Anys d'aprenentatge

de Joan Tudela

Publicat al Diari de Barcelona el 30 de juliol del 1992.

El castellà pot esborrar del mapa el català substituint-lo, però també dialectalitzant-lo. Així és que tan important és fomentar l’ús del català com vetllar per la qualitat de la llengua pública.

En els últims anys, ha sorgit a l’àrea de Barcelona una parla nova, el català aparent. Consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d’una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a “a” en totes les posicions, i, sintàcticament, en l’eliminació dels pronoms febles i en una equivalència constant amb el castellà, a més de la substitució de les frases fetes catalanes per la traducció literal de les castellanes. És una parla que de català només té el lèxic i l’ortografia, o sigui, l’aparença. És, de fet, un dialecte nou del castellà.

L’aparició del català aparent seria una bona notícia si fos l’hereu del xava; és a dir, el parlar de transició dels castellanoparlants que s’incorporen al català. Però és això i és alhora el contrari: representa també la transició cap al castellà de noves generacions de catalanoparlants.

El més greu és que el català aparent és l’eina de treball de nombrosos professionals dels mitjans de comunicació. Comparem un moment el castellà i el català que fan servir les televisions que rebem a casa nostra. El primer dóna gust; fora d’alguns telefilms o pel·lícules no gaire ben doblats, el castellà de la televisió és de bona qualitat. En canvi, en català hi trobem de tot. Des de productes digníssims, amb una llengua rica i adequada al mitjà, com La granja, fins a espais amb una llengua tan penosa que resultaria intolerable per a l’audiència de qualsevol altra àrea idiomàtica.

A veure si ens entenem. La gent que parli com vulgui a casa seva, al bar, a la botiga o al taller. Però escriptors, periodistes, locutors, guionistes, traductors, cantants, actors i companyia tenim l’obligació professional de dominar la llengua que fem servir d’eina de treball. De la mateixa manera que els metges o els arquitectes n’han de saber, perquè si no en saben és un escàndol, els que treballem amb la llengua també. Hi ha una dotzena d’oficis en què la incompetència lingüística és una indecència professional.

No és la primera vegada que plantejo l’existència del català aparent, i la necessitat que els professionals de la comunicació tinguem la competència lingüística adequada. Però avui voldria anar una mica més enllà i proposar un estímul en aquest sentit. Es tractaria d’instaurar la crítica lingüística. Els diaris i revistes van plens de crítiques de llibres, d’estrenes teatrals, de pel·lícules, d’obres musicals i, d’uns anys ençà, també de ràdio i televisió. Aniria molt bé que d’una manera regular es publiquessin crítiques lingüístiques dels productes culturals i comunicatius.

Així evitaríem la impunitat amb què actuen alguns mals professionals i, sobretot, revaloraríem la llengua entre els professionals de la comunicació. I seria un exercici mil vegades més útil que la discussió normativa sobre barcos, vaixells i altres detalls, que fa que molta gent del carrer digui: això del català és tan difícil que ni els entesos es posen d’acord, i fa també que la majoria de professionals de la comunicació pensin: la llengua és cosa dels lingüistes, quan acabaran de discutir entre ells ja ens diran com ho hem de fer.

Trobo que tot el que dic en aquest article era vàlid fa vint anys –quan el vaig publicar– i és vàlid ara que el reedito.

Publicat al Diari de Barcelona el 25 de juny del 1992.

Ara que anem de cara al bon temps, els hotels i els càmpings es preparen per fer l’agost. Temporada alta en diuen. I els bars i els restaurants també noten que ha arribat l’estiu, l’època de les vacances dels qui estudien i dels qui treballen. Molta gent metropolitana anirà els caps de setmana i els dies de vacances a la platja o a la muntanya sense sortir de Catalunya. Turisme interior en diuen. I comprovarà, un any més, que estiuejar en català no és pas fàcil.

