Puntades sense fil

per Pere Sanz

Carta interceptada a un contribuent anònim i adreçada al Ministeri d’Economia:

Benvolgut responsable del Ministeri d’Economia, no m’adreço a vostè pel seu nom per si Merkel decideix canviar-lo i la meva carta es perd buscant un destinatari equivocat. Reclamo obertament la nacionalització de la meva hipoteca, és a dir, una intervenció en tota regla per part de l’Estat.
Entenc que jo només sóc una mica morós i per tant hauré de seguir pagant. Si fos una mica més morós perdria l’habitatge i com la dació en pagament em diuen que enfonsaria la banca espanyola, em quedaria sense casa i seguiria pagant. L’única sortida és ser molt, però que molt, però que molt morós, aleshores sempre tens la possibilitat que l’Estat t’intervingui.

He de confessar que no descarto formar part d’aquest tercer col·lectiu atenent a les condicions laborals que ens ha tocat viure. L’útima proposta de l’empresa és que els treballadors paguem una petita ajuda al propietari per evitar el tancament de la fàbrica.

En la meva defensa he de dir que no tinc gaires productes anomenats tòxics, només lleixiu i sabó, que crec que no compten. La veritat és que per no tenir no tinc ni productes que no siguin tòxics, és a dir comestibles. Si ens fixem en la meva nevera bastant buida, només hi ha un tros de formatge que està canviant de color, un tomàquet amb vida interior i uns iogurts dignes d’un estudi arqueològic. Potser això entraria a la categoria de productes tòxics.

Llegeixo als diaris que l’Estat ha pres el control de Bankia, perquè aquest banc té un forat tan gran que no es tapa ni amb tots els totxos que té el seu ampli estoc d’habitatges. Jo a casa tinc alguns forats però amb una mica de massilla i una repintadeta “dóna el pego” i vaig tirant. Crec que la “repintadeta” l’han intentat a l’entitat financera però la pintura ha acabat caient a trossos.

Bankia s’ha declarat incapaç de tornar el crèdit de 4.465 milions que li va concedir l’Estat i ara aquest banc esdevé públic i li podrà donar les ajudes que necessiti. Déu sap que jo no vaig demanar un crèdit tan elevat però també em declaro incapaç de tornar-lo. Bé, potser el meu rebesnét estaria a punt de liquidar el deute, però també reconec que encara m’he de posar en la noble feina de la procreació necessària per a mantenir l’espècie i els bancs.

Entenc que l’Estat ha de salvar Bankia i també entenc que l’entitat financera contracti un nou relleu a Rodrigo, que només està una estona en els càrrecs que ha ocupat. Jo estic disposat a fer un pas enrere i buscar també un relleu generacional per als meus comptes amb un sou del 10 per cent del que cobrarà el nou gestor de Bankia.

Gràcies per la seva paciència i resto a la seva disposició esperant una ràpida resposta.

Atentament:
Un contribuent

PDT: Si CajaMadrid va concedir un crèdit per al fitxatge de Cristiano Ronaldo i ara Bankia està nacionalitzada i és de tots, li podrien restar alguns gols al jugador del Madrid i així el Barça pot guanyar la lliga?. Si això no és possible també ho entendré. Si cal enviar la petició a un altre estament o administració indiqui-m’ho en la resposta.

He de dir al pacient lector que tot i la meva esforçada tasca periodística no he pogut localitzar l’autor de la carta.

Europa es debat entre el croissant i el frankfurt. François Hollande s’ha imposat a Nicolas Sarkozi i l’austeritat alemanya d’Angela Merkel pot tenir un toc de dolçor francesa si es manté l’aliança dels dos motors d’Europa. Vindria a ser com un croissant de frankfurt amb la barreja del dolç i del salat que anomenarem Merkollande.

És cert que a casa nostra els Rubalcabes i els Navarros, mancats d’alegries electorals pròpies, semblen disposats a fer més la dieta del croissant, mentre que els Rajoys i les Sánchez Camachos serien més del frankfurt.

Promocionar el creixement i l’ocupació davant la insistència en l’austeritat dels últims anys impulsada pel duet Merkozy ( Merkel i Sarkozy ) seria un bàlsam per a més d’un govern europeu i autonòmic, conscient que de tant prémer el cinturó ens acabarem ofegant.

Els francesos ja tenen el seu nou “Asterix” Hollande com a nou inquilí de la Gàlia Elísia, per fer front al mercats financers, poc amants els croissant, i representats per la “Imperial” Merkel i les seves legions de lluita contra el dèficit.

