El 2006, Artur Mas va pactar amb dirigents del PSOE, i del PSC, l’Estatut. Els dos partits que els catalans havien triat majoritàriament es posaven d’acord i la sociovergència era, doncs, l’opció de govern. Però els socialistes van reeditar el tripartit. I l’aposta pel progressisme, vicepresident dimitit inclòs, va fracassar.
El PSC ha mantingut des d’aleshores una defensa acarnissada de l’Estatut d’Autonomia, malgrat que la llei orgànica catalana s’ha vist desbordada amb els anys i ha resultat insuficient en matèria pressupostària i educativa.
El PSC va perdre el primer any de la legislatura actual. Pendent de les primàries i d’arribar al congrés amb els deures fets per no aixecar polseguera, els socialistes s’han oblidat d’exercir de líders de l’oposició.
La geometria variable ha obligat CiU a estendre ponts amb PP pels pressupostos i ERC per al pacte fiscal. Mentre populars i republicans flirtegen amb el Govern, ICV ha quedat com a únic grup parlamentari que planta cara a Mas i que aixeca alguna guspira a les avorrides sessions de control al president. Tots semblen tenir una estratègia.
CiU, amb la lliçó apresa del 2006, intenta, sense massa esma, aglutinar els socialistes a la causa de la reformulació fiscal. Però Nicaragua parla del model de finançament que preveu l’Estatut. L’alternativa proposada és un “pacte fiscal federal” del qual es desconeix tot excepte el nom.
Pere Navarro no ha incorporat ni una coma al discurs pronunciat al desembre quan va ser nomenat primer secretari dels socialistes catalans. El dirigent, que va mostrar-se predisposat a entendre’s amb CiU, no ha aconseguit arrossegar el partit de les paraules als fets. I el cap de l’oposició i president del grup al Parlament, Joaquim Nadal, fa setmanes que es perd en la retòrica i formula preguntes intranscendents al president.
Cap a on va el PSC? Què vol dir una oposició constructiva quan ni t’oposes a les polítiques del govern ni hi dónes suport. La resta de partits no espera. I en política, guanya qui pretén canviar i perd qui, estàtic, defensa el seu ‘statu quo’.
Personalment penso que no estan gens ubicats, a més a més, marginen la branca més catalanista del partit, allunyant-se de la realitat del nostre país.
Si la seva estratègia és la branca espanyolista, com ja hem vist amb el suport a la ChaScón, entre altres, anem arreglats…