Tot i que dilluns, al Palau de la Generalitat, es va signar un conveni, precisament, per facilitar que puguem estiuejar al país en català. L’acord per impulsar la normalització als establiments d’hostaleria i de restauració el van firmar Josep Maria Àlvarez (UGT de Catalunya), Ignasi Farreres (Departament de Treball), Lluís Alegre (Departament de Comerç, Consum i Turisme), Joaquim Triadú (Departament de Cultura) i Miquel Reniu (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Val la pena d’examinar la cara i la creu d’aquest conveni.

El de dilluns va ser un acte d’afirmació catalanista molt notable en un doble sentit. Un pas endavant en la voluntat de normalitzar el català i, alhora, en la nostra cohesió nacional. El conveni, iniciativa de la UGT, que és el sindicat majoritari en aquest ram, té un to ideològic més explícit del que és habitual.

El primer paràgraf manifesta que “totes les parts comparteixen la voluntat de promoure l’extensió del coneixement i de l’ús de la llengua nacional del poble català com a llengua oficial i pròpia de Catalunya”. A més, Josep Maria Àlvarez, que fa ben pocs anys encara no sabia enraonar en català, dilluns va parlar clar i català a favor de la normalització. Elevant l’anècdota a categoria, podem afirmar que avui dia no solament les nostres institucions polítiques (la democràcia representativa), sinó també el nostre associacionisme (la democràcia participativa) treballen a favor de la plenitud de la llengua territorial. De vegades amb èxit i de vegades amb més bona voluntat que encert, però aquest és un altre tema.

Que també hem de tractar aquí, és clar. La campanya de normalització lingüística als sectors d’hostaleria i restauració, que és el nom de la cosa, no farà cap mal a la llengua catalana, però aconseguirà canviar, els pròxims tres anys, la realitat idiomàtica dels nostres hotels i càmpings, bars i restaurants? Ens fa l’efecte que no. Primer, perquè és molt difícil, a causa de la dispersió; són milers i milers d’establiments, la majoria petites empreses familiars (completar la normalització al sector de banca i estalvi serà més fàcil, perquè tot són grans empreses). A més, als bars, cafeteries i restaurants ja és la tercera campanya que es fa! N’hi va haver una de la Generalitat fa cinc anys, i fa ben poc l’Òmnium Cultural n’ha fet una altra. Ningú no ha analitzat el fracàs –parlem sense eufemismes– de la primera campanya, ni la poca incidència de la segona. Aquesta d’ara té més consistència que les anteriors, però el resultat pot ser si fa no fa el mateix. Fa servir idees tècnicament antiquades (campanya, sensibilització); no defineix una estratègia clara després d’haver estudiat la situació actual; no estableix unes prioritats precises; no permet pensar que del conveni sorgirà un programa d’actuacions ben estructurat. Tant de bo els fruits tangibles del conveni desmenteixin aquesta primera impressió.

Aquest article meu de fa vint anys tracta dos temes diferents.

L’un és la vitalitat de la nostra llengua als hotels, als càmpings, als bars, a les cafeteries, als restaurants, que són àmbits importants pel fet que, entre les persones que hi treballen i la gent que hi va, sumen molta colla i, també, pel fet que la comunicació personal –oral i escrita– és molt intensa. La campanya de normalització de què parla l’article va tenir tan poca incidència com les dues anteriors. Vint anys després, la presència del català en aquest sector no solament no ha avançat, sinó que ha reculat, a causa sobretot de l’impacte lingüístic negatiu de la nova immigració, que treballa en gran part a bars i restaurants.

L’altre tema és la posició del sindicalisme obrer davant la normalització del català. Val a dir que, durant la democràcia republicana, als anys trenta del segle passat, la majoria de la CNT, que era l’organització obrera més forta, era clarament contrària al catalanisme, que considerava burgès, i a l’extensió de l’ús del català, que trobava que era contrària a l’internacionalisme proletari; en canvi, en la democràcia actual, tot el sindicalisme (Comissions Obreres, la UGT, la USO i la CGT), quan fa l’inventari de les causes justes, hi inclou la lluita per la plenitud de la llengua catalana. Per tant, val a dir que el discurs públic del sindicalisme obrer ha canviat positivament a favor de la nostra llengua. Una altra cosa és que, a la pràctica, els nostres sindicats siguin o no prou coherents amb el discurs catalanista que fan. I, encara, una altra cosa és el cas excepcional del sindicalisme dels mossos d’esquadra, incloent-hi els ugetistes i els de Comissions, que durant els últims anys més d’una vegada ha optat per parlar a la feina només en castellà com a mesura de pressió a favor de les seves reivindicacions laborals, una cosa que, des d’una òptica democràtica, catalanista i progressista, s’ha de qualificar senzillament com a repugnant.