El cert és que Hollande necessitarà molta poció màgica de ”Panorámix” per “obrir l’esperança a un nou rumb econòmic” que no ofegui.

El nou president socialista s’ha sobreposat a la imatge inicial de tou i s’ha convertit en el segon socialista que arriba a l’Elisi després de Mitterrand.

El socialista François Hollande l’han titllat de gris però tenaç. Els seus fins i tot l’han anomenat “mou” (tou), i els seus rivals “flanby” (flam).  Ara s’haurà d’entendre amb la cristianodemòcrata Angela Merkel definida com a metòdica i pragmàtica dama de ferro que alguns qualifiquen de cancellera tefló per aconseguir que els problemes li rellisquin. Són dos personatges allunyats del glamur i que ara han de marcar el rumb de la sortida de la crisi.

Merkel ja té experiència liderant una coalició amb socialistes el 2005 a Alemanya. Una coalició que va durar quatre anys. Ara diu esperar Hollande amb els “braços oberts”

-Si us plau un croissant de frankfurt -
-Per beure, una cervesa o una copa de xampany?- va preguntar el cambrer
-Un got vi de la casa -
-No ens queda estem intervingut – va respondre amb un somriure
-Doncs,  aigua si us plau -

El gener del 2010 els Manel cantaven al Palau de la Música de Barcelona amb l’entrenador del Barça entre el públic

Només volem una cosa
que Guardiola renovi.
Ens ha costat Deu i ajuda
arribar fins aquí

Però el de Santpedor dos anys després s’ha quedat amb una altra cançó del grup català

Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!

Josep Guardiola després de quatre anys d’asseure’s a la banqueta del Barça marxa perquè s’ha “buidat i necessita omplir-se”.
Com diria el seu amic i poeta Miquel Martí Pol

Estic cansat de tant brogit
Ja ni la pell no m’aixopluga

Guardiola ha fet història en el club blaugrana, no tant per haver guanyat 13 títols, apostar pel futbol tècnic i no físic o per recuperar l’orgull del seguidor, sinó per haver canviat, i no sé per quant de temps, la mentalitat culer. Després de la dolorosa eliminació de la Champions, l’estadi cantava l’himne del Barça i no volia cremar els carnets.

El de Santpedor ha parlat de treball, d’esforç, de constància i de perseverança, conceptes que alguns no apliquen a l’esport-espectacle de la pilota. Ha insistit en el  respecte al rival i en l’actual món del futbol és d’agrair. Alguns l’han titllat amb menyspreu de “filòsof”. I la veritat és que amb encerts i errors ha aplicat una filosofia de joc.

L’Andreu té sis anys i creu que Guardiola sempre ha estat l’entrenador del Barça i que l’equip blaugrana sempre ha guanyat a l’etern rival blanc.

-No mira Andreu, contra el Madrid hem guanyat i hem perdut amb altres entrenadors i amb altres jugadors, el Barça fa més de cent anys que existeix.

Més d’un seguidor somiava que Guardiola esdevingués un Ferguson del Barça. L’escocès porta quasi 26 anys entrenant el Manchester United. Però el de Santpedor sap que una cosa és l’equip blaugrana i una altra és l’equip anglès. A més com diu Guardiola: “quatre anys és una eternitat per ser entrenador del Barça. El temps ho desgasta tot”.

Ara, ha marxat per la porta gran conscient que les portes es fan petites quan la pilota no entra.

Endavant Pep i com diu Lluís LLach:

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat.

I ara sort Tito, et toca

Llevar-te ben d’hora, ben d’hora…

-Ho sento molt- va dir la Susi abaixant la trompa i mirant al terra.
La Susi caminava lenta i capficada. Semblava deprimida perquè el món se li havia capgirat. La Yoyo l’intentava animar però no se’n sortia. La Susi sentia no poder estar contenta i fer riure als nens aixecant la trompa i bramant.
El sol picava de valent i els cuidadors del zoo netejaven l’animal.

-M’he equivocat- va afegir l’elefanta.
La Susi admirava als humans “campechanos” que se la miraven de lluny. Tot i que l’elefant era el símbol dels republicans nordamericans ella sempre s’havia considerat apolítica però li agradava mirar fotos de reis que apareixien en diaris i revistes que el vent havia voleiat fins al seu recinte.
La Susi ja fa temps que viu a Barcelona i va emmalaltir quan es va quedar sola al zoo. Li va costar adaptar-se a la nova realitat i la Yoyo la va ajudar.
Ara sabia que s’havia de recuperar una altra vegada, però la tristor era per altres motius. Sentia com s’havia equivocat admirant determinades persones.
-No tornarà a passar- es deia .

