Aquest dilluns vaig ser espectador directe d’un fet que barreja història, nostàlgia, impotència, ràbia… M’explico. La visita que periòdicament faig a un familiar va ser diferent. Com sempre, em dirigeixo al menjador on se que em trobaré amb un cafè amb llet calent, una estona de conversa i unes ganes de viure extraordinàries.
La meva sorpresa va ser gran. Al voltant de la taula em vaig trobar quadre dones amb edats compreses entre els 75 i els 90 anys, que parlaven animadament –com no- de les seves vivències, dels seus records… Desprès de les presentacions oportunes vaig creure que havia de deixar-les que continuessin parlant i em vaig seure discretament en un segon pla.
Des d’aquesta curta distància pots observar els detalls d’unes dones amb les arrugues que dona la vida, amb un to de pell enfosquit pel treball al camp i amb uns ulls que, tot i que tenen aquella “chispa” de “que me quiten lo bailao”, també retenen molts episodis de la història d’aquest país, però d’una història que no trobarem als llibres, sinó que s’ha anat escrivint amb el dia a dia.
Escoltar-les era tota una lliçó d’història en directe. Com no podia ser d’una altra manera, la frase més utilitzada era el te’n recordes de… Eren episodis explicats en primera persona, viscuts en pròpia pell.
Tot podíem dir seguia un guió que tenia com a denominador comú l’anecdotari i alguna que altra vivència pujadeta de to. Vaig descobrir que aquelles quatre dones, havien estat persones “políticament incorrectes”, avançades als seu temps, unes modernes, vaja.
Però, de sobte, una imatge a la televisió –que estava encesa sense só en un racó del menjador- va provocar un silenci inquietant, molest, trist… Totes quatre van emmudir la seva animada conversa per baixar la mirada. Ells ulls amb “chispa” es van tornar ulls tristos envaïts pels records.
La imatge de Manuel Fraga Iribarne va ser la causant. Van recordar un temps en que les llibertats van ser trepitjades. On el dia a dia era una pujada difícil de superar. Temps en que alguna d’elles va ser objecte de persecució per pensar diferent.
Aquest fet em va fer reflexionar. Quan un personatge és mort s’ha d’explicar qui ha estat. No és just veure que alguns mitjans parlen d’una part de la seva vida i se n’obliden de l’altra. Afortunadament les xarxes socials han ajudat a arreglar aixó. Han permès que el personatge sigui conegut en la seva totalitat. Han permès completar la història. Des de les xarxes socials s’ha explicat la història tocant de peus a terra, amb experiència directes, amb relats que han marcat no només un període de la història d’Espanya, sinó també de la història de molta gent. Les generacions futures necessiten conèixer tot això.
A la televisió es va veure un rètol que deia “descansi en pau”. El meu familiar, la meva tieta, es va girar cap a mi amb els ulls humits pel record i em va dir: “si, que ell descansi en pau.. però el teu tiet encara no ho pot fer”.
Al meu tiet se’l van endur una matinada i encara no ha tornat.