Publicat al Diari de Barcelona el dia 11 de juny del 1992.

A la nostra àrea idiomàtica, de monolingües catalans ja fa temps que no en queda cap. I de monolingües castellans, almenys a Catalunya, aviat no n’hi haurà tampoc cap. Tothom serà capaç de fer-se entendre, més bé o més malament, en català i en castellà; i la competència lingüística de cadascú potser dependrà més del nivell cultural que no pas de l’adscripció idiomàtica familiar. A més a més, el coneixement de l’anglès serà general entre les noves generacions. Alhora, nombrosos sectors de la població activa –la indústria turística, per exemple– sabran altres llengües europees. Quin sentit té aleshores parlar de monolingüisme i de bilingüisme?

Són dos termes que, actualment, fan més nosa que servei. El bilingüisme és una fal·làcia. Els que fan l’apologia del bilingüisme fan trampa. Diuen que saber dues llengües és millor que saber-ne una, que el bilingüisme és una riquesa cultural i altres afalacs per l’estil. En realitat, el que defensen és el bilingüisme unilateral. Els ciutadans de Barcelona hem de conèixer el català i el castellà, però la gent de Madrid no cal que aprengui el català. En canvi, els de Madrid convé que dominin el castellà i l’anglès, però els de Londres en tenen prou amb l’anglès. Llavors l’aprenentatge de llengües no és, com ens volen fer creure els bilingüistes, un intercanvi bilateral de coneixements, sinó la imposició unilateral de les societats imperials a les altres societats nacionals.

Per postres, quan una llengua no té al darrere la força d’un Estat propi i exclusiu, el bilingüisme és, senzillament, el camí cap a la substitució lingüística. Ja ho ha explicat de forma expressiva Lluís V. Aracil. “El gran esdeveniment lingüístic del segle XX aquí és que han desaparegut els unilingües catalans. Ja tots som o bilingües o castellanoparlants. Això és com la petjada i la gambada, en caminar. Teníem els dos peus en el català. Ara tenim un peu en el català i un en el castellà. Quan trigarem a aixecar el peu que tenim en el català i posar els dos en el castellà?”.

El bilingüisme no l’empara la raó i tampoc la llei, malgrat que cada dos per tres algun indocumentat parla del bilingüisme oficial, quan la legalitat democràtica en matèria de llengua estableix que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya, mentre que el castellà és també oficial, cosa que vol dir que tots els àmbits oficials han de funcionar plenament en català i han de respectar –això sí– el dret dels ciutadans individuals que vulguin ser atesos en castellà.

Però la necessària superació del bilingüisme no és el monolingüisme. La gent, quan sent a parlar de monolingüisme català, entén que es tractaria que aquí tothom es limités a saber el català i prou. Els nostres monolingüistes, en realitat, no volen dir això, sinó que el català ha de ser realment la llengua pròpia, la llengua territorial, la llengua normal de Catalunya, que ha d’arribar el dia que els ciutadans de Catalunya visquem plenament en català i, a més a més, com que volem ser pràctics i cultes, també hem de conèixer altres llengües europees, sobretot el castellà i l’anglès. Però els nostres monolingüistes, en comptes de parlar clar i català, s’emboliquen amb el monolingüisme, que realment vol dir una sola llengua, de la mateixa manera que monoteisme vol dir un sol déu. O almenys això és el que entenem la gent per monolingüisme.

