El bloc de Jordi Sacristán

La situació general que viu el país rebaixa considerablement els nivells d’autoestima, d’autovaloració col·lectiva, essencial per a la supervivència psicològica. Els continuats signes de desànim que rebem resultants de la crisi econòmica i la immaduresa de la política per construir un relat responsable i solvent per superar-la, fa créixer els símptomes de depressió tòxica en societats que no fa tant de temps, vivien instal·lades en uns còmodes percentatge d’autoestima individual i col·lectiva. L’amenaça latent i constant a l’autovaloració ens converteix en societats massivament resignades, sense la força necessària per tornar a creure en les nostres possibilitats com a país.

La ciutat de Girona viu aquest dies la 57ena edició del Temps de flors. Un exercici d’autoestima col·lectiva que sorgeix de la implicació directa de molts ciutadans que vesteixen amb flors carrers, places i racons molt singulars del barri vell de la ciutat. Un original esclat de primavera, complementat amb una potent oferta cultural i gastronòmica, convertit en un gran esdeveniment reconegut a escala internacional. Un motor fonamental per a l’economia local.

Amb motiu de l’inicï de Girona Temps de flors, el Maneres de viure de COMRàdio es desplaçava dissabte a Girona per viure en primera persona aquest esdeveniment. Entre d’altres convidats molt especials conversàvem amb l’alcalde Carles Puigdemont, que reivindicava el foment de l’autoestima, malgrat les dificultats, per recuperar la confiança en el futur.

Al límit del col·lapse s’apliquen mesures dràstiques per combatre el dèficit públic. El govern espanyol mira les autonomies i els municipis a les quals exigeix extrema contenció, mentre va perfilant un nou model d’Estat que rebaixa competències a les autonomies i pretén aprimar considerablement l’administració municipal. Carles Puigdemont considera que aquestes mesures “torpedinen l’autoestima de molts municipis” i representen “una invasió clara de competències” que concreta una “nova LOAPA per la porta del darrere”. Instal·lats en una confrontació inevitable entre Catalunya i Espanya, l’alcalde de Girona feia una crida a repensar profundament el model de relacions amb Espanya per tornar a fer créixer la confiança i l’autoestima del país.

Un excés d’autoestima ens va fer creure el que no érem realment, social i políticament. Ara la duresa del moment ens està obligant a veure nítidament els defectes però, afortunadament, també les virtuts. Així estant les coses. Recuperar el punt just de confiança per construir el futur depèn en gran mesura de les nostres virtuts. Capaços com som d’omplir serenament de flors els carrers de la “Florència catalana”.

Un vell món s’esvaeix mentre que un de nou no acaba de néixer del tot. Temps confusos, on el canvi de paradigma està servint per fer neteja, per anar oblidant el valor de determinades matèries en trànsit cap a la nova realitat.

La Universitat, per exemple, tremola amb la crisi. La retallada pressupostària, sobretot en la Universitat pública, obliga a reformular l’oferta d’estudis o a reduir el personal docent. S’incrementen les taxes per als estudiants, i ho posa més difícil per a aquells més tocats per la crisi. I s’evacuen les humanitats.

Hi ha qui retreu a la Universitat la passivitat en la construcció d’un pensament crític, sobretot en temps de bonança, útil per alertar-nos d’allò que s’acostava. Una Universitat que va deixar de ser una fàbrica d’idees i d’humanisme, provocadora, discrepant, altaveu per tensionar el debat públic.

La Universitat hauria de ser un motor essencial en democràcia. La independència de càtedra dels seus docents i la condició de funcionaris, hauria de ser la garantia per obrir debats sense por. La Universitat, com a servei públic, hauria d’ajudar-nos a créixer com a societat i com a persones.

Sumem veus que ens alerten sobre els riscos d’evacuar les humanitats de l’educació amb el perill de fer-nos encara més febles. La literatura, la filosofia, l’art…, donen sentit i ajuden a entendre millor les nostres vides. Ens construeixen més sòlids intel·lectualment. Ens ajuden a pensar. Donen sentit i dimensió al nostre relat vital.

Aquest cap de setmana la professora de Literatura Laura Borràs ens visitava al Maneres de viure de COMRàdio per transmetre’ns la passió per la literatura i les humanitats. Per a la comprensió de la vida a partir dels clàssics. Borràs, una gran experta en literatura digital, apuntava textures que van creixent en aquest  àmbit creatiu que mostren un immens potencial humanista, vinculat a les noves formes d’expressió a través de les pantalles. “Les humanitats seran digitals o no seran” assegura, com a resposta a l’assetjament que pateixen des de fa temps.

