Spant-air, del somni al malson

Hi havia una vegada una “societat catalana” que escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret.

-Oh, quina sort que hem tingut!! I què podríem fer? Si ens comprem ametlletes ens cauran les dentetes. I si ens comprem un llacet?. No, no,  ens comprarem una companyia d’aviació que operi des de l ‘Aeroport del Prat.

El gener del 2009 Spanair passa a mans catalanes per un euro, l’escandinava SAS no en volia saber res. La imatge de la companyia no era gaire bona, s’havia de reestructurar i la crisi econòmica ja feia estralls. Molts empresaris catalans tot i aplaudir l’operació, finalment no van participar. Però Spanair havia de ser un projecte de país. Govern i Ajuntament de Barcelona s’hi van abocar injectant des del 2009, directe o indirectament uns 150 milions d’euros.

Caminava la societat catalana contenta amb el seu càntir ple de llet, ben posat al cap sobre el coixinet. Caminava a pas llarg i remenava en la seva imaginació.

-Compraria uns avions i els faria volar, arribarem a un acord amb els de Qatar i farem de l’aeroport del Prat de Barcelona un hub internacional. Ja n’hi ha prou de centralisme. Ara tindrem un aeroport digne ple de vols internacional, un port de Barcelona centre del Mediterrani i una estació de la Sagrera enveja de tota Europa que connecta Espanya i França amb l’alta velocitat.

En dir això, plena de goig, va fer un salt i el càntir va caure.
La crisi va arribar i l’administració pública va deixar de munyir la vaca i omplir el càntir de llet. Els socis de Qatar els hi agrada més el futbol que l’aviació catalana i el desenllaç es va precipitar.

Spanair és la història d’una nova frustració de la societat civil i política catalana que sort té del Barça per anar tirant d’alegries. En només tres anys s’ha passat d’un somni a un malson. El somni de Catalunya de tenir una aerolínia de bandera per impulsar el Prat, al malson de les administracions per recuperar uns 150 milions d’euros.

Divendres 27 de gener, Spanair va fer l’” espantada-air” definitiva, deixant un deute de més de 350 milions d’euros, 22 mil passatgers a terra, uns 3000 treballadors a l’atur i un somni esfumat.

La rateta ha perdut el dineret i la pastoreta haurà de tornar a munyir la seva vaca. El problema és que en temps de vaques magres no hi ha ni llet ni dinerets.

Dels objectius lloables que s’esfumen cal treure conclusions de futur i sens dubte caldrà encertar en les  prioritats perquè no ens segueixin explicant contes. Estiguem ara atents al Port i a la Sagrera.