Un dia, quan jo treballava a l’àmbit sindical, un dels dirigents va presentar-nos un cartell impresentable. Deia que a primera vista el cartell semblava una cosa, però que en realitat en significava una altra. La justificació del sindicalista era encara més penosa que el cartell mateix. A veure: un cartell que necessita tenir al costat un paio que l’expliqui és un fracàs. Semblantment passa amb els termes: és d’això que parla l’article meu de fa vint anys que ara reedito. Si el que volem és la plenitud idiomàtica de la nostra llengua, no hem de fer servir per defensar-la el terme monolingüisme, perquè és regalar munició a la gent enemiga de la nostra causa.

Publicat al Diari de Barcelona el 22 de maig del 1992.

Vivim en una societat de tipus occidental, basada, per tant, en dos pilars fonamentals: el mercat i la democràcia. Si visualitzem la nostra societat, hi veurem tres zones diferents, que són l’espai personal, l’àmbit civil i les administracions públiques. Les fronteres de l’espai personal són sagrades, són inviolables, a casa seva cadascú fa el que vol i ningú no n’ha de fer res. En canvi, entre l’àmbit civil –que és l’activitat econòmica més l’associacionisme– i les administracions públiques, la frontera és molt oberta, tant que de vegades les dues zones se superposen (el sistema escolar o els mercats municipals o els mitjans de comunicació són meitat públics meitat privats). El funcionament de les administracions públiques s’ha de reglamentar del tot i en tots els aspectes: és llei de vida democràtica. A l’àmbit civil se l’ha de reglamentar però no gaire, perquè el mercat és savi. A l’espai personal no hi ha norma que valgui: la llar és el temple de la llibertat absoluta. Aquest és el context social de la normalització de la llengua catalana.

Per tant, que l’Administració local reguli l’ús lingüístic, interior i de portes enfora, és una cosa ben natural i ben democràtica. La Generalitat de Catalunya ja l’ha regulat, mitjançant el Decret 107/1987 i la circular posterior que el desplega. Ara ha arribat l’hora de reglamentar, també, l’ús del català als ajuntaments, consells comarcals i diputacions, que enquadren plegats prop de quaranta-vuit mil funcionaris.

La legitimitat del nou model de reglament per a l’ús de la llengua catalana a les administracions locals és, doncs, total. I la legalitat també, és clar, perquè l’han redactat d’acord amb la legislació democràtica vigent en matèria de llengua, tot i que l’autèntica validesa legal l’adquirirà, en cada corporació local, quan el ple l’haurà aprovat.

A més, aquest model de reglament és fruit del consens institucional. El dia de la presentació a la premsa, el 13 de maig, hi eren els dos líders municipalistes, Joaquim Nadal, de la Federació de Municipis de Catalunya, i Juli Sanclimens, de l’Associació Catalana de Municipis, juntament amb Miquel Reniu, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, acompanyat del vicepresident del Consorci, Pere Pugès, i del gerent, Jordi Gabernet.

Els vint-i-vuit articles d’aquest reglament-tipus per a les corporacions locals són, certament, modèlics. Si els aproven i els apliquen els nostres ajuntaments, consells comarcals i diputacions, en pocs anys podrem assistir a la plena normalització lingüística de l’Administració local, que no parteix de zero, sinó que es troba ja ara en general molt avançada. La gràcia d’aquest reglament és que pot aconseguir completar la normalització. L’única cosa concreta que s’hi troba a faltar,  i que hauria d’esmenar cada ajuntament quan se’l faci seu, és una referència a les emissores municipals. Segons l’Anuari de la Informació de Catalunya n’hi ha 169, d’ajuntaments amb ràdio pròpia.

Aquest model de reglament representa un pas endavant molt notable en la normalització de la llengua territorial en l’Administració pública, que així compleix el que és la seva primera obligació lingüística: predicar amb l’exemple.

No tot són males notícies en la vida de la nostra llengua. Aquest article meu de fa vint anys celebra una de les moltes iniciatives encertades que hem viscut durant el llarg camí cap a la nostra plenitud idiomàtica.