Pita corner

per Laia Marqués

Hui faig la primera excepció al blog, no l’última, per publicar un article de l’Edgar Ballarín, em fa molta il.lusió i espere que vos agrade:

Sempre he trobat molt romàntic això de tenir més d’un equip de futbol. La majoria de bons aficionats que conec en segueixen diversos. En alguns casos es queden en meres simpaties però en altres ocasions són veritables segons equips als quals es segueix amb gairebé la mateixa passió que al de tota la vida.

Jo tinc dos equips per sobre de qualsevol altre. El primer és el Barça i el segon el Celtic de Glasgow escocès. Aquest binomi evidentment no em ve pas de petit, en primer lloc perquè quan era nano no coneixia gaires més equips enllà del Dream Team de Cruyff, i segona perquè en aquells temps les meves simpaties futbolístiques internacionals es limitaven, gràcies als FIFA de Super Nintendo, al Newcastle anglès on jugava un paio anomenat Alan Shearer.

Van haver de passar un grapat d’anys fins que vaig conèixer un amic que professava devoció pel Celtic, i amb el temps, me la va encomanar. De totes formes us reconec que ser independentista, com és el meu cas, i que et caigui bé un equip que és símbol del nacionalisme escocès, no té gaire mèrit. És fa simpàtic per mimetisme. El Celtic és l’equip dels catòlics nacionalistes i el seu gran rival, el Rangers, el dels protestants unionistes. Nacionalistes contra centralistes. Us sona d’alguna cosa?

Més enllà de les simpaties ideològiques, el Celtic destaca per la seva afició. Els seguidors Hoops són extremadament fidels, tenen una justificada fama d’acollidors i respectuosos (no com el Rangers, els hooligans els quals recordem pixant al monument a Macià a Barcelona) i si d’alguna cosa estan orgullosos (a part de ser catòlics i escocesos, evidentment) és d’haver guanyat una Copa d’Europa l’any 1967, l’única que té el club, amb un equip format únicament per jugadors nascuts a Glasgow i rodalies, els anomenats ‘Lleons de Lisboa’. Aprèn-ne, Athletic.

A nivell futbolístic podríem dir que és el més atractiu dels equips escocesos. En contrast amb el seu rival Rangers, conegut fins i tot dins Escòcia pel seu joc dur i travat, i a la resta d’equips de la Scottish Premier, que practiquen un futbol simple i de poca filigrana, el Celtic sempre s’ha caracteritzat per tenir jugadors dotats de bona tècnica i per intentar jugar mínimament “bonic” de cara a agradar els seus aficionats. El pas pel club de futbolistes com Larsson, Nakamura, McGeady o actualment Ki Sung i Kayal ho confirmen. El Rangers podrà tenir més lligues, però el Celtic juga molt millor.

I per què pugueu paladejar una mica més la meva afició cap als nois escocesos de Glasgow, us convido a que llegiu la segona part d’aquest article. I és que aquest darrer estiu vaig fer un viatge a Escòcia i no em vaig poder estar de visitar Celtic Park i el museu del club…