Amb el pretext de la crisi estem evacuant massa coses essencials. Algunes d’imprescindibles en la construcció d’una ciutadania més sòlida i critica.

És conegut en el món de l’aeronàutica la fatiga del metall. Després d’hores de vol, de sobte les molècules del fuselatge entren en crisi i algunes parts de la nau s’esquincen sense saber massa bé el perquè.

Deia Johan Cruyff que els cicles guanyadors en els equips de futbol tenen durades limitades en el temps. No més de 3 anys en la majoria dels casos. Per això molts entrenadors abandonen els seus equips en el punt més àlgid del seu èxit esportiu, plenament conscients de la dificultat que suposa renovar l’esperança.

José Mourihno va arribar al Reial Madrid fa dues temporades per donar aire al Barça de Guardiola. El primer any de provocacions del portuguès van ser una injecció d’entusiasme i motivació pels blaugrana. Un estímul per mantenir la velocitat de creuer d’un equip que ho havia guanyat tot i que en la gran aldea global ja era considerat el millor del món. En el balanç final d’aquella temporada una Copa pel màxim rival i els dos grans títols que tornaven a ser blau-granes; Lliga i Champions.

Però Guardiola, de llarga passió blaugrana però còmode en la gestió dels terminis curts, va percebre símptomes de fatiga només començar el curs present. Aquella sensació de cansament que s’experimenta després d’un esforç continuat, físic i mental, molt intens. El futbol és joc i resultats en la mateixa proporció que emocions i estats d’ànim.

Els triomfs del Barça de l’era Guardiola han estat profundament educatius. Des de la vessant futbolística, en la culminació d’un model de joc evolucionat al llarg de dècades, però també des de la projecció d’un discurs cívic i ètic, expressió generosa de molts valors positius que no poden ser menystinguts en un context de desconcert i desànim com el que vivim. Llarga vida al llegat de Guardiola.

Aquest cap de setmana al Maneres de viure de COMRàdio escoltàvem veus diverses que valoraven l’adéu seré i contingut de l’entrenador del Barça. L’escriptor Juan Cruz i el periodistes Ramon Besa, Jordi Pons, Sergi Mas i Alfredo Relaño, sumaven impressions per descriure aquest adéu.

El pas del temps ha fet que el Barça de Guardiola hagi patit enguany l’estranya fatiga del metall. Aquella que encén els llums d’alerta i obliga a l’aterratge per poder tornar a emprendre el vol.

Una gran majoria de ciutadans, entre irritats i perplexos, observen els preocupants símptomes de fractura d’un model social. Mals inevitables, necessaris ens diuen, per no esborrar del tot aquest paisatge de seguretat i equitat que ha representat viure i gaudir d’un Estat de benestar. Millor autogestionar-nos les retallades, asseguren, que no deixar-les en mans d’aquells que des de fora les imposen.

El canvi de segle el vam fer lluny de la política. Una societat individualista i tocada per la fortuna del creixement il·limitat, va anar respirant un clima d’indiferència general. S’observava la política com quelcom aliè, on les nocions bàsiques d’interès general o de bé comú s’anaven desdibuixant mica en mica. Cadascú pensava en ell mateix i en el seu entorn immediat. També la política, que va oblidar-se de repensar els atributs necessaris per intuir i donar resposta allò que havia de venir.

La indiferència va anar limitant la influència i el poder sobre la política dels ciutadans resignats, al mateix temps que la política indiferent es resignava davant l’economia neoliberal. Ara, en els pitjors moments d’aquesta crisi, aquella indiferència s’ha transformat sobretot en perplexitat.

A Catalunya i Espanya fa més d’un any que la política ens ha silenciat una part del relat necessari. Des de les eleccions catalanes fins a les andaluses, hem viscut en permanent estat de campanya electoral, situació que ha evitat un discurs sincer i clar sobre l’abast dels reptes que tenim per davant. Arribar al poder ha significat un enorme bany de realisme i un desmesurat esforç de gestió.

Aquest cap de setmana parlàvem de política al ‘Maneres de viure’ de COMRàdio amb l’exconsellera i diputada del Partit dels Socialistes de Catalunya Montserrat Tura. Reflexions, generals i particulars, sobre la necessitat d’omplir novament d’atributs la política, amb independència de les ideologies o les percepcions sobre el model de societat.

Vivim una època de canvis molt profunds, de gran velocitat i d’enorme transcendència, on ens estem jugant el disseny de la societat del futur. La democràcia és fràgil i cal preservar-la. Però la veritat és un valor sense el qual no podem entendre el món que ens envolta. Una i altre s’alimenten, transiten en paral·lel. Ens cal tornar a confiar ens els atributs de la política.

