Estem salvats, torna Robin Hood Goirigolzarri!

El 16 d’octubre de 2009 vaig publicar en aquest blog una semblança de José Ignacio Goirigolzarri, que acaba de ser nomenat nou president salvador de Bankia.La semblança torna a ser d’amarga actualitat. Deia així:
“Unes reflexions dolgudes després que saltés a primera línia mediàtica que l’ex conseller delegat del BBVA, Goirigolzarri, cobrarà com a pensionista 3 milions anuals dels gairebé 55 que li reserva el banc i després que la notícia s’oblidés ràpidament:

Malgrat els índexos de morositat que ens exhibeixen, els bancs estan recuperant depressa els nivells d’abans del crac. És clar: a qui deu 3.000 euros la llei el persegueix. A qui en deu 30.000.000 li faciliten crèdits a benefici d’inventari. Hi ha morosos i morosos…

El mercat, doncs, segueix determinant el que és possible en política: maximizar beneficis. Multiplicar la reproducció del capital sense que això signifiqui inversions raonables.

Una bona societat no hauria de convertir la banca en el cor de la vida, perquè els bens bàsics com l’habitatge s’han de repartir segons les necessitats de la gent i no la quantitat de diners amb que la gent pot legitimar la demanda.

Exemple provocador final: els desastres econòmics causats per directius de la banca que mai no respondran de conducta temerària poden quadruplicar la despesa d’una de les grans catàstrofes naturals que ens va ensenyant el rescalfat segle XXI.

Visita el Rei els damnificats per la banca?

Pobre damnificat Goirigolzarri.”
Estem salvats, nosaltres i el sistema bancari. Goirigolzarri és una barreja de Robin Hood, la Mare Teresa de Calcuta, Curro Jiménez i i el Vampir Xuclador del Pleniluni Solidari.

1 comentari

“Sant” Guardiola havia de marxar

Guardiola no és infalible ni és sant. Segur que el que ara llegireu escandalitzarà l’escolania de guardiòlegs, la qual cosa vindrà a demostrar el que pretenc: que de Pep n’hem fet un gra massa, necessitats d’algun tipus de cabdillatge dolç que ens allunyi les retallades del cap; i que molts predicadors guardiolistes són en realitat guardiolòpates, guardiolistes-leninistes o ayatolesguardioles plens de demagògia i sense un borrall d’esperit crític. La emancipació de la societat catalana i de la blaugrana en particular resultava del tot imprescindible. Pep ha estat objecte d’un culte a la personalitat soviètic i d’una canonització carca, a pesar d’ell i algun cop amb la seva imprudent col·laboració sermonejant el país. Fets objectius: és un òptim entrenador, però no exent d’errors greus que l’ abundància de trofeus ha ocultat: despatxar Eto’o, el fitxatge ruinós d’Ibra, la dependència absoluta d’un Messi que mai reposa o el lent declivi de l’ equip mentre el Madrid era una màquina més implacable cada setmana. Aquesta primavera, quan els clubs havien de donar el bo i millor, un entrenador novell d’un equip amb quatre canyes velles però sense buidor anímica li ha passat la mà per la cara a doble partit, pel que fa a posar la pilota dins una porteria, que és la finalitat del football i no la possessió. O és que els grans equips que han marcat la història no tenien recepta contra l’antifutbol? (Com recorda qui hagi vist el Brasil de 1970 o l’Ajax de Cruyff). Convé desmitificar Guardiola, retornant-lo al podi dels magnífics emprenedors, no a l’altar de les idolatries. En una època de falsos deus, Pep no pot ser-ne un més. I estava a punt de convertir-se en la mascota profètica d’un país nou i idílic que s’aixeca molt d’hora i li plouen les gràcies del cel. Tampoc el Barça ha de caminar tan carregat de filosofia d’estar per casa o de trascendència ideològica d’un entorn babejant. La trascendència sol ser un dèficit de relativització, en aquest cas de l’esport. Els mitjans que li han ballat l’ou tenen responsabilitat en un papanatisme cultural que aniquil·la la discrepància.
Finalment, a Convergència no li cal anar a munyir el mite mediàtic per afirrmar-se. Oriol Pujol veu en Guardiola la simbologia dels valors de la formació nacionalista: acomiadar per manca de feeling també ho és? Si un pobre es lleva a les 6 del matí, ja ho te tot arreglat?
Malaurada la societat que necessita herois…

Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Pensaments maliciosos

De la molt dolorosa pèrdua del valor ètic entre la nostra feina i la retribució que li pertoca, entre els nostres mèrits i la recompensa que els correspón, n’hem de fer també culpables als bancs o a tants empresaris sense escrùpols amb complicitat política?

Si a Baltasar Garzón no lo l’haguessin abandonat els “progres” s’haguessin atrevit a tocar-lo els “fatxes”?

Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

“Vostè és pederasta?” “Només una mica”

La secretària del PP, María Dolores de Cospedal, afirma que hi ha ex presidents autonòmics que han fet coses pitjors que Camps i no seuen a la banqueta. És a dir, Camps ha fet, però menys. Mario Pascual Vives, defensor d’Iñaki Urdangarín, assegura que l’imputat en el cas Palma Arena “ha pagat molts impostos”. Tots? No ho sembla segons el sumari, però ” l’Agència Tributària ho valorarà”. A tenor de la laxitud moral de les dues preses de posició, la qüestió radica en la quantitat, en el més o menys, com a les velles comedietes burgeses d’Alfonso Paso on li preguntaven al varó espanyol de torn amb ganes de fer una francesilla: “¿Está usted casado?” I responia: “Sí, pero poco”. Salvant les distàncies amb els dos casos que afecten a persones innocents mentre no es provi el contrari (Camps de moment és no culpable), per aquest camí ens podem imaginar un futur polític-judicial no llunyà amb manifestacions exculpatòries “per aspersió” d’aquest tipus: “Ep, hi ha paios que han pispat més carteres que jo i no els veig a la sala de vistes”. “Jo només vaig cremar un quart de bosc”. “¿Vostè es confessa pederasta? Sí, però una mica”.

Etiquetat com a , , , | 3s comentaris

“Orangerins” i altres contes

Hi havia una vegada uns prínceps hereus d’Holanda, Guillem i Màxima, que eren criticats pels súbdits a causa de la debilitat per les mansions caríssimes i les vacances exclusives. Fa dos anys pagaren una part de la villa que es van fer construir al sud de Moçambic a un agent immobiliari de mala reputació, titular d’un compte al paradís de l’illa de Jersey. El rebuig ciutadà a l’operació va forçar els hereus de la família Orange a vendre’s l’immoble. Però vet aquí que el Govern (de centre-esquerra) inclogué la forma de pagament a la comissió secreta del Congrés com informació confidencial d’Estat.
Aquest conte dels “Orangerins” (per la veneració al diner) ens anuncia el final del cas “Urmangarín” (perdó per tacar la presumpció d’innocència però la càrrega acusatòria del sumari empara alguna llicència): serà la lluita de proporcions entre el que quedarà vist per sentència judicial i el que de facto continuarà essent matèria reservada al coneixement públic, en el brumòs camp de la no exemplaritat. I així serà pels segles dels segles, mentre la majoria siguem aigüa beneïta i respectuosos acoquinats en segons quins temes tabú.

Etiquetat com a , , , | 1 comentari

TV-3 ignora Xavi, Iniesta, Busi, Piqué, Villa, Cesc…

Tarda de dissabte 12-N. El Telenotícies de “la nostra” destaca el partit de Cristiano Ronaldo i els seus contra Bòsnia, així com altres encontres d’equips que ens queden més aviat lluny. També informen abastament dels entrenaments no classificatoris d’Abu Dhabi i d’altres esports de segona filera. Cap menció, cap, als catalans i barcelonistes que juguen dues hores després a Wembley, la Meca del futbol, que sempre té un regust de glòria blaugrana. Què difícil deu ser que els mateixos badocs i papanates que no paren de treure baba quan els mateixos jugadors porten la samarreta del Barça o es parla de la “catedral” de Wembley es posin la bena de no veure res quan els mateixos futbolistes que idolatren duen la “roja”. Quin mal de cap deu fer ser aquesta brutal robotització per tal d’gnorar Espanya en tots els terrenys, que si no és un principi constitutiu de la cadena poc n’hi falta, I es diuen periodistes equànims. Quina barra, quina vergonya. Creuen que així Espanya -perdó, l’Estat Espanyol- existeix menys. A més de sectaris, ingenus.

Etiquetat com a , , , , | 9s comentaris

Marçal Sintes està “còmode” a COM Ràdio. Al·leluia!

Espero que l’apreciat Marçal Sintes, nou tertulià de COM Ràdio, no s’enfadi per fer públic un bocí d’un breu intercanvi de correus. En el primer jo li feia avinent la coincidència dels llibres que tots dos acabem d’escriure, sobre periodistes i polítics, i li desitjava sort amb afecte còmplice. En la resposta Marçal agraïa el gest i de sobte comentava: “Avui m’he estrenat a la COM i la veritat és que m’hi he sentit molt còmode”. Caram, la veritat és que, volent ser afalagadora, la resposta si que em deixa en una certa incomoditat! Donar com a notícia l’obvietat de que hom està còmode suposa ni més ni menys que s’esperava una incomoditat com a escenari normal. Preguntes: el confort de Marçal és el gran baròmetre de la capacitat democràtica d’acolliment (més ideològic que humà, suposo) d’un mitjà públic? O és la pueril sorpresa del membre de la tribu poc avesat a sortir de les seves vastes possessions? No serà que la manca d’hospitalitat, és més, la discriminació i la marginació pura i dura a les taules de gestionar la comunicació, d’informar i d’opinar, són als terrenys que tan bé coneix l’admirat Marçal, allà on els que no tenen fe en la redenció sobiranista, els que no pensen com el relat únic dominant a la casa, no hi són cridats pels altius prínceps de la foscor? La gent que fa la COM porta més de 15 anys a contrapèl essent singular precisament per ser plural. Quin descobriment, eh? Una veritat, incòmode, que sol defugir-se en els llibres pels que també ens escriuen la nostra història a la seva santa manera. Ves per on, m’he quedat bén còmode.