La Susi va sentir fa uns dies una conversa d’uns adults mentre vigilaven els fills que visitaven el zoo.
-Menys mal que el rei no està aquí, o sinó…..-
L’elefanta no va entendre el comentari però va arronsar la trompa, va obrir els ulls i va parar més atenció.
-Sí que fort, el rei caçant elefants a 30.000 euros la peça, mentre aquí ens retallen per tot arreu-
-Els reis viuen com a reis, no sé de què se sorprèn la gent. Ara tots estan esverats.

La Susi va intentar aixecar la trompa i va cridar la Yoyo. La seva companya era una elefanta africana de més de 40 anys.

-Yoyo què ha passat amb els reis?- va preguntar la Susi
-He sentit dos cuidadors que deien que el monarca s’havia trencat el maluc caçant elefants a Botswana- va respondre la Yoyo.
Una llàgrima va lliscar per la trompa de la Susi i es va sentir un bram de dolor.

Ara l’elefanta porta uns dies capficada. Diuen que s’ha comprat una bandera republicana, que pensa molt en els seus cosins africans i que ha renunciat a la seva admiració per la gent “campechana”. La Yoyo espera que no abdiqui com a “elefanta del zoo”

-No tornarà a passar? -repetia la Susi mentre es preguntava quantes vegades havia passat.

PDT
Ho sento molt, hagués hagut de parlar de la transcendència i les repercussions  polítiques de la cacera del rei a Botswana, però ja s’ha escrit molt sobre el tema. Potser m’he equivocat, no tornarà a passar.

Confesso que un dia vaig convidar uns companys de feina a un “cafè per a tots” i fins i tot vaig llegir el diari en el bar mentre sonava la cançó de Juan Luis Guerra “Ojalá que llueva café”. Aquest apunt no se si es pot considerar un agreujant, però en la meva descàrrega he de dir que estava esperant el final d’una reunió política per informar de les conclusions.

La persecució aquests dies a un sector que es mou al voltant d’aquesta beguda estimulant és sorprenent. La preocupació de productors, distribuïdors i bars va en augment.

I és que sembla que ja no està de moda el “cafè per a tots” autonòmic de la transició democràtica. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, considera que la beguda no ha estimulat la integració de bascos i catalans. L’expresident del Congrés, el socialista, José Bono, també qualifica d’error el cafè per a tots, que ha titllat de “sortida” però no de “solució.

Es veu que mentre tots prenien el Nespresso Cosi alguns volien Ristretto, altres Livanto i altres Capuccino. Però quan es va decidir el cafè per a tots no teníem George Clooney publicitant la coneguda varietat d’aquest tipus de beguda estimulant.

Des de Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, aplaudeix la proposta d’Aguirre de descafeïnar les “comunitats artificials”. I es que Mas considera que es van crear comunitats per satisfer el cafè per a tots i per descafeïnar Catalunya i Euskadi.

A tot això, públicament el president del govern, Mariano Rajoy ha advertit que l’Estat Autonòmic està “consagrat” a la Constitució. Per tant i de moment, encara val el cafè per a tots. El sector que es mou al voltant de la beguda estimulant respira tranquil.

Però el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, ha revifat el neguit del sector cafeter advertint que els treballadors ja es poden “oblidar del cafetó i de llegir el diari”, i que hauran de ser “més productius i més responsables”.

Entenc que en moments de crisi i nerviosisme general una beguda estimulant com el cafè no és apropiada i menys si l’acompanyes amb les notícies de la premsa. El resultat és un còctel que pot acabar sent explosiu.

Una possibilitat atenent el temps que ens ha tocat viure és demanar un “desgraciat”, és a dir, un cafè descafeïnat amb llet desnatada i amb sacarina, i només fullejar la premsa esportiva si ha guanyat el teu equip. Però potser el “desgraciat” és massa depriment.

-Si us plau una til·la-

-Vol el diari? – em va preguntar el cambrer.

-No, no, només la til·la. No em posi en un compromís-.

Al bar tornava a sonar  “Ojalà que llueva café” de Juan Luis Guerra, però jo estava tranquil amb la til·la.

El govern blau del PP ha donat llum verda per fer aflorar el diner negre amb una mena d’amnistia fiscal excepcional de color de rosa per als que tenen molts bitllets liles. Es veu que la Hisenda espanyola té un gran marró perquè no controla molt bitllet lila que circula pel país, mentre els pressupostos públics estan en números vermells.

-Un amic d’un amic té un germà que diu que un dia va escoltar una persona que tenia un bitllet lila i que posa 500 euros. Jo pensava que era una llegenda urbana però m’asseguren que existeixen i que algú els té.