Qualsevol temps passat no va ser necessàriament millor. La dificultat del present ens empeny a pensar-ho. Pensem que de la desfeta només en podem sortir si retrocedim cap a un temps que no ha de tornar. Que tot torni a ser com abans, quan érem feliços.

Els viatges al passat sovint comporten una dosi més o menys elevada d’ensucrament. Aquella indústria de la nostàlgia que, com ens recordava l’escriptor Francesc-Marc Àlvaro, tendeix a edulcorar el relat, transitant entre la mentida i l’oblit. Massa sovint els viatges al passat esborren les dificultats, difuminen les crisis, dilueixen el valor de les hemeroteques, recordatori imprescindible per entendre que moltes de les coses que ens estant passant, ja van ser escrites abans, d’una manera o altra.

La nostàlgia és un refugi. Un territori particular on retornar per entendre el camí recorregut. El periodista i escriptor Rafel Nadal ens acompanyava aquest cap de setmana al ‘Maneres de viure’ de COMRàdio, per parlar-nos de la seva novel·la “Quan érem feliços”, guanyadora del Premi Josep Pla 2012. El relat esplèndid d’una família nombrosa, els Nadal-Farreras, en una Girona provinciana d’una Catalunya de postguerra, a finals dels 50 i començament dels 60. Nostàlgia sincera, obertament emocional, del relat d’un temps, un país, viscut en condició d’infant, atent, sensible a tot allò que passava al seu voltant. Inventari de paisatges i personatges. La novel·la converteix Rafel Nadal en el cronista d’aquella família conservadora i austera de la burgesia gironina. Finalment un petit fragment de realitat, però que dóna valor al gran relat col·lectiu d’aquell temps passat.

Només des de la sinceritat podem emprendre el viatge cap a la nostàlgia. Només entenen que la suma de relats sincers ens pot acostar a la veritat. D’alguna manera Rafel Nadal transita per la nostàlgia per reivindicar el present. Per recordar-nos que fins i tot en els moments més difícils hi ha espai per percebre la felicitat.

La vida va ser una cursa contra el rellotge. El desenvolupament, gairebé obligat, d’una psicologia interna de la velocitat, d’estalviar temps i assolir la màxima eficiència. Una tendència clarament afavorida de l’allau de possibilitats instantànies que ens oferien les tecnologies de la informació. Amb tanta velocitat vam acabar amb la paciència.

En els moments d’eufòria econòmica, durant els primers anys del segle XXI, Klaus Schwab, fundador i president del Fòrum Econòmic Mundial, afirmava que els nous temps que vivíem eren una clara aposta per la rapidesa: “Estem passant d’un món on el gran es menja al petit a un món on els ràpids es mengen als lents”. El balanç de la primera dècada d’aquest segle ens demostra que no hem digerit massa bé l’alta velocitat i que l’evolució de les societats humanes es basa molt més en aptituds, en capacitats d’adaptació, que no pas en la velocitat amb què passem per les coses. A més velocitat, major risc de perdre el control.

Avui la crisi ens perfila grans paradoxes. Una societat veloç, que intenta obsessivament recuperar com sigui aquella rapidesa dels bons anys, enfront d’una societat lenta, frenada, aturada per unes circumstàncies que no domina, frustrada per la baixa velocitat vital amb què ara es veu obligada a assumir la quotidianitat. El canvi de ritme, per a milions de persones, resulta molt desconcertant.

Pensava en tot plegat després de la conversa compartida amb l’escriptora Imma Monsó, que aquest cap de Setmana Santa, ens presentava al ‘Maneres de viure’ de COMRàdio la seva darrera novel·la, “La dona veloç”, un relat sobre la tirania de la immediatesa i les dificultats que la velocitat genera a l’hora de fixar la mirada sobre allò realment important de la vida.

Entre molts altres elements de reflexió, l’escriptora reivindica a través de la protagonista de la novel·la, aquell avorriment colossal i solitari de la infantesa que feia badallar. Ara els infants i adolescents tenen tantes possibilitats d’oci i tantes activitats programades que difícilment tenen temps per avorrir-se. I d’aquest avorriment necessari, de les hores buides, del temps pesant i llarg, en sorgeix sovint la pulsió més creativa i original. El necessari avorriment pot provocar molts moments de plenitud.

El filòsof Vladimir Jankélévitch, pensador que va escriure sobre el significat del tedi en la vida de l’home modern, assegurava que és des de l’avorriment que podem descobrir la veritable dimensió del temps i les seves immenses possibilitats. En aquest forçat retorn a la modèstia i a lentitud, la reivindicació d’un necessari avorriment pot ser una bona manera de recuperar el ritme.