Etiquetat com a , , , | 3s comentaris

“Lo que mande el señorito”

 

Convergència i el PP es fan l'amor i els nacionalistes catalans murmuren a qui els escolti que ho fan, sí, però els ulls clucs. Tot sigui per la Pàtria. Els nous nacionalistes espanyols, enfebrats per manar quan més i quan abans millor, ja miren els cos de CiU obert en canal sense cap rubor, és més, el ressegueixen amb la pruïja impúdica del desig reprimit llargament. S'ha acabat el cinturó de castedat de la pubilla, el corró sanitari i l'esperit del Tinell pujolista. Tot i que CiU afirma que ja no és ben bé la de sempre, la falsa donzella que s'entrega per un grapat de mercaderia i després no admet que es dubti de l'honor i honestedat d'una pubilla. Ara la falsa donzella ha apujat preus i s'ha tornat contestona. "No vull un peix al cove, sinó un llenguado i mig, i que sigui rodanxa; prou de cua."  L'amo replica que en tot cas li vendrà "fletantín", una varietat més basta que es fa en les aigües tèrboles de la capital, i que la cua hi va inclosa. La donzella, que no havia escatimat més petons dels necessaris, remuga els deu segons de rigor, es fa la mal pagada cap enfora però regalima plaer per dins, persuadida de que revendrà el peix com si fos salmó d'Alaska. De fet ja ho estava de satisfeta des que la vella rival en el cor dels amos de torn s'ha quedat per vestir sants -San Iceta- i màrtirs.

L'amo i la falsa pubilla folguen en una nova cambra (per diputats) de l'Hotel Majestic, observant-se cara a cara entre xarrups de Viña Fiscal, el Ribera de Duero que sempre demana José Mari, un antic inspector fecal enguany viatjant de prosperitat que saltà a la glòria planetària derrotant el setge comunista alhora a Bàscara, Baracaldo i Bagdad. L'amo veu en la falsa donzella una estimació fidel i compromesa en el tot que els uneix:menys Estat, menys camàndules progressistes, menys complexos per socórrer els autèntics creadors de riquesa, més emprenedors per posar-se al servei dels herois guanyadors de la pel·lícula, menys ampolles d'aigua als hospitals, que segurament se les acaben bevent les infermeres.

El nou amo l'ha advertit, però, que en alguns costums ell sí que era el de sempre i per tant exigia que es disfressés de criada: ella li ha respost que ja hi anava, que sempre hi va de criada, que com podia dubtar-ne, que només és qüestió de llevar-se l'abric, flis-flas, i quedar-se en roba interior, aquella amb que es parla d'amor. Llavors ell li ha manat que es posés "en paños menores" i imités Gracita Morales. "Gracieta", ha corregit ella, xisclant: "¡Lo que mande el señorito!". Li ha sortit perfecte.  
Etiquetat com a , , , , | 2s comentaris

Indignat no vol dir arrogant

 

De totes les esmenes que s'han fet als indignats, trio la que em va dir Eduardo Mendoza: "Connecten amb l'anarcofranquisme tan espanyol". Vejam, en aquest moviment d'una filosofia reactiva indiscutible envers els grans poders coexisteixen direccions interessants -com l'acció contra els partits hegemònics- amb altres més desmoralitzadores -el sospitòs "no" a tot-. És en la intrasigència pueril on hom troba el pitjor de l'indignació feta batalla política despòtica: nous messies que clamen posseïr la clau del destí de la història i de la nostra salvació. Un allau de joves erigits prematurament en fars educadors i conductors de masses, en saberuts i altius moralistes de temps fatalment corruptes i catastròfics de cap a peus. Jo em pensava que la consciència de la humanitat i la veu dels sense veu eren més humils.      

 

Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Barres i barruts, Jordi Portabella i Clark Kent

 

El pijo-nacionalisme català ha dit ben poc d'interessant en campanya. Rebutja l'eix dreta-esquerra, perquè la defensa dels interessos dels poderosos sol ser inconfessable (sobretot en el cas de Macià Alavedra) i perquè les quatre barres no fan miracles, per molt que quan van mal dades alguns barruts s'embolcallin amb la senyera d'argument únic. ¿Per què han vençut, doncs, els que no han convençut? Per inèrcia. Pels incontables gols en pròpia porta dels rivals, tot uns antipichichis de rècord Guinness!

I què me'n diuen de les mitges veritats de l'expoliació? Que a mi em roba Madrid? En tot cas em roba Madrid i em roben un munt de catalans. Sostenir altra cosa és maniqueísme adolescent.

Ja ho han entès? Portabella quan convè és Superman i quan no vol dimitir és Clark Kent. Els seus saltirons conceptuals per abominar dels tripartits i utilitzar Laporta d'escut humà de la catàstrofe són els dels mariners que, cames ajudeu-me, corren a salvar-se els primers quan les sirenes canten naufragi.

 

 

 

Etiquetat com a , , , | Envia un comentari