L’anterior govern vermell del PSOE, que les va veure de tots els colors, va madurar la idea, que en principi estava molt verda, per impulsar algun tipus de perdó fiscal per posar color al diner negre. Zapatero va buscar la complicitat de Mariano Rajoy i Cristobal Montoro que no ho van veure clar i li van dir que ho tenia negre.

Però de més verdes en maduren i ara el nou executiu blau espera recaptar 2.500 milions d’euros (5 milions de bitllets liles) amb el blanqueig del diner negre. Es veu que, segons les previsions, afloraran 25.000 milions d’euros (crec que són 50 milions de bitllets liles, si la borratxera de zeros no m’ha despistat). Potser si els tenen tan comptats vol dir que el diner no és tan negre i que tenen clar l’origen i el destí d’aquests milions liles.

Crec que els propietaris d’aquest diner negre viuen una vida de color de rosa i mai han tingut cap marró econòmic. Els que tenen un bon marró són els que treballen com un negre, passen la nit en blanc i arriben a final de mes en números vermells.

En una realitat tan grisa no hi està de més posar una mica de color, sense traspassar cap línia vermella.

Constatada l’afició del ciutadà d’enganyar l’enquestador electoral perquè en molts casos no hi ha un vot orgullós sinó resignat, els comicis andalusos i asturians ens deixen més tòpics, paradoxes i fotografies estàtiques que imatges estables de llarg recorregut.

Comencem per un principi democràtic irrevocable. Les eleccions les guanya qui acaba governant i les dolces derrotes serveixen només per no plorar les primeres 24 hores.

A Andalusia pot acabar governant qui ha perdut les eleccions perquè la victòria del PP ha estat insuficient i amarga i la derrota del PSOE ha estat dolça i agònica.
A Astúries pot acabar governant qui ha perdut les eleccions, perquè la victòria del PSOE pot ser insuficient i amarga i la derrota del FAC de Cascos i del PP pot ser dolça si superen els odis “familiars”.

-Déu meu quin embolic!- podria dir l’extraterrestre que busca a Gurb a la novel·la d’Eduardo Mendoza i interpreta el món des de la sàtira.
-Si guanyen…. com és que perden?. I  si perden… com és que guanyen?- s’interrogaria l’ésser d’un altre planeta.

El cert és que el PSOE i IU contra pronòstic han aturat el vol de la gavina pel tradicional feu del puny i la rosa. El PP no pot rematar el seu poder territorial i Andalusia esdevindrà una Gàlia d’Asterix i Obelix per “sevillanes”.
La “nova” direcció del PSOE capitanejada pel Rubalcaba pren aire tot i que ha de ser conscient que el partit ha patit una davallada històrica amb una sagnia de vots (600 mil menys) que encenen totes les alarmes de Ferraz.

Les retallades de Rajoy han acabat retallant més al seu amic Javier Arenas que torna a ensopegar a casa. I és que ja se sap que ningú és profeta a la seva terra.

Rubalcaba diu que comença un nou cicle i Rajoy desvincula el resultat de les retallades.

-Però la gent no va votar el 20-N perquè hi haguessin canvis ?- pregunta l’amic de Gurb.
-I perquè ara no volen més canvis, ja s’han cansat?- sentencia l’extraterrestre.
-Sí, però el comportament electoral en unes generals és diferent del comportament  en unes autonòmiques.- respon Gurb que ja s’ha integrat i mimetitzat en un elector i analista polític més del món terrenal.
-Ahhhh, tornem cap a casa Gurb-

El diari ABC, emulant l’astronauta Jack Swigert durant l’accidentat viatge de l’Apolo 13 quan va dir: “Houston, we’ve had a problem here”, ha advertit en una de les seves portades intencionades que “Tenemos un problema”. El rotatiu no fa referència a cap viatge a l’espai del seu consell de redacció, sinó a l’aprovació per part d’un parlament escollit democràticament de la llei de consultes populars que qualifiquen a la seva editorial com una “frivolitat sobiranista”. En el mateix sac de les “frivolitats” l’ABC parla de la proposta del govern català per canviar la llei de les banderes i sentencia que no té raó de ser “el sentiment de conflicte permanent”. El rotatiu tampoc ha concretat a quin “Houston” adreça el seu advertiment.

