No m’ho vaig pensar dues vegades. Volia anar a la conferència de Ferran Adrià a l’Auditori de RBA. El famós cuiner ha publicat un nou llibre i la seva presentació es va convertir en un esdeveniment social de primer ordre, amb assistents de diversa condició i rang.
Era la primera conferència d’Adrià a Barcelona -va dir Joaquim Palau, director editorial d’RBA- malgrat que el cuiner de l’Hospitalet ha viatjat per tot el món per explicar la seva filosofia. Per això tothom es va vestir de llarg per donar la benvinguda a un home amb samarreta i sabatilles que dibuixa sobre una pissarra l’evolució de l’home i el seu aprenentatge culinari.
Menjar és un plaer i una necessitat. Coneixem principalment el Ferran Adrià elaborant plats sibarites dedicats a les necessitats de tots el sentits. És car El Bulli (“El Bulli no està tancat, s’ha reinventat -diu Adrià)? No ho sé, però la innovació obre camins nous i altres realitats. Per això Ferran Adrià assegura que ara està especialment interessat en la gastronomia, potser, necessària (“com el pa de cada dia”, que diria Celaya), la d’aquelles persones que guanyen 1.000 o 1.500€, “que és la majoria de la gent”.
El cuiner vol ara que la societat mengi sa i bé de preu. Sobre això va el llibre Cuina pública i cuina privada, dos mons que es troben (RBA) i és el resultat del treball realitzat durant molt de temps, quan el cuiner es va plantejar el repte de donar de menjar equilibradament al seu equip de 75 persones.
Cada dia, els seus treballadors passaven hores intenses preparant plats magistrals al seu restaurant de luxe de fama internacional. Però, a l’hora de dinar, gaudien dels seus plats particulars, fruit de la cuina tradicional i per un preu bastant raonable. El secret consistia en elaborar menús que agradessin a tothom, equilibrats i amb la millor matèria prima, per només 3 o 4 euros. El resultat de l’experiment forma part d’aquest llibre, que presenta 31 menús que el xef va estudiar personalment.
Des de la prehistòria -diu Ferran Adrià- l’ésser humà va tenir la necessitat d’alimentar-se. Durant els primers temps, menjaven els aliments crus, però després la cosa va anar evolucionant fins arribar als festins gastronòmics i hedonistes de la Grècia clàssica, l’Egipte dels faraons o les bacanals de la Roma imperial. Els aliments van aportar la seva doble vessant de necessitat per a la subsistència i el plaer dels sentits.
Ferran Adrià compara el passat i el present dels costums culinaris. Abans es menjava millor? -es pregunta el cuiner. Doncs, no. Primer, perquè en èpoques de postguerra no es menjava en absolut, i també perquè si les families volien menjar sa i amb un cost suportable necessàriament la dona havia d’estar tot el dia cuinant. Ara que les dones tenen la seva professió i la seva feina al mercat laboral, és difícil trobar temps per menjar bé, i tirem de plats preparats. Però les coses no han de funcionar així per força. Hem d’aprendre a trobar alternatives i hem de programar i pressupostar el menjar de cada dia. Ferran Adrià ens anima a cuinar de forma racional i pressupostant. Necessitem un sofregit, per exemple? Doncs, preparem-ne molt i el congelem. Ens caldrà sovint un fumet, salsa de tomàquet, un arròs, fons de carn o una sopa? No cal fer-ho cada dia, no costa molt cuinar grans quantitats per congelar. Després, només haurem de descongelar per menjar bé els plats que nosaltres mateixos hem cuinat.
Que us vagi de gust amb aquestes propostes!
Es curiós i una dramàtica coincidència, ahir al matí llegia que Carlos Fuentes havia enviat als editors la seva última novel·la, Federico en su balcón, un interessant diàleg amb Friedrich Nietzsche. Per la tarda, fent un repàs, com sempre, dels principals diaris digitals, per veure què estava passant al món, veig la notícia sobre la mort de l’escriptor mexicà als 83 anys.
