Aquesta va ser la qüestió que es va tractar el passat 26 de gener a la Pedrera de Barcelona, en una taula rodona organitzada per la Fundació Fòrum Ambiental i l’Obra Social Catalunya Caixa. La tertúlia -que aplegava diversos especialistes en canvi climàtic i empresaris relacionats amb el clima- va resumir alguns dels acords de la darrera cimera del clima celebrada a Durban -Sudàfrica- el passar desembre de 2011. Durban 2011: transició cap a on? La qüestió denota certa incertesa i la resposta no és fàcil. Si alguna cosa es va treure clara de Sudàfrica va ser -com en reunions anteriors- la incapacitat per part dels governs per assolir acords ferms en polítiques d’emissió de CO2. Segons Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat i presentador de l’acte, la raó d’aquesta manca d’acords recau en el fet que “els sistemes socials i econòmics tenen una reacció tant o més lenta que els sistemes naturals degut als grans interessos individuals dels estats”. Malgrat tot, es va recordar que a Durban s’ha aconseguit -per primera vegada en la història- assolir un compromís conjunt per incloure tots els països mundials, i no només els desenvolupats, en un mateix full de ruta en el camí cap al 2015. Per altra banda, amb l’acord d’emissions prevista pels propers 4 anys es pretén no superar 1,5ºC/2ºC d’escalfament global, unes dades que no estan associades a una quantitat exacta d’emissions de carboni, la qual cosa suposa encara més incertesa i una dificultat afegida per poder establir conclusions clares sobre aquest tema en concret.
Tal com va afirmar Josep Garriga, assessor en canvi climàtic de la Fundació Fòrum Ambiental, a Durban” s’ha iniciat una nova oportunitat que el món no hauria de desaprofitar “ i també va recordar que “si la Xina i la Índia es comprometen a treballar per mitigar els efectes del canvi climàtic també ho farà finalment EE.UU”. Actualment, la Xina és el segon país del món que emet més CO2 i les seves emissions aniran a l’alça. Per posar algunes dades, cada xinés emet 5,8 Tm de CO2/dia i el país consumeix 7 milions de barrils de petroli al dia (unes 350 milions de tones/any). A aquest ritme, el que està clar és que Xina haurà d’implicar-se en les polítiques de mitigació i reducció de gasos, ja no només per les sancions que haurà d’assumir sinó pels problemes de contaminació i de salut que tot plegat li suposarà a la seva població.
A la taula rodona, Mari Luz Castilla -directora de Sostenibilitat i Canvi Climàtic de PriceWaterhouse Coopers – va recordar que Durban ha servit per crear el Fons Verd per al Clima, una bossa de diners de 100.000 dòlars anuals que es faran efectius a partir del 2020, aportada pels països més rics i destinats a finançar accions per reduir les emissions de les economies en vies de desenvolupament. Castilla va recordar també que el G20 (el grup de països mundials industrialitzats i emergents) ”ha fet augmentar l’índex de baix nivell d’emissions de carboni (Low Carbon Achievement) que avalua l’avanç realitzat pels països per reduir la intensitat de carboni de les seves economies”. I també que “per poder complir els acords i no superar els 2ºC d’escalfament fixats pel període 2000- 2050 el G20 haurà de reduir fins a un 85% el total de les seves emissions de carboni”, un fet complicat sinó impossible d’aconseguir si les polítiques no canvien. Per tant, tant important és la implicació del sector públic en la lluita contra el canvi climàtic com el privat. I és que les previsions actuals indiquen que el consum energètic es doblarà el 2050, mentre que el protocol de Kyoto exigeix que les emissions disminueixin a la meitat en el 2020. Amb aquest panorama les grans companyies empresarials s’enfronten a un desafiament que consistirà en la reducció del consum d’energia i de les seves emissions de CO2 sense que es vegin afectats els seus resultats. La línia de les empreses, per tant, és clara: l’eficiència energètica.
El que va quedar clar en la tertúlia és que els costos de la no adaptació al canvi global seran molt grans, tant pels que s’impliquin com pels que no. Cal aprofitar aquesta nova oportunitat i continuar treballant tots plegats en aquesta transició entre Durban i la propera trobada, esperant que en les properes cimeres s’estableixi el marc legal i les obligacions definitives per als països reticents.