En la societat veloç les imatges valen més que mil paraules. Hem perdut la paciència per aprendre a mirar serenament. No ens permetem badar. Ja no sabem llegir. Per això les imatges valen més que mil paraules. Retallen el temps per interpretar i l’esforç per entendre. Tantes imatges ens han fet oblidar que la síntesi no és la realitat.

La fotografia és veloç. La revolució digital ens ha permès prémer el disparador gairebé sense pensar. Els avenços automatitzen el procediment tècnic. Incorporem microcàmeres d’alta qualitat en petits dispositius mòbils de butxaca. Qualsevol situació pot ser veloçment captada i distribuïda. Centenars o milers d’instantànies s’acumulen desordenadament en minúsculs arxius fotogràfics.El relat que anem construint de la nostra vida quotidiana està més ple d’imatges que de paraules. La fotografia veloç és una esplèndida síntesi de la societat d’avui; disparar sense pensar.

El filòsof Roland Barthes deia que quan fem una fotografia allò que retratem s’atrapa, es fixa, aturem el temps en un instant. Una imatge que de forma instantània abandona el present per convertir-se tant sols en un record. Un moment passat. La resposta a una fiblada emocional que ens fa prémer el disparador.

Envoltats de pantalles que emeten imatges ens hem convertit en consumidors d’instantànies que es presenten com a fragments de vida real. Notícies, cròniques o testimonis d’un moment precís. El fotògraf i periodista Pedro Madueño, que aquesta setmana compartia un temps de conversa al ‘Maneres de viure’ de COMRàdio, ens recordava que en aquesta societat veloç veiem moltes fotografies però no les sabem llegir. Analfabets en un món d’imatges.

Madueño, que exposa 50 dels seus millors retrats periodístics a CaixaFòrum de Barcelona, ens convida a la lectura pausada d’aquell relat periodístic que esdevé art. Pedro Madueño, un mestre, hereu dels vells cronistes gràfics com Català-Roca, Joan Guerrero o Carlos Pérez de Rozas.

Pensava en la fiblada emocional que em suggerien els retrats de Madueño. Imatges de textures diverses però que conviden a ser llegides atentament, que fan brollar mil paraules. Deia Salvador Dalí, a qui Madueño va retratar en els darrers moments de la seva vida, que la fotografia era l’art més noble. En la societat veloç molts pensen que la fotografia ha perdut part de la seva noblesa. Aquelles imatges que convertides en record podien ser llegides atentament.

Deixar llast a mida que anem vivint, és una bona manera de caminar més lleuger, d’enfilar amb major solvència i seguretat allò que ha de venir. I els temps que arriben demanden fer el camí carregats només amb el més necessari. Però deixar llast no resulta senzill. Ens obliga a pensar profundament, a saber triar entre el superficial i l’imprescindible, entre l’excés i el frugal.

Deixar llast és saber oblidar. Buscar el silenci, reconciliar-se amb la nostra consciència per donar una mica d’espai a allò que és nou. Deia el filòsof Friedrich Nietzsche que sense la capacitat d’oblidar no hi pot haver felicitat, ni esperança, ni orgull, ni present. Obstinar-nos amb el passat ens roba temps per fer-nos càrrec del present.

El periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro, ens visitava aquest cap de setmana al Maneres de viure de COMRàdio, per recordar-nos que la memòria és la dialèctica entre record i l’oblit. Un joc de tensions, dinàmic i canviant, que dóna forma al relat individual i col·lectiu d’allò que anomenem memòria i que sovint és projecta com una veritat. Atorguem un valor transcendent a la memòria, històric fins i tot, quan en realitat és tracta d’un relat testimonial, edulcorat sovint amb nostàlgia i amb inesperats efectes de sorprenent imaginació. L’escriptor i articulista reflexiona sobre el valor del nostre passat recent, posant en evidència la contradicció que suposa vincular, social i políticament, conceptes com memòria històrica. L’assaig “Entre la mentida i l’oblit” (La Magrana) ens proposa un recorregut pel laberint de la memòria col·lectiva.

Però més enllà de la interessant reflexió col·lectiva formulada per Àlvaro a l’entorn de les memòries, el text ens convoca individualment a pensar sobre el necessari oblit per continuar endavant. Descarregar-nos d’aquells pesants records, superats pels temps i les circumstàncies, que ens fan caminar amb major dificultat. Els temps que venen, demanen donar espai en les nostres vides a allò que és nou.

