qui havia estat conseller de Cultura amb Maragall, després d'una llarga trajectòria política en càrrecs vinculats al socialisme i la cultura. Duran Lleida. El periodista Joan Barril s'incorporarà al consell assessor de Duran Lleida. Assessorarà el candidat de CiU al 20-N a la vegada que dirigeix un programa a la ràdio pública. Va presentar els matins de ComRàdio i programes a Barcelona TV quan els socialistes tenien majoria absoluta a la Diputació i a l'Ajuntament de Barcelona. Escriu una columna i un conte setmanals a El Periódico. També formen part del consell assessor de Duran, Xavier Bru de Sala, qui escriu a El Periódico, i fins i tot un antic càrrec de Felipe González, l'exsecretari d'estat d'Economia Alfredo Pastor. Xavier Trias. L'excap de campanya de Montserrat Tura a les passades eleccions primàries del PSC i exdiputat del PSC, Àlex Masllorens, s'ha incorporat aquesta setmana a l'Ajuntament de Barcelona en qualitat d'assessor a la gerència de Qualitat de Vida, és a dir, de serveis socials, i es converteix així en la mà dreta del gerent Àngel Miret. Argument de Masllorens: "Hi ha hagut persones que ho veuen bé i persones que no". Ester Capella, en aquest cas una dirigent republicana i fins ara màxima col·laboradora de Jordi Portabella a l'Ajuntament ocuparà un altre càrrec tècnic: la gerència de l'Institut de Persones Discapacitades. La gerenta de Cituat Vella, Mercè Massa -considerada propera al PSC-; serà la gerenta de Cultura, Coneixement i Innovació, Marta Clari (PSC), gerenta adjunta de Coordinació d'Empreses i Entitats Municipals, Ramon Massaguer (PSC); Recursos Humans i Organització, Carles Arias (PSC); Medi Ambient i Serveis Urbans, Jordi Campillo (ICV). Lleida. La fundació CatDem i l'associació d'amics de La Casa Gran del Catalanisme, vinculades a Convergència Democràtica, han fitxat com a ponent d'un curs el delegat del Govern a Lleida durant l'etapa del tripartit. Miquel Pueyo no serà l'únic que intervingui a les jornades. Hi participarà l'exdiputat socialista i expresident de la Diputació, Ramon Vilalta, i el també l'exparlamentari socialista Pep Mòdol. El curs s'impartirà a la Universitat de Lleida en plena campanya electoral. Per als benpensats, el conseller Mascarell també va participar en un curs organitzat per CatDem quan encara tenia el carnet del PSC a la cartera i no coneixia les estances de la Casa Gran. @quicualguacil

Francisco Camps aspirava a revalidar la majoria absoluta del PP a la Generalitat Valenciana malgrat formar part del -ja no tan selecte- grup de 100 candidats que concorrien a les eleccions del 22 de maig imputats per suposats casos de corrupció. El PP valencià es presentava a les autonòmiques i les municipals amb l'expedient tacat pels casos Gürtel i Brugal que afecten els candidats Ricardo Costa, Vicente Rambla, Milagrosa Martínez, David Serra, Yolanda García, Sonia Castedo i el president de la Diputació d'Alacant i número 2 de la llista a l'alcaldia, José Joaquín Ripoll. El poble va respectar la presumpció d'innocència i va absoldre Camps. El PP de la Comunitat Valenciana va aconseguir la cinquena victòria a les urnes, la quarta consecutiva per majoria absoluta, en unes autonòmiques. Camps està imputat per un suposat delicte de suborn passiu per haver rebut vestits de la trama Gürtel i a l'espera que la Justícia decideixi si li obre un judici oral. L'acompanyaven a les llistes populars fins a 10 implicats amb causes obertes. Hi ha una teoria explicitada el febrer de 2009 pel president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que podria explicar perquè és tan difícil que canviï el color d'una institució on governa un partit amb majoria absoluta. "Qui guanya les eleccions col·loca una infinitat de gent. I tota aquesta gent és un vot captiu. Això suposa molt poder en un Ajuntament, en una Diputació. Jo no sé la quantitat de gent que he col·locat en dotze anys, no ho sé. Però entre Penveta, l'Hospital, l'Institut de Promoció Ceràmica, l'Escola Taurina, la Diputació, el Port… ni ho sé. Mare que vol entrar a l'escola de la Consolació de Burriana… que és molt difícil… i aquesta senyora és un vot agraït. Per tant, no cal que m'estengui gaire més". Anticorrupció investiga el dirigent castellonenc des de fa 8 anys. Està acusat d'haver comès, presumptament, delictes de suborn, tràfic d'influències i frau fiscal. Àudio