Doncs evidentment que tenim un problema, o potser més d’un. Començant per un sistema de finançament que suposa que cada català paga en impostos 2.251 euros més dels que rep de l’Estat (i no rebutjo la solidaritat interterritorial) i seguint pels 759 milions que l’Estat deu a Catalunya. En aquest “sac” de problemes en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya també està un Congrés dels Diputats que es va “cepillar” l’Estatut i un Tribunal Constitucional que el va retallar al més pur estil Eduardo Manostijeras. Evidentment “Madrid, we’ve had a problem”. El Tribunal Suprem pot decidir que tres famílies catalanes modifiquin el model d’immersió lingüística, aprovat pel Parlament i que ha demostrat la seva validesa perquè els nens aprenguin el català i el castellà.

I ara el diari ABC parlar de línies vermelles que no es poden traspassar.

Quan a l’Apolo 13 aquell 13 d’abril de 1970 se li van encendre unes llumetes que advertien de la pèrdua de tres fonts generadores d’energia, Jack Swigert va dir: “Ok, Houston, we’ve had a problem here” i el seu company Jim Lovell va afegir “Uh, Houston, we’ve had a problem”. El diari ABC pensa que s’han encès moltes llumetes i creu que “tenemos un problema” de línies vermelles.
El govern de Mariano Rajoy “té més d’un problema” però actualment no està situat a Catalunya ni en les seves “frivolitats sobiranistes” sinó en la xifra del 5’3 per cent de dèficit que ha de complir per ordre d’Europa i que suposarà una nova tisorada de 5 mil milions d’euros. Evidentment que “té molts problemes” i un altre és fer front als més de 5 milions d’aturats , més del 20 per cent de la població activa.

A Catalunya evidentment que “tenim més d’un problema” i passa per les retallades, l’euro per recepta o les pujades en transport públic i rebut de l’aigua. En aquests moments ser català, funcionari, turista i estar malalt “és un problema”.

Alguns veient la portada de l’ABC poden pensar com diu la “soleà”: “Ni contigo ni sin tí, tienen mis males remedio”. I altres poden pensar “millor sense tú”.

Es van conèixer fa anys a través d’un fòrum d’internet. Va ser una ràpida atracció digital. Internet superava distàncies físiques i apropava persones. Coincidien en aficions, somnis i esperances. La seva relació s’afermava dia a dia amb una intensa i fluida relació de correus electrònics. S’explicaven el que feien a la feina i en el seu temps d’oci. Cada paraula escrita a l’ordinador o a l’smartphone viatjava esperant la resposta de l’altre. Compartien fotos, música, vídeos i lectures a Facebook, robant hores de son. Cada matí esperaven els seus tweets per retweetejar-se. En 140 caràcters exhibien el seu amor digital. Van provar tot tipus de xats per mantenir-se connectats. Comunicar-se per WhatsApp havia esdevingut una necessitat vital i psicològica. Reien i ploraven amb els missatges i coneixien fil per randa el seu perfil digital. La seva atracció es consolidava en el núvol. Eren digitalment inseparables i fins i tot s’havien baixat una aplicació que confirmava la seva afinitat sexual.
La #felicitat ha de ser això, ptons @mor.- deia un, i retweetejava l’altre.

Però les noves tecnologies els hi havia deparat una nova sorpresa. Tots dos havien d’anar per motius de feina al World Congress Mobile de Barcelona. Van incrementar la seva activitat comunicativa imaginant-se tot tipus de relacions i aventures nocturnes.
Havien preparat la trobada geolocalitzant amb Google un punt determinat entre les Torres Venecianes de Plaça Espanya, a les portes del congrés.

El moment s’apropava i el WhatsApp cremava, els seus Twitter i Facebook estaven apunt de col·lapsar-se i els seus cors bategaven incansables. Miraven els seus smartphones per controlar el temps i el lloc determinat del seu primer contacte físic.
-Hola
-Hola
Es va fer un silenci llarg i fosc. Hi havia alguna cosa que no entenien. Potser una mirada, un gest, una olor…
S’havien desconnectat de cop i s’havien quedat sense cobertura entre ells.
Van fer un nou intent.
-Què tal?
-Bé, amb molta pressa-
-No, si jo… també m’he de marxar.
-Bé, doncs ja ens comunicarem.

No es van donar ni un petó, però en el moment d’allunyar-se es van adonar que els seus smartphones es connectaven via bluetooth i les seves respectives tablets buscaven el mateix wi-fi. No es podien separar perquè els aparells es quedaven sense bateria. Els smartphone s’atreien i aprofitaven la tecnologia NFC (Near Field Communication) per comunicar-se sense contacte. El seu món digital no volia renunciar a l’aventura que el seu món físic rebutjava.
Es van desinstal·lar l’aplicació que els havia unit i van apagar els smartphones i les tablets. Es van mirar als ulls, van baixar del núvol i van entrar al World Congress Mobile.