No ens regalem massa temps per fixar-nos en els detalls. Empesos per les circumstàncies transitem per la superficialitat. Per aquesta insana rapidesa que ens imposa un ritme trepidant. En forma de missatge breu comuniquem un gran esdeveniment o ens comuniquen que acabem de perdre una feina. La vida ens canvia d’un dia per l’altre en molt poques paraules.

Ens estem quedant sense paraules. Les tenim però estan buides. Han perdut el sentit, quedant fora de context. Les hem eliminat d’aquell catàleg bàsic amb què ens comuniquem i ens comuniquen. Les hem trivialitzat. La crisi que vivim és més, molt més, que una crisi econòmica. Deia el poeta Narcís Comadira, que si perdem les paraules, perdem el pensament. Creix l’estranya sensació de viure un cert col·lapse col·lectiu efecte directe de la crisi. Obstinats a sortir d’aquest llarg túnel, sotmesos a un garbuix de males noticies persistents, anem oblidant part dels detalls necessaris també per sobreviure.

Aquest cap de setmana el pintor i poeta Narcís Comadira visitava el ‘Maneres de viure’ de COMRàdio. Ens presentava el seu darrer poemari, “Lent“. Un elogi a la vida lenta i meditativa, però també a mirar la realitat amb aquelles lents òptiques que ajuden a veure-hi millor. Ofici de poeta, que carrega d’energia paraules oblidades. Per Comadira la salut i la força d’una llengua és la mesura de la qualitat individual i col·lectiva d’un país. Per això qualsevol retallada en l’educació i la cultura ens fa perdre llast i possibilitats de cara al futur. “Si les coses no les escrius, no les penses” afirma el poeta.

Sense paraules perdem força. Oblidem els sentits. I la crisi ens està deixant sense paraules, sense arguments per pensar, instal·lats en la superficialitat que ens empeny cap a la mediocritat. Una mediocritat que ens fa extremament vulnerables.

Sobre el valor de les paraules i la llengua us deixem també dos enllaços del programa Maneres de viure d’aquest cap de setmana; la conversa amb l’ex-ministre d’educació Angel Gabilondo que ens presenta el llibre “Darse a la lectura” i l’entrevista amb Jaume Bonet, un mestre jubilat en vaga de fam en defensa del català a les Illes Balears.

Catalunya reclama un millor tracte fiscal. Gaudir de la capacitat normativa i d’autonomia en la gestió i la recaptació d’impostos, i transferir una capacitat pactada amb l’Estat proporcional a la capacitat tributària dels territoris en concepte de despeses generals.

Aquesta podria ser una reflexió formulada avui mateix en la immediatesa del moment posterior a la presentació, per part del conseller d’Economia del Govern català, Andreu Mas-Collell, de les xifres que confirmen la dimensió del dèficit fiscal. Però la reflexió no és actual, ve de molt lluny. Es formula l’any 1898, emmarcada en la campanya del concert econòmic, organitzada fa més d’un segle per l’Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. De la campanya en va resultar un missatge en forma de manifest adreçat a la reina espanyola Maria Cristina d’Àustria.

Cent anys després, les coses continuen com estaven. La crisi econòmica ha fet més profunda la ferida i els efectes del dèficit fiscal són molt més evidents quan les retallades afecten directament el benestar dels ciutadans. El gener de l’any 2012, una amplia representació de la societat civil del país, des de la patronal als sindicats, compartien taula novament a l’Ateneu Barcelonès per presentar un nou manifest en favor d’un millor tracte fiscal i per mobilitzar massivament la ciutadana en aquesta demanda. Una taula d’unitat, sense fissures “no parlem de política, ni d’identitats. Parlem de diners”, assegurava l’economista i advocat, Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès, que aquest dissabte visitava el ‘Maneres de viure’ de COMRàdio.

Les xifres presentades aquesta setmana pel Govern català semblen prou clares; 16.000 milions d’euros a l’any, el 8% del PIB, 43 cèntims per cada euro, 2.252 euros per cada català, 500 euros cada segon són els que paga Catalunya a l’Estat en forma d’impostos i que no retornen al nostre país. Francesc Cabana, un excel·lent historiador de l’economia catalana, assegura que aquesta situació és insostenible per un teixit econòmic que ha estat un dels motors de l’Espanya moderna i que ara amb la crisi agonitza lentament. Assegura que només una mobilització massiva de la ciutadania en la demanda d’un millor tracte fiscal per a  Catalunya serà capaç de canviar, vèncer les resistències i fer que els partits polítics catalans, sense excepcions, actuïn amb una sola veu en aquesta demanda.

La crisi ens precipita necessàriament a prendre decisions.